DIES DE PORTUGAL

25 d'Abril sempre!

2011-04-25T21:22:00.012+01:00

Avui, 25 d'abril de 2011, Lisboa ha protagonitzat un any més una diada cívica i reivindicativa per no oblidar els valors que la revolució dels clavells van aportar a la societat portuguesa. Però enguany 37 anys després de la gesta d'uns militars que entregaren la democràcia al seu poble el país passa per un dels pitjors moments de la història. Els crits contra l'FMI s'han fet sentir i quasi han estat més corejats que la mítica cançó "Grandola, vila morena" que serví de tret de sortida als militars revoltats. Com sempre "25 de Abril sempre, fascismo nunca mais" també s'ha deixat sentir per la multitud que baixava per l'Avenida da Liberdade. Alguns joves comentàven que hi havia molta més gent al carrer que altres anys. Sí, sembla que els ciutadans tenen ganes de canviar les coses i sortir al carrer per recordar una data tan important i assenyalada en aquests moments de crisi mundial. El grup musical "Os homens da luta", els representants de Portugal a Eurovisió, sobre un camió i amb la gent del sindicat Interjovem eren els més animats. Les joventuts del Partit Socialista eren quatre gats i en alguns moments han estat xiulats. Els clavells i la calor han estat els altres protagonistes de la jornada. I després, a les 19h a la Casa da Achada s'ha inaugurat la nova exposició sobre la vida i obra de Mário Dionísio. El discurs de la seva filla, l'Eduarda, ha estat genial. Ha llegit fragments del seu pare sobre el 25 d'abril i sobre la decepció que anys després per alguns intel·lectuals suposà la revolució. El cor de la Casa de Achada ha interpretat noves cançons plenes de força i d'esperança.

Encara hi ha esperança! 25 d'abril sempre!

EL MIRADOR DELS CANS

2011-03-20T19:48:00.003Z

Al mirador de Monte Agudo no hi van els turistes. Bé, sempre n'hi ha algun de turista, però els turistes que van a aquest mirador ja no són turistes, són viatgers. No és fàcil de trobar excepte si ets un amant dels cans, bé en la versió propietari o bé en la versió propietari frustrat. Nosaltres som de la segona categoria i per això ens passem l'hora que falta per a la posta de sol observant les evolucions d'un cus salsitxa amb ganes de fer amics, d'un ca Llaurador Retrovier, sí, el del famós anunci de papel de cul però ja més grandet i amb ganes de rebolcar-se pel terra, o d'un quisso blanc amb vocació d'artista de circ o de jugador de futbol. A poc a poc el sol es va amagant al darrera dels edificis d'una Lisboa que espurneja. Han sortit les robes d'estiu i de primavera dels armaris. El doble de l'Adrià Puntí quan era jove arriba amb una noia que amb prou feines presenta als seus suposats col·legues, però ja se sap que el punkisme és una actitud. L'únic sofà està ocupat per una noia que llegeix Saramago, crec que el viatge de l'Elefant. El mirador convida a viatjar, a somiar, el mirador és un passaport a la felicitat. Hi ha nius als arbres i gelats a la terrassa. Dos nins petits persegueixen el cus salsitxa, que continua buscant amics. Cau el sol i la gent s'afanya a pagar gelats i cerveses perquè no es volen perdre l'espectacle. Entre les columnes un nin juga amb un cotxe en miniatura. Va empastifat de xocolata fins a les celles i li és igual l'espectacle. Ell n'és part i per ventura ho sap i per això es gira d'esquenes al sol. El sol es pon, marxem, arriben més cans passejant els seus propietaris. I Lisboa acaba una setmana de somni.

ENTREVISTA AMB UMBELINA SOUSA

2011-03-13T07:03:00.001Z

Aquí teniu l'entrevista que va sortir ahir al diari de Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1229/27

PORTUGAL A PALMA

2011-03-13T06:54:00.002Z

Demà comencen les jornades sobre cultura portuguesa a Palma organitzades pel professor Perfecto Cuadrodo. No hi falteu.

http://dbalears.cat/actualitat/cultura/pont-entre-cultures.html

GAZIEL, PORTUGAL ENFORA

2011-03-12T10:34:00.003Z

El número 300e de la mítica biblioteca Selecta és "Portugal enfora", de Gaziel, un llibre del tot extraordinari en molts aspectes! Va ser publicat el 1960, així que 51 anys després, un fragment del llibre sobre el monestir d'Alcobaça.

"Heus aquí un altre misteri que tampoc no he entès mai (sóc molt llec en la matèria): ¿com era possible de compaginar l'esperit d'aquests temples amb la materialitat d'aquestes cuines? Els frares que resaven allí a totes hores, amb l'ànima cremant com una candela encesa, ¿eren els mateixos que s'afartaven aquí de la manera fabulosa que denoten aquests asts, aquests forns i aquestes xemeneies enormes? Si el rés era sincer, com podia seguir-lo el tiberi? I amb la digestió dificultosa que el tiberi produïa, ¿com podia reprendre's el rés?... L'única explicació que he sabut donar-me d'un fet tan estrany és que aquells frarassos eren homes com els altres, plens d'impulsions contràries i fins de contradiccions, barreja de cos i esperit, com tots nosaltres, pobres pecadors, i ho feien anar tot endavant, com podien. La puresa esborronadora del temple els venia de l'impuls fundacional, de la passió creadora i sense tara d'aquell gran Sant Bernat de la corada; i la materialitat de la cuina era el fruit de les grans riqueses acumulades, que els convertiren en gent goliàrdica i en "bons vivants", tal com surten als contes als contes de Bocaccio, de Chaucer i del nostre Turmeda.

La cuina d'Alcobaça és una peça sibarítica, una veritable "peça de convicció". Les xemenies amiden trenta metres d'alçada i sota les seves campanes podria aixoplugar-s'hi tot un ramat, els asts són per rostir-hi bous sencers; els fogons, per a coure-hi alhora seixanta casoles..."

ENTREVISTA AMB VÍCTOR MARTÍNEZ GIL

2011-03-06T08:47:00.001Z

L'entrevista amb el Víctor Martínez Gil apareguda ahir al Diari de Balears. És l'editor de "Uns apartats germans", un llibre de lectura totalment imprescindible per entendre les relacions entre Catalunya i Portugal.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1222/27

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DE LA REPÚBLICA PORTUGUESA

2011-03-02T13:27:00.002Z

A final de mes tots els que volgueu saber més coses sobre la proclamació de la República Portuguesa, de la qual es compleixen cent anys, teniu una cita a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Rovira Virgili. No us ho perdeu

http://www.upf.edu/materials/fhuma/centenari/

TV3 I LOBO ANTUNES

2011-02-23T20:36:00.002Z

L'article d'opinió d'avui al Balears, sobre l'entrevista a Lobo Antunes

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-confessio-televisada-de-lobo-antunes.html

ENTREVISTA AMB LOBO ANTUNES

2011-02-20T06:32:00.000Z

Aquesta entrevista amb Lobo Antunes s'ha de veure

http://www.tv3.cat/videos/3379990/Antonio-Lobo-Antunes

matí

2011-02-12T08:58:00.002Z

Tot just acaba de sortir es sol a lisboa. Veig avions que arriben, cans que pixen, cotorres que criden, coloms que ballen, vells que juguen a cartes i badallen, pastissos que corren, nins que en mengen, una vella que esten llençols de coloraines!!!

PORTUGAL A PALMA

2011-02-12T08:54:00.002Z

La llibreria Àgora es va convertir en un bocinet de Portugal el passat dia 4 de febrer. El motiu era la presentació dels números 1 i 2 de la revista Capicua, a càrrec de Perfecto Cuadrado i Nicolau Dols, professors de la UIB, traductors, creadors de ponts entre cultures i genis. L'acte va acabar amb els fados de Tina Manresa i la projecció de fotos de Glòria Estarellas, sempre brutals i màgiques. Per una estoneta, Portugal es va traslladar a Palma...

l'article de la contraportada del Balears

2011-02-12T08:46:00.000Z

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1189/48

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2011-01-26T06:04:00.000Z

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/el-pais-on-cauen-pedres-del-cel.html

BOLAÑO...

2011-01-15T06:07:00.002Z

Peniche también es un lugar exótico, dijo Padilla, a su manera y con sus funcionarios. ¿Ha estado usted en Peniche?, preguntó Anna Carrera. No, pero un tercio de los barceloneses ha acampado por allí, dijo Padilla. Es verdad, qué curioso, ahora todo el mundo ha ido a Portugal, pero cuando fuimos nosotros era raro encontrar a un catalán, dijo Anna Carrera. Mi padre me llevó de vacaciones al Alentejo, dijo Rosa. Amalfitano sonrió, en realidad sólo habían estado de paso para Lisboa, pero la mala leche tan fina de su hija le encantaba, parece brasileña, pensó feliz.

ROBERTO BOLAÑO, "Los sinsabores del verdadero policía".

PORTUGAL I L'ESCRIPTOR DE L'ANY

2011-01-12T06:57:00.001Z

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els reialmes portuguesos de Ponç Pons

Sebastià Bennàssar | 11/01/2011 | Vistes: 14

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

El restaurant Martinho da Arcada és també un cafè i un dels llocs que atreu un major nombre de turistes literaris de Lisboa. El motiu és ni més ni manco que el fet que el lloc va ser una de les principals oficines de Fernando Pessoa, que ha fornit de guarniments fotogràfics les parets de les sales amb capacitat per a cent persones del local inaugurat el 1782 a la Praça do Comercio de Lisboa, que es vanta de ser la més gran d'Europa perquè el darrer lateral, el que la tanca, és a l'altra riba del Mar de Palla. El Martinho da Arcada és un d'aquests restaurants que s'han de visitar i on s'ha de menjar com a mínim un cop quan s'és a Lisboa, malgrat que la fama ha comportat de manera aparellada que el preu no sigui precisament el més barat dels encontorns. De totes maneres, la professionalitat del servei i els coberts pesants que serveixen per acompanyar la deglució assossegada de la cuina portuguesa -hi ha uns quants plats a la carta fets a la manera del mateix restaurant- fan que l'experiència valgui la pena, igual que la cristalleria on s'ha d'abocar amb cura algun vi vell del Douro prèviament reposat en un decantador. Aquest és un dels reialmes portuguesos de Ponç Pons, que acaba de ser nomenat Escriptor de l'Any pel Govern de les Illes Balears i que també és un d'aquests homes tocats per la lusofília que abunden en aquesta pàtria esqueixada en illes. Tant és així que en Ponç és un dels rars homes que ha pogut seure a la taula reservada a la memòria de Pessoa i que és un dels llocs més fotografiats i venerats pels mitòmans.

Encara a hores d'ara no sé què va explicar als responsables del local, però de ben segur que va ser convincent. Com a mínim perquè la foto testimonia el seu pas per aquella taula màgica. No n'hi ha per a menys. Un home que és capaç d'escriure i de dialogar amb Fernando Pessoa i crear un dels seus llibres més bonics, Pessoanes, bé que es mereix seure a la taula on va escriure i es va engatar la seva font d'inspiració.

Ponç Pons va ser un dels membres de l'ambaixada cultural que el passat mes de març va omplir de poesia la casa Fernando Pessoa de Lisboa. Clar que això de la casa Fernando Pessoa és un dir, perquè el pobre home va canviar més de 16 vegades de domicili abans de morir a 47 anys (això de la mudança es veu que el va perseguir, perquè fins i tot un cop mort varen canviar les seves restes, que anaren dels Prazeres al claustre de Belem). Amb ell hi havia en Manel Marí, na Clara Fontanet, en Miquel Cardell, na Nora Albert, en Gabriel Sampol i en Toni Xumet, però en Ponç va ser qui va posar més emoció al recital, amb un poema dedicat al seu pare, mort recentment. Allà, aquell dia, la casa de Pessoa també va ser un poc la casa de l'Escriptor de l'Any, com el restaurant Stop, al Campo de Ourique, on menjàrem arròs de rap després del recital.

M'agrada pensar que hi ha una Lisboa de Ponç Pons, vinculada amb els seus racons i amb els poetes que li agraden i amb els llibres que s'oloren i que els dies que fa bo llegeixen amb calma les persones que ocupen el mirador dedicat a Sophia de Mello Bryner, la poetessa que en Ponç va abocar al català fa ja algun temps en una bella edició de Lleonard Muntaner. El mirador és el de Graça i a l'estiu és un dels llocs més frescs de Lisboa, mentre que els dies esclatants de sol de l'hivern atlàntic s'omple del consol de l'astre rei encalentint les mans dins dels calçons. En això és una mica com la poesia de Ponç aquests dies que "a la Baixa els portals/ tenen ombres de dol/ i els tramvies van fent/ el trajecte més gris". M'agrada pensar que hi ha una Lisboa feta per als poetes de les Illes perquè és una Lisboa feta de paraules, de llibres i de sensacions. Com la d'un sopar al Martinho da Arcada.

ELS LUSÍADES, DE NOU AL MERCAT EN CATALÀ

2011-01-03T17:58:00.001Z

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/alpha-recupera-els-lusiades-de-camoes.html

ARTICLE AL BALEARS

2010-12-22T07:30:00.000Z

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els orígens portuguesos de Harry Potter

Sebastià Bennàssar | 22/12/2010 | Vistes: 16

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Porto s'albira després de tres hores de viatge en tren des de Lisboa. L'Intercidades ha anat parant a tota una geografia verda i solcada de rius que les darreres pluges mostren cabalosos i potents, a l'espera que les nevades a les capçaleres produeixin les abundors a la propera primavera. L'entrada a Porto en tren és sempre majestuosa. La ciutat apareix al darrere del revolt que es deixa en haver passat Vila Nova de Gaia i les cases enfilant-se des de la riba del riu i fins al cim de la torre dels Clérigos conformen una estampa meravellosa. Fa un sol enteranyinat que reconforta després de nou dies seguits de pluja a Lisboa. La temperatura de desembre sembla més de maig. Després, s'agafa un altre tren per arribar al rovell de l'ou, l'estació de São Bento, amb les seves parets modernistes que recorden tant l'estació del Nord de València. En sortir per la porta es respira l'aire de Porto, la capital del Nord, la ciutat que en els darrers anys ha estat el símbol d'un altre Portugal possible, començant per la Champions League i l'hegemonia en el futbol portuguès -l'altre dia varen clavar una maneta de gols als pobres del Benfica- i acabant en els vols directes de baix cost amb Barcelona.

Porto és, sobretot, la llibreria més maca del món. Es diu Lello&Irmãos i aquesta vegada el diari The Guardian ha encertat de ple en el seu rànquing. Bé, de fet és la tercera llibreria més maca del món, però com que les dues primeres varen néixer com a església i com a teatre, respectivament, doncs hem de considerar aquesta com la primera de les que van néixer destinades a ser una botiga de venda de llibres. Entrar-hi és una experiència única, quasi indescriptible. La seva doble escala és la protagonista, per exemple, de pel·lícules com les de Harry Potter.
No m'estranya, perquè l'autora de l'exitosa saga sobre el nen-adolescent mag va viure a Porto el temps suficient com per ensenyar anglès a la població autòctona i per aconseguir fer el que fa tothom en aquests casos: fer que els portuguesos se la sentin una mica seva. No és debades.

La idea de Harry Potter es va gestar allà igual que l'amor per un periodista portuguès, la filla del matrimoni i el posterior divorci quan la criatura era només un nom. Però és clar, l'avantpassat del més dolent de la saga de llibres de l'escriptora, Lord Voldemort, es diu ni més ni manco que Salazar, com el dictador portuguès, i aquest bon home pretenia que només els mags de sang pura poguessin estudiar a l'escola de màgia de Hogwarts. Segur que la història aquesta de la puresa de sang i dels guardians de les tradicions i de les essències us sonen d'alguna cosa, començant pel feixisme europeu del qual el dictador portuguès n'és l'epígon més durador al llarg del temps.

Sigui com sigui, Porto és també aquesta història de Harry Potter i aquesta meravellosa llibreria i és l'Ana Castro que ens passeja per la ciutat després de sortir de l'edifici de la rectoria. L'Ana és una d'aquestes portugueses afectades de catalonofília gràcies a un programa Erasmus viscut a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, fet que la va congraciar per sempre amb els castellers i amb els calçots. Després passà per Lisboa i ens va descobrir el meravellós restaurant Stop, al Campo de Ourique, prop de la darrera casa on va viure Fernando Pessoa. El pas posterior va ser anar a fer les Amèriques per acabar tornant a Porto. L'Ana ens du fins al Gato Vadio, que és una petita llibreria i bar on es fan emissions de documentals i recitals de poesia i ens ensenya el triangle de l'art més de moda a la capital del Nord. La seva mare inicia la conversa amb un "veritat que Porto és la ciutat més maca del món?". Evidentment s'ha d'assentir per poder continuar la conversa amb pau, encara que és ella mateixa la que riu i diu que tot i que per a ella sí que ho és, estava fent broma. No ho sé, però la ciutat té un aire especial, potser el que van descobrir els anglesos que no saben que Harry Potter és portuguès.

Les temptacions de santa Lisboa

2010-12-12T09:23:00.003Z

Són dies de pluja a Lisboa. Cau l'aigua de forma constant, només en petites ocasions la tempesta es manifesta amb violència. Són dies de museus i d'aprofitar petites treves per passejar pel barri de Santos o per deixar-se perdre entre les il·luminacions nadalenques de la ciutat. Són dies per estar-se a la sala 61 del museu nacional de arte antiga contemplant les al·lucionacions de El Bosco en el seu turmentat "Les temptacions de Sant Antoni". Són dies per aprofitar les pauses climatològiques i endinsar-se en la ciutat on la temperatura mai no davalla dels 17 graus. Fa calor i canta el Coro da Achada al Clube do Ferroviario, on la Vanda descobreix que els seients dels intercidades no desapareixen, sinó que es transformen, com l'energia, en cadires de bar. Hi ha el riu que fa olor de mar o el mar que fa olor de riu. Hi ha l'església de Santos o Velho il·luminada i pàgines magistrals de Lobo Antunes que ens parlen de semàfors que empenyen els cotxes de cap a Martin Moniz on se senten els crits dels mariners allunyats del mar en la seva al·lucinació. Han passat 22 anys des de que publicàs el llibre i ara hi ha redades contra les botigues xineses. Hi ha la pluja que converteix en espills les rajoles i hi ha la música i els balls de la companyia de teatre meridional que duen 1974 a la sala Garrett del teatre dona Maria. Hi ha les parades de metro i gent que demana pel carrer, hi ha els bojos i els alucinats i hi ha edificis que cauen com si fos un quadre de la sala 61 del museu.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-12-08T07:40:00.000Z

La història, a vuit-centes milles marines

Sebastià Bennàssar | 08/12/2010 | Vistes: 16

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Més de vuit-centes milles marines és molta aigua pel mig. Lisboa està molt lluny de les illes Açores, nou pedres enmig del mar tan fascinants i tan desconegudes que quan un açorià parla per la televisió portuguesa l'han de subtitular. És aquí on en Colom -el mallorquí que va redescobrir Amèrica si hem de fer cas a les teories nostrades sobre el seu origen- va recalar a la tornada del seu viatge oceànic. No ens enganyem. En Colom sabia que més enllà de Finisterre hi havia terra, perquè els bascos havien arribat a Terranova ja al segle XIII en la seva recerca del bacallà que els va convertir en un dels pobles més rics d'Europa en el seu moment. Colom l'única cosa que va fer va ser publicitar el descobriment i prendre possessió en nom de la corona de Castella. Supòs que a hores d'ara els portuguesos encara deuen pensar que els reis que l'engegaren a dida anaven ben errats d'osques, però la història és com és i gràcies a Colom i al Tractat de Tordesillas i a les barbaritats dels colonitzadors (tant portuguesos com espanyols) Hispanoamèrica parla el que parla, malgrat que no fa tant el rei Juan Carlos -aquest formidable aliat dels EUA, segons Wikileaks- afirmàs que l'espanyol no ha estat mai una llengua d'imposició. Clar que ja se sap, als reis sempre els deixen dir barbaritats.

Vuit-centes milles marines permeten tenir un grau d'autonomia elevat i fer torcebraços amb el poder central, que està molt lluny i a més a més és fluvial i no marítim. Això és el que han fet les autoritats regionals (de regió autònoma, que és l'estatus legal de les nou illes), que han decidit que del seu pressupost propi donaran incentius als funcionaris als quals el govern central ha decidit retallar el sou al voltant del 5% -en alguns casos més- amb motiu dels ajustaments econòmics terribles que s'estan afrontant en els darrers mesos. La decisió de les autoritats açorianes ha sacsejat terriblement la política estatal i fins i tot n'hi ha que miren de fer tot el possible per declarar la mesura anticonstitucional, començant pel president Cavaco Silva, que s'ha mostrat com un imperialista i fins i tot ha amenaçat de retallar part dels drets autonòmics als 2.333 quilòmetres quadrats que formen la regió. No cal dir que els quasi 250.000 açorians estan en peu de guerra i que ja és segur que Cavaco no obtendrà una gran quantitat de vots per a la reelecció com a president en aquestes illes enmig del mar.

Tot això ha fet ressorgir el vell fantasma de l'independentisme i dels moviments armats a Portugal. És una espècie de tabú, quasi cap portuguès vol parlar d'això, i de fet a molts d'ells no n'hi han parlat mai. Doncs bé, el 1975 el Front d'Alliberament de les Açores va dur accions armades destinades a aconseguir la independència si a Lisboa s'imposava un règim comunista. Volien ser guardians de la democràcia i eren, sobretot, anticomunistes i estaven disposats a acollir amb els braços oberts els Estats Units, que tenien un pla per envair-les. Al mateix moment hi havia moviments independentistes armats a Madeira i a les Canàries, i cap Verd acabava d'aconseguir la independència precisament de Portugal -per cert, que es diu que un dels màxims dirigents dels independentistes de Madeira és l'actual president, Alberto João Jardim.

O sigui, que es pot dir que el 1975 la Macaronèsia estava armada i era perillosa, però això no s'ensenya. Com que a Portugal i segons l'article 9 de la Llei de partits polítics "no poden constituir-se partits polítics que per la seva designació o pels seus objectius programàtics siguin d'àmbit regional", hi ha com a mínim 17 formacions il·legals, algunes armades i extintes i d'altres en vigor a Portugal: 2 a la Terra de Miranda, 2 del municipi de Barrancos, 1 de l'Algarve, 3 de l'Alentejo, 1 del Condado Portucalense, 1 de la Lusitània i ni més ni manco que 7 de les Açores i Madeira. Això sí, a Portugal, de tot això, ni parlar-ne. No sé per què, però tenc la sensació que a ells també els amaguen la història. Ara, les Açores han obert de nou la capsa dels trons.

SARAMAGO AL CINE

2010-11-18T07:23:00.001Z

La memoria de Saramago, al cine

Un documental producido por Almodóvar y Fernando Meirelles 'revive' al autor de 'La balsa de piedra' - El legado del Nobel se repartirá entre Lisboa y Lanzarote

FRANCESC RELEA - Lisboa - 18/11/2010

José Saramago habría cumplido esta semana 88 años. Con motivo de la efeméride, se estrenó en Lisboa José y Pilar, documental dirigido por Miguel Gonçalves Mendes, cuya cámara fue durante más de tres años la sombra del escritor y su esposa, Pilar del Río. El realizador grabó 240 horas entre México, Finlandia, Brasil, España o Portugal para construir un retrato de la pareja por el que asoman pinceladas de su intimidad.

Los documentos, originales y primeras ediciones irán a la Casa dos Bicos

Pasados cinco meses de su muerte, no son las cinematográficas las únicas pruebas de que la memoria del escritor se mantiene viva. Gracias, sobre todo, al aliento de la mujer que estuvo a su lado los últimos 24 años. A ella se debe la preservación de su legado, repartido entre la casa-museo de Lanzarote (ya una realidad) y el edificio emblemático que en pleno centro histórico recordará en Lisboa al autor de El evangelio según Jesucristo.

"Quería captar la relación entre José y Pilar, el lado cotidiano de su vida", explica Gonçalves Mendes, director de una película producida por la almodovariana El Deseo y por Fernando Meirelles [director de A ciegas, basada en la novela de Saramago Ensayo sobre la ceguera]. José y Pilar inaugurará el Festival de Cine de Ronda, el 27 de noviembre, y luego se estrenará comercialmente.

Pese a que Pilar del Río se ha instalado en Portugal, dice con el mayor énfasis que "las raíces que Saramago echó en España no se van a perder". "Quiero sucederle", decía recientemente en una conversación con este diario en São Paulo, donde asistió a un homenaje al premio Nobel en el marco del Premio Portugal Telecom de Literatura. Y una forma de continuar es pedir la nacionalidad portuguesa. "Es un homenaje a mi marido".

La casa y la biblioteca de Lanzarote abrirán sus puertas al público, que podrá recorrer los rincones de lo que será casa-museo. La viuda del escritor ha hablado con los Gobiernos de España y de Canarias sobre el asunto.

En la biblioteca de Lanzarote, que mantendrá su función pública actual, seguirá la mayor parte de los libros del escritor y los que continúan llegando. Los documentos, originales, el material de la exposición La consistencia de los sueños, las primeras ediciones y los libros que más influyeron en Saramago irán a la Casa dos Bicos, el edificio emblemático en el centro de Lisboa con vistas al río, cedido por el Ayuntamiento para albergar la sede de la Fundación José Saramago, que preside Pilar del Río. "Colocaremos definitivamente las cenizas, y la inscripción 'No subió a las estrellas si a la tierra pertenecía' [fragmento de Memorial del convento], con un banco para que la gente pueda sentarse y contemplar el paisaje del Tajo". La pretensión de la viuda del escritor y de los patronos de la Fundación es que la Casa dos Bicos sea un lugar de expresión de la sociedad civil, donde confluyan debates, presentaciones de libros, proyecciones y conciertos.

La muerte llegó cuando Saramago llevaba escritas 50 páginas de lo que habría sido el último libro (Alabardas, alabardas, espingardas, espingardas!), sobre la fabricación de armas. Pilar del Río las editará, aunque no sabe cómo.También hay espacio para la batalla que la viuda libra ante la justicia española, por una reclamación de Hacienda de 700.000 euros a Saramago. El asunto ha llegado hasta el Tribunal Supremo. "Han llegado a publicar que Saramago no pagaba impuestos. Es un problema administrativo, que está en manos de abogados. Solo sé que cumplía sus deberes ciudadanos pagando puntualmente en su país, donde tenía la residencia fiscal, su casa, adonde iba todos los meses y era su único centro de actividad económica, porque solo cobraba a través de la Sociedad de Autores de Portugal". Y añade: "El presidente de España y el primer ministro de Portugal le dijeron conjuntamente que el problema administrativo estaba resuelto y resultó que no. El problema administrativo lo tendrán que resolver quienes lo crearon".

CONTRAPORTADA AL BALEARS

2010-11-11T22:13:00.000Z

Opinió | Sebastià Bennàssar

Mafalda s’equivocava

Sebastià Bennàssar | 10/11/2010 | Vistes: 127

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Mafalda és un d'aquests personatges vinculats per a sempre a la nostra infantesa. El personatge creat per Quino va aparèixer de manera regular a la premsa argentina entre el 1964 i el 1973 i s'ha convertit en una de les icones del món pop i en, possiblement, el personatge que més i millor ha contribuït a explicar l'Argentina i per extensió tota Sud-amèrica als que no hi viuen, i a la vegada ha servit per criticar i mostrar la classe mitjana argentina amb un humor sensacional, i potser per això de vegades perillós. Si s'hagués de fer un rànquing de països que el personatge de Quino odiàs, Portugal ocuparia sense cap mena de dubte el número 1.

Que ningú no hi busqui complicades raons polítiques, ni decisions estranyes que tenguin a veure amb la conjuntura econòmica ni amb la forma de ser. És més bé una qüestió alimentària. I és que Mafalda odia la sopa i els portuguesos són els tipus que més adoren aquesta menja de la qual en tenen tantes varietats i tipologies que es podria fer un llibre de receptes ben extens. S'ha d'entendre que el concepte sopa inclou també totes les cremes que us pogueu imaginar i que ben sovint les sopes portugueses incorporen elements matèrics dins el brou, com puguin ser trossets de llegum, o de carn o de patata o de verdura. Sigui com sigui, normalment són molt bones.

Ara que el temps ha començat a fer un lleuger canvi de cap a temperatures més pròpies de l'època -aquests estius de cinc mesos no poden ser bons ni per a la salut ni per als nervis ni per al medi ambient-, la sopa torna a ser un d'aquests productes buscats i agraïts. Això per als forans, perquè els portuguesos poden menjar sopa qualsevol dia de l'any i amb la temperatura que sigui.

Tot això explica que hagin sorgit alguns bons negocis molt interessants des de fa alguns anys i que fins i tot hi hagi hagut d'haver adaptacions de les multinacionals a les idiosincràsies locals. Anem a pams. Un dels millors negocis que hi ha Lisboa és una botiga de menjar ràpid que ofereix cinc tipus de sopes a un preu realment baix i que té la seva ubicació en ple centre comercial del Chiado. A les hores principals del dia sempre hi ha gent menjant que s'emporta les seves sopes pel carrer -amb aquesta perversitat absoluta dels temps moderns, que és la pràctica supressió de l'hora del dinar i la seva conversió en un minutatge pautat simplement per engolir qualsevol cosa.

El segon exemple pot veure com les multinacionals se les empesquen totes per poder sobreviure: a una coneguda empresa de restauració ràpida americana especialista amb hamburgueses, amb locals a tot el món, se li ha creat la necessitat d'haver de servir sopa si volen triomfar a Portugal. I en aquests establiments se serveix sopa, dues diferents cada setmana. Aquest és un exemple que m'interessa, perquè els portuguesos han aconseguit imposar els seus gustos sobre la multinacional i l'han forçada a un canvi, mentre que en el nostre cas simplement hem beneït la seva implantació a casa nostra i no hem exigit la incorporació, ni que sigui com a anècdota, d'elements culinaris propis en les receptes que serveix aquesta cadena, i ja em direu què poc costaria, per exemple, servir hamburgueses amb sobrassada, que per ventura seria l'únic producte mallorquí que tastaria aquest turisme d'espardenya que darrerament està arribant fins a les nostres latituds. Els portuguesos, en aquest sentit, han demostrat tenir molta més personalitat: "pots fer negoci amb nosaltres si entens la nostra manera de funcionar", i ho han aplicat.

Sigui com sigui, que ningú es pensi que les sopes com a entrants dels portuguesos són per menysprear-les. De vegades, una sopa d'aquestes ben completes -i més si són de l'Alentejo- serveixen per a un bon sopar i ara que arriben els temps hivernals és reconfortant saber que hi ha un país on, vagis on vagis, et podràs retrobar amb una escalfor que et recorda la de la llar. Mafalda, s'equivocava. La sopa no només és un aliment bàsic sinó que et reconcilia amb la terra, amb la infantesa i, en darrer extrem, amb la pàtria.

JOSÉ LUIS PEIXOTO

2010-10-13T06:55:00.001+01:00

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/jose-luis-peixoto-l-esperan-a.html

l'article de la contraportada del Balears

2010-10-08T12:19:00.000+01:00

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/punk-espiritual.html

ENTREVISTA AMB PERFECTO CUADRADO

2010-10-05T22:39:00.001+01:00

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1040/3

dels carrers de Portugal al Manchester...

2010-09-29T17:28:00.000+01:00

http://www.elpais.com/articulo/deportes/Ferguson/lanza/techo/elpepudep/20100929elpepudep_1/Tes

UN CONTE

2010-09-23T18:22:00.001+01:00

EL VELL DE LA FI DEL MÓN

La pensió de la fi del món estava a la vora d'una via de tren. Com que aquella no era una estació terminal no es podia considerar que allò fos la fi del món, però sí que era la fi del poble, o l’inici, segons com es miràs i el viatger baixava o pujava al tren. Per als que arribaven, la fi del món no era sinó l’inici de la vila. I per als que en marxaven allò era el principi del món fora del poble, i per tant sí que era la fi del món conegut.

A la pensió hi vivia un home molt gran una única funció: controlar i comptar els viatgers que s’aturaven en aquell bocí de món de l’Alentejo i així distreia el temps que s’esmerçava entre la migdiada i el sopar o entre el desdejuni i el dinar. Un temps que passava, quan feia bo, sota l’ombra del llimoner immens que ocupava el pati. A l’hivern o quan plovia es refugiava a la seva cambra, des d’on podia veure el pati. Només canviava una mica la posició, perquè des de l’habitació hi havia una cambra que quedava més amagada, mentre que quan era al pati el seu control era total.

Ningú no sabia quant de temps feia que el vell s’estava a la pensió, però els més veterans de l’equip ciclista amateur que s’hi hostatjava quan entrenaven per aquelles terres l’havien vist sempre allà. De fet, ni tan sols l’amo de la pensió, que havia fet alguns diners amb negocis de restauració a la contrada, no ho sabia.

Ell havia comprat la pensió amb l’hoste a dins i l’habitació pagada fins que es morís. Per descomptat, a la pensió de la fi del món ningú no sabia qui feia l’ingrés dels diners de la cambra i del que el vell es menjava a la seva taula de sempre, com si fos un moble més del restaurant. Un cop a l’any el propietari de la pensió enviava una carta a un apartat postal de Lisboa informant de la pujada de preus anual i puntualment els ingressos al banc es modificaven i indicaven la nova quantitat estipulada. Problema resolt i amb la màxima celeritat, que és una de les coses que més li agradaven a l’amo de la pensió de la fi del món, acostumat a trobar-se que el ritme de la burocràcia portuguesa sovint no era el ritme de les seves ànsies de negoci.

Convendria dir que la pensió de la fi del món és a Grandola, la vila portuguesa immortalitzada per la Revolució dels Clavells, però aquesta és una altra història i la pensió de la fi del món només recorda el 25 d’abril perquè és festiu i de tant en tant hi arriba algun turista despistat, d’aquests que fan turisme històric i se n’enduen la major de les decepcions o la major de les alegries en veure que les coses tampoc no han canviat tant.

La pensió de la fi del món ja existia el 1974 i el vell ja hi era, només que no era vell, o no ho era tant. Com a mínim això ja era un punt de partida per a l’Elionor Gomes, de divuit anys, que acabava d’arribar a Lisboa feia només dues hores per estudiar periodisme i escatir el misteri de l’home vell que havia vist sempre a la pensió on vivia amb la seva mare, una de les netejadores d’habitacions i cuinera del restaurant i que, de tant en tant, mantenia el llit calent de l’amo de la pensió. Per a ella la fi del món era el principi del món, que començava per Lisboa i una carrera universitària guanyada per la mare i per ella a base de fregar escales i treure bones notes que es traduïssin en beques. L’Elionor Gomes -duia el llinatge de la mare, el pare havia fugit ningú no sabia on i la mare no li va dir mai qui era- pensava que una bona manera de començar la seva carrera com a periodista d’investigació podia ser esbrinar el misteri que tenia més a la vora i oferir una resposta possible al seu públic lector més immediat, el personal de la pensió de la fi del món.

L’Elionor Gomes va arribar a la ciutat en el moment adequat arrossegant una pesada maleta de rodes que va entaforar en un taxi tot d’una que arribà a l’estació. El seu cosí Miguel Costa vivia al Largo de São Miguel, a l’Alfama, i justament hi havia quedat una habitació buida. La maleta de l’Elionor, tot i comptar amb unes rodes especials, hauria estat impossible d’arrossegar pels empedrats i asfaltats singulars de Lisboa, i per això es decidí a fer el dispendi en taxi, perquè tot i que estava disposada a estalviar fins al darrer cèntim innecessari, sabia que no aconseguiria arribar a casa de son cosí, a qui no veia des de feia nou mesos, des del Nadal anterior, potser perquè ell sabia que si tornava molt sovint a la fi del món, tal volta seria difícil sortir-ne una segona vegada. Ell l’esperava a casa, li va mostrar la seva habitació i l’Elionor va tenir una sensació molt semblant a la llibertat per primera vegada. Li agradava aquell lloc amb vistes a la petita església i el barri de l’Alfama, que mesclava l’olor de sardines a la brasa amb el d’alguna antiga llar de foc.

Aquells primers dies a Lisboa els va esmerçar en plantejar un pla viable. Al final va optar per la màxima senzillesa. Simplement havia d’esperar que algú anàs a buidar l’apartat de correus 82 de l’oficina de correus de Morais Soares i seguir-lo. I sabia que allò passaria aviat. Cada primer d’octubre el propietari de la pensió de la fi del món remetia la carta amb la pujada del preu del lloguer. Va anar a mirar els horaris de l’oficina de correus i va descobrir que allò era encara millor, perquè va veure que els apartats de correus només es podien buidar a partir de les tres del migdia, quan ell ja hauria sortit de la universitat i així no perdia cap de les classes que tot just havien començat i que tant li agradaven. L’Elionor Gomes es va trobar que l’inici de la universitat comportava algunes indignitats com les putades que els veterans feien als novells i que ella considerava del tot indignes. Tant era així que malgrat que a ella no li feren res, va decidir fer un vídeo amb la seva càmera i enviar-lo a un eurodiputat suec que s’encarregava de temes d’ensenyament. Va ser el seu primer vídeo denúncia, que també envià a algunes televisions europees perquè veiéssin el comportament indigne de les teòriques elits portugueses. Però tot i aquella croada en contra de la barbàries no va perdre de vista el seu objectiu principal: controlar aquell apartat de correus.

L’Elionor Gomes estava asseguda amb un llibre entre les mans que no llegia. Havia arribat el dia i a les tres en punt havia entrat a l’oficina de correus, havia localitzat l’apartat i s’havia situat a una distància prudencial disposada a espiar. No va haver d’esperar gaire. A les tres i mitja va comparèixer una dona de devers seixanta anys que va obrir l’apartat, va recollir dues cartes i un paquetet i va sortir. L’Elionor li anà al darrere i la dona va travessar el carrer i va començar a pujar la Calçada do Poço dos Mouros. Ella la va seguir. Lisboa era un turó considerable i tots els carrers feien pujada o baixada, però aquella devia ser una de les costes més dures de la ciutat. Per sort ella estava en forma i podia seguir el ritme endimoniat de la dona a qui seguia, que malgrat l’edat i els evidents quilos de més rebotits dins la falda es movia amb una agilitat sorprenent.

La senyora va arribar fins a la biblioteca de la Penha da França. Havia pujat tota la Calçada do Poço dos Mouros a una velocitat sorprenent i només havia parat un moment per veure quins eren els pratos do dia que oferia el restaurant Mario, on el carbó ja feia estona que estava preparat per oferir les millors carns i peixos a la graella. L’Elionor Gomes es va quedar a la porta sense decidir-se a entrar. Resultava evident que aquella dona era la bibliotecària i que tot just començava el torn. Havia de trobar una manera adequada de començar la conversa, si és que allò era possible, però hi havia l’inconvenient de fer la primera passa.

Va tornar al carrer i va admirar la bellesa de l’edifici, així com també la de la fusta dels mobles que omplin aquella biblioteca vella però plena d’encant i va buscar una manera de poder entrar i parlar amb ella. La mirada als prestatges des de l’exterior i el fet de veure la dona sola i la biblioteca deserta -els adolescents eren encara a l’institut- la varen acabar de convèncer. Aquells llibres estaven farcits d’històries com la seva i ella no podia fracassar en la primera missió que s’havia imposat. Així que el que havia de fer era entrar i dir-li la veritat. L’Elionor Gomes va armar-se de valor i va passar el mostrador d'informació com si fos una de les clientes habituals de biblioteca, una usuària d’aquelles històries que s’amuntegaven als prestatges.

L’olor de la fusta vella la va sorprendre. L’Elionor Gomes s’hi sentia molt bé, allà dins. Aquells prestatges li recordaven els de la segona planta del casino de Grandola, que acollia la biblioteca municipal on ella hi havia passat moltes hores, allunyada de la pensió de la fi del món i obrint-se al món a través de les paraules que podia llegir perfectament allà mateix on s’havien format les minses elits intel·lectuals agràries de la vila. L’Elionor Gomes entrà fins a la sala de lectura on hi havia la dona i s’acostà al petit taulell amb l’ordinador. Quan la veié de prop pogué adonar-se que la dona du una gran quantitat de marques a la cara, com de qui ha passat malament una verola.

-Benvinguda, què desitja? -la veu de la dona sonà càlida, convidant a la conversa, al repòs, a la confidència.

-La veritat és que no sé ben bé per on començar. Miri, sóc la filla de la Manuela, una de les netejadores de la pensió de la fi del món, a Grandola.

-Així doncs, ha arribat l’hora? No es preocupi, no sento res per aquell home, ja ho pot dir tot.

-L’hora de què?

-Vull dir que vostè deu ser aquí per anunciar-me, a la fi, la mort del pare.

-No, no, jo sóc aquí per una altra cosa.

-Així doncs, el pare es viu?

-Si es refereix al senyor Nemésio Lopes, sí, encara és viu i té bona salut.

-I doncs, com és que vostè és aquí i com m’ha trobat?

-És una història una mica complicada i no voldria que s’enfadàs amb mi.

-Tranquil·la, tenc tot el temps del món, fins a les cinc no començaran a venir els usuaris.

-Doncs miri, ja li he dit que sóc la filla d'una de les treballadores de la pensió. Estic estudiant periodisme aquí a Lisboa i vaig decidir aprofitar la vinguda per saber què s’amaga al darrere de la vida de Nemésio Lopes, qui és, qui li paga les factures de la pensió i per què. Sabia de l’existència de l'apartat de correus al qual li enviem tota la paperassa i les seves factures i per això he estat esperant que vostè el buidàs i l’he seguida fins aquí. He estat una bona estona fora pensant una bona excusa, però com que no n’he trobada cap i penso que amb la veritat pel davant se sol arribar lluny, m’he permès el luxe d’incomodar-la. Ara veig que no ho hauria d’haver fet i li’n demano disculpes. Ja marxo.

-No, espera. Ja és hora que algú sapi la veritat sobre el meu pare.

-Vol dir?

-Sí, és del tot imprescindible. Ja he callat massa anys. Però aquesta és també una història massa llarga. Potser hauràs d’esperar que acabi la feina i t’ho explico amb calma.

-Com vostè vulgui.

L’Elionor Gomes i la Rita Lopes anaren al petit restaurant de la Calçada do Poço dos Mouros. La conversa es va allargar durant dues llargues hores mentre despatxaven un plat de bacallà a braz i unes postres delicioses. Tot i això, la conversa els hi estava llevant la gana a les dues, només tenien ganes de parlar i buidar-ho tot l’una i d’escoltar i aprendre, l’altra.

Una setmana després, l’Elionor Gomes començava la seva trajectòria com a periodista amb un reportatge a tota pàgina al Diario de Notícias:

“El torturador més sinistre del règim viu a la pensió de la fi del món”.

Lisboa-Barcelona, setembre de 2010.

CONTRA LA PRAXE

2010-09-22T07:28:00.001+01:00

L'article d'avui a la contraportada del Balears

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/els-indignes-estudiants-portuguesos.html

CONTRA LA PRAXE

2010-09-22T07:28:00.000+01:00

L'article d'avui a la contraportada del Balears

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/els-indignes-estudiants-portuguesos.html

ILHA DO PESSEGUEIRO

2010-09-12T11:37:00.002+01:00

Molt a prop de Porto Covo hi ha aquesta illa del preseguer i un càmping on lloguen apartaments. Les platges són sensacionals, conviden a l'escapada i al no fer res.

ALCÀCER DO SAL

2010-09-12T11:32:00.004+01:00

L'escapada d'aquests dies ha començat per Alcàcer do Sal. Hi ha una pousada -l'equivalent a un parador- on es pot menjar molt bé per 20 euros en el marc d'un antic convent que convida al repòs i a la calma. Les vistes paguen molt la pena.

PRAIA DE MELIDES

2010-09-12T11:09:00.003+01:00

Sortir de Lisboa et permet enfrontar-te a les llargues platges d'arena de la costa alentejana, allà on l'oceà es manifesta amb tot el seu esplendor. La platja de Melides és així, quilòmetres d'arena i davant només el mar, els milenars de quilòmetres de mar que ens separen d'Amèrica!

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-09-01T09:01:00.000+01:00

Salazar, l’estrella de la rentrée

Sebastià Bennàssar | 01/09/2010 | Vistes: 23

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Avui mateix -és a dir, l'endemà de quan escric aquestes línies- comença la rentrée literària a Portugal. Aquesta reentrada o aquest nou inici de curs és una altra de les tradicions culturals franceses que han adoptat els portuguesos. Sigui com sigui, és el moment més important i esperat per treure llibre nou al mercat. Entre principis de setembre i el 15 d'octubre es produeix una allau de publicacions impressionant. La segona arriba els dies previs a la Fira del Llibre de Lisboa, que sempre sol celebrar-se a cavall entre abril i maig, tot i que el dia de Sant Jordi, a Portugal, gairebé no es commemora.

Per a aquesta rentrée hi ha un llibre especial, el títol que sens dubte molts portuguesos cercaran. Es tracta de la biografia de Salazar, el dictador que més temps ha tingut el poder a Europa durant el segle XX. Mort fa just quaranta anys, encara ningú no s'havia atrevit a publicar una biografia sobre aquest home, un fet que assenyala fins a quin punt els portuguesos tenen encara por d'investigar sobre el seu passat recent i sobretot de fer-ho de manera crítica.

L'autor del llibre és Filipe Ribeiro de Meneses, que primer va escriure'l en anglès i el publicà als EUA, ja que l'home viu a Dublín i és lector sènior de la Universitat Nacional d'Irlanda, la qual cosa és la mostra d'un altre intel·lectual que ha hagut d'emigrar del país per exercir la seva professió en un ambient més favorable (un incís, es calcula que cada any marxen fora de Portugal al voltant de 100.000 llicenciats universitaris que s'emporten tot el seu coneixement fora per la manca d'oportunitats que els ofereix el seu estat). L'obra té 700 pàgines i ja hi ha una llarga llista de comandes en moltes de les llibreries del país. La biografia de Salazar està escrita centrant-se bàsicament en els seus aspectes polítics i no en els personals.

Un dels punts que aixecaran més controvèrsia del llibre és la classificació o no del règim de Salazar com a feixista. L'autor assegura que hi havia elements feixistes en el règim però que en si mateix el règim no ho era, sinó que era una dictadura de tipus personal on no hi havia gaire ideologia. Sigui com sigui, l'Estado Novo i Salazar són els responsables dels camps de concentració de Tarrafal, al cap Verd, i de la creació de la sinistra PIDE, la policia política del règim equiparable a la dels règims totalitaris de dretes i d'esquerres. També durant aquesta època hi havia els Vanguardistas, la Mocidade Portugesa i la Legiao, clarament inspirades en les propostes de tipus feixista. El llibre també haurà de donar resposta a algunes qüestions importants, com ara la seva relació amb Franco i amb el règim espanyol -s'ha de pensar en els voluntaris portuguesos que lluitaren al costat del bàndol nacional i en els passos de frontera tan sovintejats a l'època- i la sorprenent neutralitat portuguesa durant la Segona Guerra Mundial. També serà interessant veure el paper de Salazar per contenir les ànsies expansionistes de Franco, les seves ganes d'entrar a la Segona Guerra Mundial i sobretot el pla que sembla ser que hi havia sobre la taula d'invasió de Portugal.

La publicació del llibre comportarà una lectura on segurament no n'hi perdonaran ni una a Ribeiro de Meneses, però sobretot comportarà una visió sobre la política en alguns dels anys més decisius en la conformació de la vella Europa, del 1928 al 1968, des dels feixismes fins al maig del 68 passant per la II Guerra Mundial i les guerres colonials. Sorprèn que fins ara no s'hagi fet cap gran biografia del dictador i de les relacions que va mantenir Portugal amb el món sota el seu mandat.

Crec que és del tot imprescindible que un país s'enfronti als seus fantasmes d'una manera oberta i rigorosa i haver d'esperar 40 anys per tenir una biografia del dictador em sembla massa temps, com si hi hagués encara massa pors, massa secrets, massa hereu d'aquella dictadura reconvertit en demòcrata de tota la vida que no vol que apareguin determinades coses ni es remogui el passat. Per això és valenta l'actitud de Ribeiro de Meneses.

EL PONT CULTURAL S'ENFORTEIX

2010-08-30T15:29:00.003+01:00

Ja tenim a les mans els primers exemplars de Capicua, la revista de traducció que hem impulsat des de Catalunyapresenta, la comunitat catalana a l'exterior de Lisboa. Aquesta revista ha des ser una eina per a la difusió de la literatura dels dos països i per això comptam amb texts de 13 autors i un dossier central dedicat a Jaume Cabré i un altre a Ary dos Santos. El dia 11 de setembre la treurem al carrer a la festa del Largo do Carmo i properament hi haurà presentacions a Lisboa, Faro, Porto, Barcelona i Mallorca.

L'article de dimecres al Balears

2010-08-20T14:02:00.000+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Pessoa a l’ombra del Canigó

Sebastià Bennàssar | 18/08/2010 | Vistes: 80

Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

El Canigó és molt més que una muntanya. És un símbol, un mite. Verdaguer en va cantar les proeses en un llibre que sovint ha estat lectura obligatòria als instituts -com si això de lectura obligatòria no fos una contradicció en termes de primer ordre- i que ara només es fulleja de tant en tant a les universitats. Ara, al peu del Canigó, sembla que s'estigui produint un acte de correspondència mútua. Verdaguer fou un poeta molt traduït a principis del segle XX a Portugal. Sovint se'l va traduir i publicar en editorials de caire religiós, però sigui com sigui, la fluïdesa de les relacions entre les dues llengües i el pont entre la cultura portuguesa i la catalana eren notables. Ara, al peu de la muntanya màgica del poeta, es ret homenatge i vindicació d'un altre gran poeta: Fernando Pessoa.

El creador portuguès -és interessantíssim llegir-ne els escrits sobre Ibèria i Catalunya que tan sàviament ha editat l'Avenç- centra un dels cursos que aquests dies s'imparteixen a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Els responsables dels cursos són el professor Perfecto Cuadrado, Joan Alegret i Nicolau Dols, que tractaran d'acostar el llegat del portuguès al públic assistent a Prada. Així doncs, a principis d'un segle era Verdaguer qui era traduït al portuguès i ara, a principis d'un altre segle -si és que quan ha passat una dècada encara es pot considerar un inici- és Pessoa, el poeta més important del segle XX portuguès, el que és estudiat en aquest epicentre de la vida cultural dels Països Catalans que és Prada.

Així doncs, els ponts culturals funcionen i funcionen bé. En aquests moments hi ha una notable traducció literària entre les dues llengües, tot i que podria engrandir-se de manera notable entre les dues llengües. Així i tot, i segons m'explica el professor Cuadrado assegut en una taula on després hem repassat les seves aventures viatgeres per Portugal, queda força feina per fer sobre l'estudi entre les dues literatures i cultures i n'esmenta algunes ràpidament: el pas de Mario de Sa Carneiro per Barcelona o la recepció d'Eugeni d'Ors a Portugal. El professor m'esmenta també una altra figura mítica: la de Rovira i Virgili, que també va ser un altre precedent en aquestes relacions multiculturals.

En deu minuts de conversa al peu del Canigó es pot saber tot d'una que mai no sabrem prou del geni dels heterònims. És tan brutal la seva influència que fins i tot està previst que properament s'inauguri la casa on va néixer un dels seus heterònims a la ciutat de Tavira, una de les més belles de Portugal. Hi anirà una expedició que encapçala la sempre infatigable i genial Teresa Rita Lopes i a la qual participarà en Perfecto. Això demostra fins a quin punt és brutal la importància d'un dels grans símbols de la modernitat, que fins i tot s'inauguren cases natals de gent que no va existir mai si no va ser sobre el paper i gràcies a la paraula.

Aquest és, potser, un dels símbols de la nostra vella pàtria somoguda pels bàrbars, que diria en Baricco en el seu magnífic assaig sobre la mutació -el podeu llegir en aquesta col·lecció imprescindible que és l'Argumentos d'Anagrama, la gran aportació cultural de Jorge Herralde-. Hem arribat a donar existència física als mites inventats en un exemple clar que les fronteres entre realitat i ficció són de cada vegada més difuses si no és que són, tan sols, un tema de taula rodona i de grup d'investigació universitària on abruptes cervellots es dediquen a pensar sobre el límit.

Aquí, en un liceu amb pretensions que s'ha convertit per uns dies en universitat, Pessoa trobaria una galeria de personatges que podria incorporar a la perfecció als seus llibres, a la seva obra, al seu bagul, d'on cada dia van sortint papers que van omplint una indústria cultural que també nota els efectes de la crisi però que ens van demostrant que Pessoa no té una muntanya màgica, perquè ell és, per si mateix, un dels cims més fascinants de la literatura mundial. Alguns ho han descobert als peus del Canigó en aquests dies en què es posen els pilars per construir nous ponts culturals.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-08-04T07:29:00.000+01:00

L'article d'avui al Balears va sobre els submarins i el freeport. Una abraçada!

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/anar-a-l-outlet-en-submari.html

ANUNCI SÍ

2010-07-29T16:06:00.003+01:00

Finalment he fet l'anunci per al Banco do Espíritu Santo. Es veu que fan un conveni amb Andbanc perquè els portuguesos que viuen a Andorra puguin transferir diners cap a Portugal sense que els cobrin comissions. Érem dues al·lotes i dos al·lots i per fer 30 segons d'anunci hem estat 170 minuts, però ha estat molt divertit, ens ho hem passat bastant bé i he après algunes coses del món de la publicitat, tot en un xalet del barri de Restelo, a Lisboa. Al final, això de saber català té els seus avantatges...

ANUNCI?

2010-07-27T09:52:00.002+01:00

Les coses més surrealistes poden passar en un sol dia, com per exemple que et truquin per anar a fer un càsting per posar la veu a un anunci del Banco do Espírito Santo. L'Anna i jo hi anàrem i avui sabrem si al final el feim o no. Si és que sí demà ens toca l'enregistrament definitiu. Serà un anunci per a Andorra... faria bastanta gràcia fer-lo, la veritat.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-07-21T08:55:00.001+01:00

Aquí teniu, com cada quinze dies, la crònica portuguesa de la contraportada del Balears.

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/la-llibertat-passa-per-la-mouraria.html

EL CORO DA ACHADA

2010-07-14T10:46:00.004+01:00

El passat dissabte el coro de la casa da achada, que és el centre d'estudis sobre el poeta Mario Dionísio, va fer la seva actuació a l'exterior, al Largo da Achada, coincidint amb la segona fira d'objectes antics on es podien trobar autèntiques joies. El coro, especialitzat en temes revolucionaris, ens va oferir una versió de l'Estaca que essent el dia que era va tenir encara molt més sentit.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-07-07T10:58:00.000+01:00

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/saramago-pons-cuadrado-melcior-comes.html

LLIBRES, CABRÉ, FALLORCA, PÓ DOS LIVROS

2010-07-01T10:06:00.004+01:00

Una llibreria acollidora amb l'aire condicionat imprescindible per resistir a les calorades d'estiu. Un traductor, Jorge Fallorca, apassionat per la seva feina, i un llibre sensacional, "Les veus del Pamano", de Jaume Cabré. Aquests foren els principals ingredients de la tercera sessió del cicle "Catalunya em pó" que mes a més intenta acostar alguns dels millors llibres de la literatura catalana traduïts al portuguès als seus lectors. Fou tot un plaer i un privilegi compartir la taula.

INTERESSANT ARTICLE

2010-06-27T12:06:00.001+01:00

Sostiene Magalhães

Sorprende la habilidad con la que Portugal se está zafando de la mala prensa de España en el mundo

4 votos

2 comentarios

ENRIC JULIANA | 27/06/2010 | Actualizada a las 03:31h | Política

Conocí a Gabriel Magalhães la tarde del 8 de junio del 2009 en Madrid y desde entonces no le he vuelto a ver. Recuerdo a un hombre enjuto, de mirada irónica, envuelto en la ingravidez de Pessoa. Me hizo pensar, no sé por qué, en Antonio Tabucchi, interesante novelista italiano que tiene la mitad de su alma en vuelo perpetuo sobre Portugal. Un lusitano del bando aéreo.

MÁS INFORMACIÓN

El Directorio Europeo

El bando de los portugueses aéreos no es fácil de aprehender. Son una inédita fracción.

Un Occidente oriental en el que las palabras nunca caen al suelo después de ser pronunciadas; un Oriente atlántico cuyas frases flotan con la ayuda de dos o tres significados que raras veces se excluyen entre sí. Portugal entero levitaría si no fuese por la existencia del otro bando, el de los de los portugueses terráqueos e imperativos, en el que militaba José Saramago. A los españoles, por lo general, les atrae más este segundo bando. El inefable Mourinho, que pronto ejercerá un gran magnetismo sobre la España depresiva y enfadada, pertenece a una de las variantes extremas del Portugal terrícola: intuición, inteligencia aguda, dureza mineral y un pronto troglodítico.

Habló Magalhães con un castellano perfecto y dejó embelesado al auditorio de la Casa de América con una finísima ironía sobre las diferencias entre los dos países. Nunca había oído narrar con tanta sutilidad la perpetua tensión peninsular. "Nos diferencia - empezó diciendo-una distinta manera de ir a los bares. En España, donde las distancias son grandes, la gente se apretuja en la barra hasta que no cabe un alfiler; en Portugal, donde las distancias son más cortas, las mejores cafeterías invitan a la lejanía: cada uno sentado en su mesa, cada uno en su mundo".

Le saludé al acabar el acto (organizado por la infatigable Maria Lurdes Vale, hoy vivaz columnista del Diário de Noticias)e intercambiamos tarjetas. No le he vuelto a ver desde entonces, pero sé de él. Gracias al sosegado placer de una correspondencia a la antigua, sin prisas, tratándonos de usted - como aún es norma en Portugal-,simulando que los correos electrónicos los transporta el vagón postal del expreso nocturno de Lisboa, hoy tengo el gusto de hablarles de un gran escritor, que, lentamente, sin estridencias, está interesando a los lectores de La Vanguardia."¿Quién es ese Magalhães que escribe tan bien?", me preguntaba hace unas semanas el diputado Carlos Aragonés, castellano áulico que lo lee todo. Busco la respuesta en el fajo de la correspondencia.

- "¿Iberista? No, no, yo nome considero iberista, aunque en Portugal algunos me definen así. El iberismo es un anacronismo. Fue algo que se inventó en el siglo XIX como un neoimperialismo compartido por dos países que se sentían agotados. El iberismo es ese abrazo de los dos boxeadores cuando ya no pueden más. A mí me interesa otro sentimiento: el de la peninsularidad. La peninsularidad es ante todo un proyecto cultural: una actitud que tiene como objetivo disfrutar de la inmensa riqueza de nuestras diversidades. En realidad yo soy un agente doble peninsular".

Nacido en Angola en 1965, se crió en el País Vasco, donde su padre trabajaba de geólogo para una explotación minera de Guipúzcoa. "De Angola no recuerdo nada, pero me enorgullece tener una simbólica gota de sangre negra; me crié entre niños gallegos, castellanos y extremeños en el País Vasco, una tierra magnética, un mundo embrujado que funciona como un imán. Me gusta mucho el País Vasco y en él aprendí las ganas de decir lo que creo que es verdad. Después estudié Literatura en Salamanca y me enamoré de Alba de Tormes, la tierra de santa Teresa. Allí deje los extremos de la política y empecé a vivir en el extremo centro de la fe". Magalhães es creyente.

Profesor de Literatura Hispánica y Portuguesa, imparte clases en la Universidad de Beira Interior y vive en el pueblo de Covilhã, no muy lejos de la frontera con Castilla y León. Acaba de publicar su segunda novela: Planicie de espelhos."Una narrativa de terror para descubrir si estamos verdaderamente vivos. Hoy en día no es fácil estar verdaderamente vivo. Nos rodean tantas ficciones que podemos convertirnos en una de ellas con facilidad. Una sociedad de imágenes es una sociedad de fantasmas".

Un día, espero que pronto, GM iré a Covilhã a saludar al profesor Magalhães. Con una maleta llena de preguntas: los amores del dictador Oliveira Salazar con la bella periodista francesa Christine Garnier; el legendario pelo blanco de ÁlvaroCunhal, el gran oponente de Salazar, símbolo radiactivo del pétreo comunismo portugués; la habilidad con que Portugal se está zafando estas semanas de la mala prensa de España...

El expreso de Lisboa me avanza una primera respuesta: "Nuestra política está bien conectada con Bruselas; Durão Barroso mueve muchos hilos y ha facilitado el pacto de la oposición con el gobierno. Por lo demás, somos más tranquilos ante la catástrofe: Occidente entero canta el fado y a nosotros nos suena".

L'article de dimecres al Balears

2010-06-26T18:11:00.000+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

La segona mort d’Eugénio de Andrade

Sebastià Bennàssar | 23/06/2010 | Vistes: 112

Valoració

Eugénio de Andrade es va morir fa cinc anys, un mes de juny, tal i com ja vaticinàs en un poema. No sé què passa amb els poetes portuguesos que tenen un esperit innat per saber quan es moriran. Pessoa, que a més a més era astròleg i dels bons, ja va predir la seva mort ara fa 75 anys i així va ser. Havia endreçat un calaix amb tota l'obra que després els amics de- sendreçaren, perquè tenia una lletra endimoniada i a l'hora de publicar la seva obra era més fàcil agafar el que era més clar.

Eugénio de Andrade també volia deixar les coses arreglades per quan faltés i va crear una fundació que havia de ser, també, la casa on visqués el seu fillol amb els pares. Ara Eugénio de Andrade està a punt de morir per segona vegada perquè el fillol -millor dit, els pares- estan en plets amb la direcció de la fundació, la qual acusen de no fer res per difondre l'obra del poeta. Sembla que la disputa acabarà en la dissolució de la fundació i amb el pas dels papers del poeta a l'Ajuntament de Porto, que veuria amb bons ulls aquesta opció.

La segona mort d'Andrade no té res a veure amb les disputes entre els hereus -al cap i a la fi, ell ja no hi és i no pot decidir res-, sinó que té molt a veure amb el fet que els seus llibres ja són quasi introbables a les llibreries del país. Aquesta és la veritable mort d'un escriptor, el dia que els seus llibres ja ni tan sols serveixen per omplir lleixes de llibreria. Andrade va canviar d'editor bastant tard i no es pot dir que la seva fos una decisió encertada, perquè els seus nous editors han fet fallida i la fundació assegura que els han quedat a deure molts diners. No sé si és cert o no, però podria ser. El que ha quedat clar és que la Fundació només rebia ajuts de la Direcció General d'Ajuts i Biblioteques de l'Estat portuguès i que aquestes eren minses. Molt minses.

Eugénio de Andrade és un dels grans de la literatura portuguesa que va camí de convertir-se en un bandejat al seu propi país, perquè la seva obra no és viva, no surt a les llibreries, no es distribueix, no es reedita. A casa nostra es poden llegir alguns dels seus poemes en el llibre Ofici de paciència, que va editar El Gall el 2008 en l'esplèndida versió d'Antoni Xumet, que li va valdre el premi Cavall Verd. He reobert el meu exemplar i he pogut comprovar que els drets del llibre en la versió original pertanyen a la fundació, o sigui que tot fa pensar que hi haurà nombroses complicacions amb el poeta, els drets i la seva presència a les llibreries en el futur més immediat.

El que passa amb els escriptors quan es moren ben sovint frega la tragèdia. El desgavell de la casa de Joan Fuster va saltar a la llum quan el president del Barça Joan Laporta -ja veurem si el nou, en Sandro Rosell, tendrà alguna espurna d'interès cultural- va voler visitar-la i Eliseu Climent va veure el desastre que s'hi estava fent. I són immensos els casos de poetes i escriptors que desapareixen de les llibreries com si res (i, si no, que algú busqui alguns volums de l'obra completa de Joan Pla i me n'expliqui els resultats, per no ser dolents i no posar el nom d'un poeta, sinó el d'un dels més grans prosistes de la llengua catalana).

A l'obra d'Eugénio de Andrade només li queden tres solucions possibles: la primera és la caiguda en l'ostracisme total i en la pràctica desaparició; la segona és que hi hagi algun mecenes que vulgui arreglar el disbarat a la fundació; la tercera és que les autoritats de Porto hi intervinguin. Si hi ha un interès municipal pel poeta, l'obra d'un dels grans de la literatura portuguesa se salvarà i podrà tenir una segona vida editorial i arribar als lectors. Com diu el mateix poeta: "En el plat de la balança un vers hi basta / per pesar a l'altre la meva vida".

FESTES DE LISBOA

2010-06-11T23:59:00.003+01:00

Lisboa està de festa. La nit quan encara no és nit, però ja és de nit. L'olor de sardines que s'estan fent a la brasa i ho omplen tot de fum. Alfama, sempre Alfama. Avançant a poc a poc pel Largo de São Rafael fins arribar al de São Miguel. Hi ha un acordió preparat davant l'església, en el poc espai que no ocupen taules i taules on els portuguesos mengen sardines i xulla damunt unes llesques de pa que satisfarien el somni de Carpanta. Corre la sangria i la cervesa. I el vi. Sempre negre, el vinho verde és per als turistes, que no saben gaudir de la festa. Homes carregats d'immensos sacs de sal travessen la plaça demanant permís per passar amb una educació exquisida. L'Alfama dóna lliçons d'urbanitat al món, i el món és a l'Alfama. Arriba el Miguel, amb cara de festes de Lisboa. Sort que les bifanas el refaran. Un dia més. Una nit més. I que no pari. Avui és el dia fort i encara no sabem què passarà a la ciutat que venera Sant Antoni amb paperines de colors. Hi ha alegria a l'ambient. L'acordionista és jove i li costa arrencar, però aviat hi ha gent ballant i encara hi ha un rastre de magenta al cel que es resisteix a convertir-se en nit. Es fa una conga gegant mentre l'acordió convida a la festa i al ball. Hi ha erasmus que beuen el més barat que troben i busquen botigues d'indis on trobar beguda barata. Tothom fa la seva festa i la pobresa ancestral dels estudiants es supleix amb aquests proveïdors de guàrdia. Marxo quan la festa està en el seu apogeu. Pel camí un nen li dóna una moneda a un mim mentre li diu "està molt ben fet aquest personatge, molt ben aconseguit". Dues noies joves riuen. Em recorden a la portuguesa que reia quan la seva amiga txeca li feia guanyar cinc euros al meu amic català. Són festes a Lisboa i en arribar a la catedral es veuen turistes molt formals que no han entrat als arraials, al cor de l'Alfama. Jo també m'ho hauria perdut de no ser per l'Anna. Sort de tenir una dona de cor portuguès. Ara toca anar a dormir. Avui és la festa gran, Alfama, sardines i tornem-hi que no ha estat res.

TERESA RITA LOPES AL BALEARS

2010-06-10T13:40:00.001+01:00

Finalment el passat dissabte es va publicar a L'Espira l'entrevista que li vaig fer a la professora i poetessa Teresa Rita Lopes, un encant de dona i una de les màximes especialistes en Pessoa. La podeu veure aquí.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/896/3

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-06-09T08:03:00.001+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

El nou gegant portuguès de l’edicióntua-la amb 4 estrelles

Puntua-la amb 5 estrelles

Des d'avui mateix les llibreries Bertrand de Portugal ja tornen a estar en mans de capital portuguès després que la Porto Editora hagi comprat -i els tribunals de la competència ho hagin acceptat- el Direct Group, que fins ara estava en mans del gegant del món editorial de capital alemany Bertelsmann.

Amb aquesta compra la Porto editora es queda amb les 54 llibreries distribuïdes per tot el país i, a més a més, amb les editorials Bertrand Editora, Quetzal, Pergaminho, Temas e Debates i Arte Plural, com també amb la distribuïdora de llibres Bertrand i amb el club Cercle de Lectors a Portugal. Amb aquesta compra el grup que dirigeix Vasco Teixeira es converteix en el contrapunt al poderós grup Leya, de Miguel Pais do Amaral.

Entre el conglomerat editorial dels dos grans grups, s'emporten el 47% de la facturació editorial de Portugal i, en el cas de Porto Editora, en el darrer exercici complet la facturació va ser de 91,5 milions d'euros.

La notícia va ser molt comentada en l'edició digital del diari Público ja de bon matí i, en general, els comentaris es movien en tres sentits: la felicitació per la recuperació de les llibreries Bertrand de mans alemanyes a mans portugueses; l'esperança que un major volum de negoci pogués fer baixar una mica el preu dels llibres (encara que sobre això hi havia molt escepticisme) i, en tercer lloc, la felicitació perquè les empreses del Nord del País siguin les que demostrin la força econòmica en aquests moments de crisi.

Convé que les repassem, les tres, perquè són simptomàtiques de com estan les coses en aquest moment en el món de la cultura llibresca portuguès. En primer lloc, convé aclarir que el sentiment nacional i patriòtic portuguès és molt i molt fort. Encara no ha començat el Mundial de Futbol i Lisboa ja torna a estar engalanada de banderes enormes a les cases per moure el sentiment col·lectiu que diu que "sí", que potser aquesta és la vegada que estaven esperant. Evidentment, tothom s'ha sumat a la moda del Mundial i fins i tot Telepizza està fent l'oferta 4-4-2.

Però poca conya, els portuguesos continuen alimentant el mite de Dom Sebastian i del cinquè imperi que ha d'arribar per vés a saber quines vies, i aquesta victòria econòmica sobre Alemanya i els alemanys ha estat formidable per aixecar uns ànims que estan tocats, després de veure que al país només es demanen sacrificis (i en veure que a Espanya i a Alemanya estan igual de fotuts, hi ha un punt d'orgull: a la fi no són només els portuguesos els qui estan patint la crisi).

Sobre la baixada del preu dels llibres, m'uniré als escèptics. Si només el 53% dels títols que es venen estan en mans d'editorials independents -mitjanes i petites- amb dificultats pel que fa a la distribució i a la presència a les llibreries, la competència que es pot fer contra els dos gegants és poca, quasi nul·la. I davant d'això, davant aquest monopoli de cada vegada més fort -per ventura es fan la competència entre els dos gegants i els altres poden viure un poc millor-, no crec que hi hagi una davallada de preus.

I això, evidentment, és dolent. Els llibres, a Portugal, són cars, i més en relació als preus dels sous. És a dir, en proporció un llibre a Portugal costa com 1,6 llibres a l'Estat espanyol o com 2,5 llibres a Anglaterra. Potser per això s'explica que els llocs de lectura de l'FNAC estiguin sempre ocupats per gent que hi llegeix els llibres de dalt a baix per no haver de comprar-los.

El tercer punt també és curiós. En tots els països sempre hi haurà controvèrsia entre un mínim de dues ciutats o zones geogràfiques. I si a Espanya hi ha la disputa entre Madrid i Barcelona i a França entre París i la Província, a Portugal és entre Lisboa i Porto.

Els del Nord diuen que ells són els treballadors i els qui mantenen el país i que, per això, aquesta compra és un miracle de la feina ben feta. No ho sé, però segur que a Lisboa fa ràbia que sigui la Porto editora qui ha guanyat als alemanys.

MIRADOURO DA NOSSA SENHORA DO MONTE

2010-06-07T10:40:00.003+01:00

El teníem a tocar de casa, és un dels grans desconeguts de Lisboa i possiblement un dels més macos, així que la posta de sol de diumenge la vàrem veure des d'aquest mirador. Paga la pena la pujadeta...

PRIMER BANY

2010-06-07T10:32:00.003+01:00

Dissabte passat feia molt bon temps, ideal per anar a la platja. L'escollida va ser la de Cascais, al final de tot del comboio da linha. Hi anàvem tard i feia massa vent com per anar a praia do Guicho, així que ens quedàrem en aquesta. Feia bon estar i l'aigua estava del tot gelada. Primer bany integral a l'Atlàntic de la temporada. Ens ho passàrem bé nosaltres dos amb en Bertran...

LA CORAL DE LA NOVA A SANT NICOLAU

2010-06-07T10:28:00.003+01:00

La coral de la Univesitat Nova de Lisboa va oferir un concert ben interessant i maco a l'església de Sant Nicolau de Lisboa. Hi anàrem per veure en Fabio, un amic nostre italià, conegut com "el famós tenor". La veritat és que la Coral va oferir un espectacle ben interessant, però els bancs de fusta d'aquesta església són del tot horrorosos.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-05-26T07:18:00.002+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Viale Moutinho i el dit en posició vertical

Sebastià Bennàssar | 26/05/2010 | Vistes: 18

Valoració

M'arriba el correu electrònic. "En José Viale Moutinho vendrà a Mallorca per participar en el Festival de poesia de la Mediterrània". El Festival de poesia de la Mediterrània és com les orenetes: arriba cada any i saps, com quan es fa la Fira del llibre de Palma, que l'estiu està tocant a les portes, si és que no s'ha instal·lat de ple amb aquella humitat que fa que fins i tot notis la suor enganxada al tou de la cama -que aquí a Portugal, amb aquesta geografia indòmita de pujades i baixades, s'endureix de manera considerable- o al palpís dels dits, el palpís que produeix sensacions tan agosarades en fregar cossos, jocs, penombres. Aquests dies que s'acosten seran els de les primeres calorades urbanes entre llibres, mesclant-se la suor amb la fresca dels arbres o amb l'aire condicionat del Teatre Principal. El meu corresponsal és en Gabriel Sampol (així, en versió reduïda), un d'aquests savis illencs que tenen el mal de la lusofília. En sap molt, perquè per les seves mans hi han passat textos ben notables que després hem pogut llegir en català i que ens han descobert la magnífica literatura portuguesa. I em posa en la difícil tessitura -acceptada de grat, només faltaria- d'haver de reconèixer que els periodistes som un mar de coneixement d'un dit de profunditat (frase manllevada a Javier Matesanz, durant molt de temps company de redacció d'aquesta casa i encara crític de cinema amb el qual ens posam molt poc d'acord) i que de vegades l'única cosa que pots decidir, en segons quins temes, és com col·loques el dit, si en vertical o en horitzontal. No en sé res, de Viale Moutinho, però en Sampol em diu que és "un dels grans". Endavant les atxes idò, ara sí que hem begut oli. Escric aquestes línies havent llegint només deu poemes de Viale Moutinho. Són els deu poemes que podran llegir els assistents al festival, de manera que estam en igualtat de condicions (tranquils, els qui no pogueu llegir en portuguès podreu fer-ho en la versió que haurà fet dels poemes na Marta Ferré, que en aquest cas és una portuguesa malalta de catalanofília fins a extrems insospitats i que, per descomptat, és molt més fiable que un servidor a l'hora de fer de pont lingüístic entre llengües). M'han arribat en la versió original i la seva lectura, en aquest matí de fresca i núvols que presagien tempestes -aquí, quasi sempre l'encerten les previsions meteorològiques consultades per internet-, crea un punt d'intranquil·litat a l'ànima. El primer poema parla d'una illa i, amb un encavalcament brutal quasi al final, diu el poeta "però ja estam quasi tots/ morts, donant corda al rellotge dels àngels negres". En aquest matí de Lisboa, on la negror s'escampa per sobre tots els cels i on fins i tot el vermell de les teulades que elogià Pessoa s'ha convertit en un quasi marró -set del matí, sona una corneta al quarter no gaire llunyà indicant que comença un nou dia, mentre les ambulàncies ploren per avingudes que un temps varen ser noves i que ara són llits immensos d'asfalt quasi impossibles de travessar d'una tirada-, la poesia de Viale Moutinho colpeix com un ganivet esmolat fins a arribar al poema final, dedicat a recordar la catàstrofe de Funchal d'aquesta primavera passada (o, per ventura, no ha estat res més un terrible hivern perllongat fins a extrems insospitats i en el qual el relleu natural l'ha pres un volcà islandès), per acabar recordant-nos que "l'home pot errar excepte en la punteria a l'ull del ciclop". Viale Moutinho, amb els encavalcaments brutals d'aquesta relectura matinal, ha canviat tots els meus plans. Ara, quan la ciutat assereni els seus ritmes i el brogit dels cotxes llunyans i les veus dels mercats apaguin aquest esclat d'ocells que envolten l'arbre proper per mirar quan podran assaborir-ne el fruit, i que fan que aquests matins urbans siguin d'una ruralitat estranya, baixaré al centre, a una extraordinària llibreria de poesia una mica amagada més enllà dels jardins del Príncipe Real, i em submergiré en les pàgines d'algun llibre d'aquest home mentre veig caure la pluja sobre Lisboa recordant que Viale Moutinho també és periodista i segur que posa el dit en posició vertical.

CASTELO DE SÃO JORGE

2010-05-19T08:20:00.002+01:00

Des d'aquí dalt les vistes sobre Lisboa són espectaculars. El riu, sempre el riu que espurneja, com a primera imatge. I després, a mesura que es fa la volta pel perímetre de les murades, la ciutat abaix. La Praça do Comercio sense obres gràcies o per culpa del Papa, la Baixa feta amb tiralínies, els teulats de la ciutat, pura teula vermella. Els arbres, la gent, la vida.

Ara al castell fan pagar 5 euros a tothom que no pugui demostrar que viu a Lisboa. Serveix qualsevol cosa, un contracte d'aigua, de llum, de telèfon, d'internet, un carnet de periodista o el carnet d'estudiant de la universitat... de totes maneres, quan es ve a Lisboa pot pagar la pena pagar 5 euros per unes vistes fascinants i també per la visita al castell.

LA LLIGA, A LA PENYA DEL BARÇA

2010-05-17T19:06:00.003+01:00

Festa, alegria, xerinola, el millor Barça de la història, a la penya del Barça de Lisboa.

BAULENAS A LA FIRA DEL LLIBRE DE LISBOA

2010-05-16T08:48:00.003+01:00

La fira del llibre de Lisboa és un espectacle, una festa, una fira de veritat, entesa com han de ser les fires. La gent hi va bàsicament a menjar i a passejar entre llibres. Hi ha música i hi ha molts nens. Hi ha molts llibres i moltes casetes, perquè és una fira bàsicament d'editors, i és un espai de trobada, una festa. Ahir l'escriptor Lluís Anton Baulenas hi va presentar la versió portuguesa de "La felicitat". Parlàrem amb ell i ens confirmà que a finals de novembre el tendrem a Pó dos Livros per presentar la novel·la amb calma. Bones notícies, doncs.

ARTICLE AL BALEARS

2010-05-12T08:15:00.001+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Ratzinger go home

La vergonya aliena s'ha instal·lat aquests dies a Portugal. El motiu no és cap altre que veure el respecte que es demostra pels carrers a un home com el Papa Ratzinger, que ja de jove va militar en sinistres opcions nazis -no oblidem que l'Església catòlica va flirtejar des de les seves posicions oficials de forma descarada amb els propugnadors de la raça ària perquè així els netejaven la competència jueva- i que ara continua mostrant actituds molt més que febles en la neteja de tota aquesta caterva de capellans pederastes i pedòfils que té a les seves ordres. Portugal s'ha paralitzat per culpa de la visita del màxim cap de l'Església catòlica a uns nivells que escarrufen: la Universidade Clásica ha tancat les seves portes perquè tots els bidells volien anar a veure el Papa -sona a excusa barata per fer un dia de festa- i no podien quedar sense seguretat; els transports públics han deixat de donar la informació habitual per posar en els panells elèctrics que la ciutat dóna la benvinguda a Benet XVI; i fins i tot la biblioteca del barri ha tancat les seves portes per anar a veure en Ratzinger el tebi.

La situació és de malaltia mental (ep, també ho era veure en Rodrigo de Santos a l'encontre de les famílies que va presidir el mateix Ratzinger a València el 2006 i saber que ell era un dels màxims perseguidors dels matrimonis homosexuals, tot i que després amb la targeta de crèdit subvencionada per nosaltres feia el que feia en bordells masculins). Una universitat, un temple del saber, tanca perquè els seus bidells volen anar a veure el màxim representant d'una entitat tan caduca com l'Església catòlica! I la biblioteca! Diuen els entesos (Vicente Verdú a El capitalismo funeral, per exemple), que n'hi ha que consideren que la culpa de la crisi és un càstig diví per haver-nos fet uns descreguts. Aprofitant-se de cataclismes com aquests, les esglésies tornen a estar plenes. No ens estranya en aquesta època en què les ideologies amb prou feines superen les tres paraules del Yes, we can.

Si és així s'explica aquest fervor per veure el Papa just després que s'hagin aprovat les injeccions econòmiques que feren pujar de forma espectacular la borsa -per tornar a caure l'endemà- gràcies a les ajudes per salvar l'euro i de retruc l'economia portuguesa i l'espanyola. I si és així s'explica que els portuguesos vulguin tornar al vicari de Crist a la terra tot el que ha fet per ells enguany: aconseguir que el Benfica guanyi la lliga i la Copa després d'anys de sequera. Fora conyes, aquí n'hi ha que consideren que Déu és benfiquista i durant les celebracions del passat diumenge n'hi havia que comparaven l'entrenador amb Crist i els jugadors amb els apòstols. Sols que a futbol només en juguen onze (clar que amb els efluvis de cervesa i d'orins que hi havia a la plaça del Marquès de Pombal per ventura en veien algun de doble i els números quadraven).

Sigui com sigui, el Papa és per Portugal i abans de venir ja havia fet miracles. Fa uns set anys que viatjo sovint a Portugal i des del mes d'agost hi visc. Mai no havia vist la Praça do Comercio sense que hi fessin obres. Com que allà és on ara -en aquest precís instant en què escric aquestes línies- s'hi està celebrant la missa, les obres han acabat i els ciutadans i turistes podran gaudir -a partir de demà i fins que s'inventin unes noves obres estructurals- d'una de les places més maques de tot Europa, porticada per tres cantons i pel quart oberta al riu. Deu ser per l'única cosa que ha servit la vinguda del Papa. Bé, per això i per demostrar la submissió d'un país com Portugal a aquestes creences divines. Fins i tot Correus ha fet publicitat de la vinguda i regalava banderoles! Valent govern socialista aquest portuguès. Sort que al mig d'aquesta ignomínia encara n'hi ha alguns que criden allò de Pope Go Home o que, com els tipus de la Casa da Achada, li fan concerts en contra. No tot està perdut. Però avui Lisboa fot un fastigós tuf de catòlic.

2010-04-29T07:47:00.001+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

L’aventura fluvial

Sebastià Bennàssar | 28/04/2010 |

Travessar el riu. Cada dia són milenars les persones que solquen les aigües del Tejo en un viatge de 15 minuts sobre el líquid que separa Lisboa del Sud del país. Els Cacilheiros van i tornen constantment d'un costat a l'altre del riu, entre Lisboa i Almada, entre Almada i Lisboa. El port d'Almada, amb el seu front litoral que amenaça amb la destrucció per erosió, és Cacilhas. D'aquí arrenquen els autobusos i els metros lleugers de superfície que duen els treballadors que vénen de la ciutat de cap a les seves cases on durant anys han onejat les banderes comunistes. Almada és governamentalment roja. Del Cais do Sodré al Cais do Ginjal hi ha quinze minuts de trajecte fluvial que qui més qui manco fa amb resignació.

Agafar un vaixell és com agafar un metro, però el paisatge és indescriptible. Només contemplant Lisboa des de l'altre marge es pot entendre la fascinació d'aquesta ciutat. Avui en dia és quasi impossible fer la primera arribada a la ciutat en vaixell -només els privilegiats que fan creuers comercials, ben sovint com a incentius guanyats en grans empreses d'assegurances o de venda a domicili dels productes més inimaginables possibles- però en canvi és ben possible fer el trajecte en els petits i humils cacilheiros que duen la gent d'una riba a l'altra.

Dins de l'espai compartit del vaixell es produeix una barreja curiosa de classes socials: empleats de banques i caixeres de supermercat comparteixen el trajecte amb estudiants i picapedrers. Dues petites camionetes de fruita van dins la nau amb la seva mercaderia per repartir en secrets indrets nocturns i una novia i les seves amigues tornen a la ciutat després d'haver començat el comiat de fadrina a l'altre marge del riu. Aquesta mescla de gent de totes les edats i condicions es manté en un silenci que només trenquen alguns turistes despistats o savis que saben que l'arribada a Lisboa a l'hora foscant és una delícia a la qual no estan disposats a renunciar.

Aquests dies en què qui més qui manco ha estat mirant al cel i calculant direccions de vent per tal de veure de cap on anava la cendra volcànica és quan ens hem adonat de fins a quin punt tenim descuidat el tràfic marítim arreu del món. Sembla com si els vaixells s'haguessin relegat als luxes del creuer o a les tasques humils de transports com els cacilheiros, els ferris del Bàltic o els comunicadors novaiorquesos. Els bateau-mouche parisencs són tota una altra història i no tenen aquesta vessant utilitària, tan sols la turística. El cacilheiro és una embarcació comuna i se n'han fet cançons i gloses, forma part del paisatge habitual de la ciutat. I al seu interior tothom forma una comunitat de silenci ara trencada per algun mòbil sorollós o per algun mp3 que no es limita a foradar el timpà del seu propietari. De fet, és aquest silenci el que més corprèn i el que fa que ens adonem de la immensitat del viatge.

Pel Tejo s'arriba al món, resa una inscripció al terra, un parell de quilòmetres més a l'Oest, davant de Belém, a la vora del feixista monument als descobridors. És veritat, pels rius, pels mars, s'arriba al món. En aquests dies de volcans i de desastres aeris ens hem de recordar que el Viatge al centre de la Terra de Juli Verne es feia a través d'un volcà islandès. Avui en dia també. El centre de la Terra, el centre del món, és la torre de control d'un aeroport, però és pel mar que els homes arribaren al món i és gràcies al mar que tenim literatures i cultures fascinants: pel mar partiren els Argonautes i pel mar tornà Ulisses a casa. Pel mar i pel riu descobrí Conrad el cor de les tenebres i pel mar perseguí el capità Achab una balena blanca. Pel mar navegà el capità Nemo a bord del Nautilus i pel mar viatja la nostra imaginació, avui en dia massa arrelada als panells d'informació dels aeroports. Per això, quinze minuts en Cacilheiro serveixen per reconfortar-nos amb l'element líquid i per fer-nos entendre que tot i que són humils, els transports fluvials tenen un punt fascinant d'aventura.

BALUTXO I LES RELACIONS MUSICALS LUSO-CATALANES

2010-04-26T15:05:00.000+01:00

CANÇONS PER A LA LLIBERTAT!*
(Del Grândola, Vila Morena a la Muixeranga* i de la terra da fraternidade a la terra dels agermanats)*

Demà, com sol ser habitual cada any en aquesta data, els mitjans de comunicació ens recordaran el significat del dia 25 d'abril de 1974, quan les ràdios portugueses emeteren una cançó de *José Afonso*, prohibida pel règim militar de Salazar. Era el senyal convingut per tal que els militars joves ocupassin els carrers en un aixecament, simbòlic i pacífic, però que va ser una exhibició de força per foragitar la dictadura. La cançó, avui tot un símbol i més coneguda que mai, és *Grândola, Vila Morena*: http://www.youtube.com/watch?v=RuzGPhZwG6Y

Simultàniament, a l'estat espanyol, els anomenats "húmedos" (nom construït sobre la pertinença a la *Unión Militar Democràtica*), de manera clandestina i dirigits pel comandant gallec Luis Otero Fernández i el comandant català *Juli Busquets i Bragulat* (1932-2001), treballaven amb els mateixos objectius que els militars portuguesos, amb els quals mantenien contactes, per tomar el règim de Franco. Ben aviat, però, foren delatats, detinguts, tancats, processats sense garanties, jutjats i castigats amb severitat. Fins i tot, després de la mort de Franco, varen ser expulsats de l’exèrcit sense els beneficis de l’amnistia borbònica ni cap dret a pensió. Entre d’altres catalans, un d'aquells militars va ser el també comandant *Josep Lluís Ortega Monasterio* (1918-2004), nét d'un heroi de les guerres carlines, que va ser depurat i desterrat a Menorca, posteriorment empresonat a Cadis i, finalment, tres anys més tard (el 1979!!!) va ser expulsat de l'exèrcit per "rebel·lió militar i ofensa a l'honor”. Durant la seva estada a Menorca, aprofità per impulsar el festival de cançó a Alaior, on presentaria a concurs una composició *(Escolta el vent*) que, avui, és reconeguda pels menorquins com un cant emblemàtic: http://www.youtube.com/watch?v=9FMIiLiP0MI Tot i que la seva cançó més coneguda i popularíssima és *El meu avi*: http://www.youtube.com/watch?v=Jgvm9Q8RTPM

Dia 16 de febrer d’enguany, a l’excomandant Luis Otero i a altres 13 supervivents de la UMD, el ministeri espanyol de defensa els va lliurar la creu al mèrit militar amb distintiu blanc. Una distinció miserable que no rescabala la ignomínia als ja desapareguts ni refà els drets laborals dels ara reconeguts.

Però mentre el *25 d’abril de 1974* a Lisbona és recordat i, fins i tot tard i malament, es reconeix també la tasca dels militars espanyols contra la dictadura, hi ha un altre 25 d'abril que els mitjans de comunicació silencien sistemàticament. Fins i tot, se silencia des de les talaies més properes. El greuge que resulta és una nova galtada a la nostra història i a la furtada memòria del nostre poble, malgrat el mandat que estableix la crònica: “*Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!*”

Si la "memòria històrica" ja té problemes per sobreviure a curt termini, pensem en les dificultats que ha de patir el record de fets més endarrerits! El *25 d'abril de 1707*, a Almansa, els Maulets ens vàrem enfrontar a les tropes borbòniques i vàrem perdre. Aquella derrota ("tots els mals vénen d'Almansa") va propiciar l’oprobi del nostre poble sota la *bota* amb la *flor* francesa dels borbons i, d'aleshores ençà, els traïdors i els col·laboracionistes s'anomenen: *botiflers*. La tasca genocida dels borbons va començar d'immediat. Xàtiva fou cremada el 17 de juny de 1707 i, encara avui, els seus habitants són coneguts com socarrats. El mes de novembre calaren foc a Lleida i, després, Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges i Vilanova fins que, el setembre de 1714, va capitular Barcelona. Finalment, l’estiu de 1715, va caure Mallorca. Els Decrets de Nova Planta, que s'implantaren ben aviat, tenien el doble objectiu d'esclafar València, Barcelona i Mallorca i, sobretot, procurar separar-nos i enfrontar-nos per esquarterar la pertinença agermanada a un mateix poble.

Sabut és que els nostres defensors de la terra anaren al combat, com diu la crònica, fent sonar tambors i corns "a la manera dels Maulets". A la repressió posterior, tot home sospitós d’haver estat maulet, si tenia un corn a casa, era esquarterat i el seu cap penjat al portal del seu poble. No cal forçar l'enteniment per vincular l'himne dels Maulets amb *la Muixeranga per tal d'imaginar la tensió prèvia al combat d’aquell, silenciat i molt més nostre, 25 d’abril: http://www.youtube.com/watch?v=ocMaGHS3ZN8&feature=related o, si ens
permetem una llicència més, podem escoltar-la en la versió xeremiera d'Al Mayurqa: http://www.youtube.com/watch?v=weaKXWQY3wg

És bo que demà recordem el *25 d'abril de 1974* de Portugal, com a símbol de lluita contra les dictadures, però mai de mais des dels Països Catalans no hem de permetre l’oblit del *25 d'abril de 1707*, com a símbol de la lluita, viva encara, per defensar els nostres drets nacionals, per recobrar la llengua, la cultura i el territori passat per les armes i esquarterat. Estic segur que, molt més que les meves paraules, gaudireu amb les cinc cançons que us he enllaçat en aquest escrit. Us estremirà vivament escoltar-les. Ningú, fora d'un malalt crònic d'insensibilitat, no romandrà impassible. La lletra de la cançó portuguesa parla d’una terra de germanor; la Muixeranga enalteix la nostra Germania! Una peça musical que emociona, comunica, sedueix i commou. Avui, he cregut oportú brindar-vos aquestes cançons per a la llibertat, perquè ens cal mantenir la memòria viva!

*Visca l’esperit del 25 d’abril i VISCA LA TERRA!*
Son Menut (Felanitx), 24 d'abril de 2010
Bartomeu Mestre i Sureda, *Balutxo*

Almada

2010-04-14T19:01:00.002+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Almada la roja

Sebastià Bennàssar | 14/04/2010 | Vistes: 29

Valoració

La ciutat d'Almada està separada de Lisboa pel Tejo en el seu curs final, gairebé en el moment de fusió amb l'oceà Atlàntic. Hi ha diverses maneres d'arribar-hi, però sense cap mena de dubte la més fascinant i original és a bord del Cacilheiro, el vaixell ferri que comunica el Cais do Sodré amb el port amb Cacilhas, el port d'Almada, i en concret amb el Cais do Ginjal, el passeig a la vora del riu farcit de cases que cauen i que en qualsevol altre país seria l'indret més aprofitat pels especuladors urbans per construir-hi cases, hotels i espais de lleure amb vistes privilegiades. Avui en dia el front marítim d'Almada està que cau. Les parets enrunades i la demolició natural d'allò que l'home construí han convertit en fantasmagòric i fins i tot perillós el passeig arran de riu. Els habitants de la zona fan conya i asseguren que s'ha de caminar com més a prop del marge del riu millor perquè val més morir lentament per la contaminació de les aigües del Tejo que no immediatament per la caiguda d'un piló de runa sobre el cap. A Almada s'hi ha d'arribar quan falten devers dues hores per a la posta de sol. Només així es pot copsar la bellesa cromàtica de Lisboa en tot el seu esplendor, amb la manera com el sol ja en declivi comença a incidir de ple sobre la ciutat i la converteix en la Ciutat Blanca lloada pels cineastes. Així, contemplant-la des de l'altra ribera, es pot entendre a la perfecció la fascinació de Lisboa sobre els viatgers que s'hi acosten. I la del mar de palla, que és com es coneix el Tejo en aquest camí incert de cap a l'aiguabarreig amb la immensitat. Almada, en canvi, és roja. Ho és en el moment en què el turista o el lisboeta decideix abandonar l'espectacle de contemplació i perdre's pels carrerons del centre històric de la ciutat de l'altre marge, la primera més enllà del riu, de cap al Sud. Ho és si hom viu i vota a la ciutat que des de 1974 ha estat governada pel Partit Comunista Portuguès, amb una fidelitat dels electors de cap a les sigles que es correspon amb una fidelitat del partit de cap als seus electors. Almada és una ciutat roja. No fa gaire temps, quan Lisboa estava governada per la dreta, i quan Cavaco Silva regia els destins portuguesos des de la posició de primer ministre -no com ara, que és simplement el president de la República i té molt menys poder- als habitants d'Almada se'ls comparava amb els de Berlín Est. Hi havia a la vegada conya i preocupació, perquè el riu que separa les dues ciutats i que en teoria servia per aïllar-les també podria haver-se convertit en un vas comunicant que estengués el comunisme de cap a Lisboa. No és debades, perquè en el Sud del país, a l'Alentejo, és on més força té aquesta opció política. També és cert que fins no fa molts anys hi havia banderoles comunistes onejant a l'aire a la ciutat vermella i que és un dels indrets on més es commemora la festa del 25 d'abril, l'efemèride que commemora l'aniversari de la Revolució dels Clavells, per a molts historiadors la darrera revolució romàntica a Europa. En el nomenclàtor dels carrers de la ciutat hi ha una bona prova de fins a quin punt s'està d'acord amb aquella actuació: el carrer del moviment de les forces armades encara existeix i és una via prou important. Els exemples es repeteixen. A dia d'avui costa imaginar com es degué viure a la ciutat roja l'anunci de la caiguda del Mur de Berlín o la desintegració de la Unió Soviètica. El que no costa gens d'imaginar, perquè està ben a la vista, és que hi ha problemes polítics ben marcats entre les administracions: suposo que la disputa entre socialistes i les forces a l'esquerra es pot veure i reflectir a la perfecció en la destrossa del Cais do Ginjal i en la manca de diners per a grans obres d'infraestructures. Caldria que, per a variar, tothom es posàs d'acord per arreglar un dels fronts litorals més preciosos d'Europa.

Article a L'espira

2010-04-04T08:36:00.001+01:00

Roland Barthes i Pessoa (o com no

demanar una beca)

De vegades demanar una subvenció és un tràmit complicat i enutjós. En aquest país, on la cultura sovint necessita recórrer als diners públics –sempre escassos– i on la investigació cultural, entesa en sentit ampli, ho ha de fer sempre, el tràmit pot arribar a complicar ben molt l’existència d’un creador o d’un jove investigador universitari.

Molt sovint, per aconseguir tenir un major nombre de punts en la lluita per les misèries de les beques –algú hauria de fer una comparativa entre el pressupost que es dedica a la investigació i el del Ministeri de Defensa–, el que es fa és demanar ajuda a un director de tesi o de centre d’estudis per tal que el seu prestigi hi ajudi a marcar la diferència.

L’estratègia no és nova, però de vegades és important saber molt bé a qui se li demana la recomanació i per què. Si no, us pot passar com a un pobre estudiant portuguès que es trobava a París en la segona dècada dels seixanta per fugir de la dictadura salazarista i de la més que probable experiència militar a la guerra colonial. L’home sabia que la fundació Gulbenkian atorgava beques d’estudi a l’estranger i pensava que si aconseguia tenir-ne una milloraria de manera substancial la seva forma de vida a la capital francesa.

L’estudiant tenia projecte d’investigació i també tenia bones notes, així que decidí complementar-ho amb la referència d’una eminència: Roland Barthes, que llavors ja començava a ser molt més que una autoritat científica. El projecte d’investigació era sobre l’obra de Fernando Pessoa, que en aquells temps, fora de Portugal, encara era un perfecte desconegut –fins a la tesi a la Sorbonne de Teresa Rita Lopes, a qui li dec l’anècdota–.

La carta de Barthes va suposar de manera automàtica la negació de la beca a qui la demanava, que amb molt bon criteri mai no va presentar la carta a la institució. I és que Barthes havia escrit, en una prosa elogiosa i molt francesa, meravelles de l’alumne i del seu projecte d’investigació... “sobre l’obra de quatre poetes portuguesos: Fernando Pessoa, Ricardo

Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro”.

Evidentment, el geni de la crítica literària francès no tenia ni punyetera idea de qui era Fernando

Pessoa, però no es pot negar la seva bona disposició i les ganes d’ajudar un pobre estudiant portuguès a l’exili.

LARGO DO CHIADO

2010-04-01T10:31:00.003+01:00

Al largo do Chiado, asseguts a la terrassa de la mítica A Brasileira -aquí fou on Pessoa i els seus amics varen crear la revista Orpheu, vital per a la introducció de l'avantguarda a Portugal- veiem passar la gent, els turistes, els minuts que van avançant de cap a la posta de sol. Aquí, amb els raigs acaronant el final de capvespre, Lisboa és la més cosmopolita de les capitals. Uns centenars de metres més lluny, la tranquil·litat absoluta, la desaparició dels turistes, la pau. De tant, en tant, però, fascina el bullici d'una ciutat esplendorosa en els inicis de la primavera.

CASA PESSOA

2010-04-01T10:25:00.003+01:00

Al campo de Ourique, a la Rua Coelho da Rocha, hi ha la darrera casa on va viure Fernando Pessoa. Reconvertida avui en centre cultural propietat de l'Ajuntament de Lisboa, és una de les referències culturals de Lisboa. Enguany, a més a més, es celebrarà el 75 aniversari de la mort del poeta portuguès més important del segle XX, una excusa més per acostar-se a la ciutat i per visitar-la.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-03-31T10:20:00.000+01:00

Opinió | Sebastià Bennàssar

Pessoa, 75 anys després

Sebastià Bennàssar | 31/03/2010 | Vistes: 23

Valoració

Enguany es compleixen 75 anys de la mort de Fernando Pessoa, el poeta portuguès més important del segle XX i, des de fa uns anys (potser uns quaranta), un dels grans poetes mundials. Pessoa és un personatge molt íntim per als portuguesos -millor dit, per a una certa intel·lectualitat portuguesa, ja se sap que les masses tenen altres ídols que vesteixen de blanc com una Mare de Déu i corren al darrere d'una pilota- i visualitza, encara ara, la potència d'una terra capaç de produir genis de caràcter universal.

Convé recordar que a la seva mort el pobre poeta havia publicat ben poques coses -les poesies angleses i Messagem-, però que ja havia creat una obra ingent que anirà alimentant la seva fama i la indústria editorial portuguesa durant bastants anys: la famosa arca o bagul d'on van apareixent de forma constant manuscrits i papers esparsos que confirmen la teoria porquina de la literatura: un escriptor consagrat mort és com un porc, tot se n'aprofita (i si no, basta veure el cas Bolaño, amb fins a sis obres pòstumes o l'esmolada de ganivets de la indústria editorial després de la mort de Salinger).

Pessoa, segons explica l'autoritat acadèmica de cabells vermells, ulls blaus d'anunci d'agència de viatges i verb fascinant que és Teresa Rita Lopes, "sabia que moriria el 1935 i va deixar les coses ben preparades i endreçades". Es veu que dins aquesta arca màgica el poeta havia endreçat els seus múltiples escrits i els havia col·locat dins sobres. Un incís: el poeta escrivia a mà i amb una lletra bastant endimoniada i les màquines d'escriure que se li associen són tan sols el seu instrument de feina en els múltiples despatxos on anava a traduir cartes comercials.

Una vegada traspassat -a 47 anys i suposadament a causa d'una crisi hepàtica-, els seus amics iniciaren el complex procés d'edició de les seves obres. Obriren l'arca i agafaren amb bona voluntat allò que millor comprenien, allò que més els agradava i allò que presentava menys problemes a l'hora de la seva composició tipogràfica. Així varen néixer els llibres de les edicions Athica, que donaven a conèixer al món l'existència de Pessoa i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos. Moltes vegades aquests llibres anaren directament del sobre al tipògraf que els hagué de compondre i encara avui sovint es fan servir com a base per a edicions i traduccions.

No llevem el mèrit a Luis de Montalvor i companyia, que varen començar a rescatar l'obra pessoana, i pensem en les dificultats terribles de l'època pel que fa a fixació de texts i de mitjans tècnics. Gràcies a ells, es va començar a conèixer un poeta genial que estava del tot convençut de la seva importància per a l'esdevenir futur de Portugal (enllaçant així amb el mite del V Imperi i de Dom Sebastião, però aquesta ja és una altra història). A més a més, la seva edició i el desendreçament dels papers del poeta ha permès una subindústria cultural i investigadora pròpia a Portugal que arriba fins als nostres dies: assignatures d'estudis pessoanos a les universitats; la publicació fixada pels estudiosos en la magnífica col·lecció de l'editorial Assirio&Alvim (en bona part obra de Teresa Rita Lopes, que ja en la seva edició de la poesia d'Álvaro de Campos va triplicar el nombre de poemes de la clàssica d'Athica); la permanència d'una casa museu dedicada a la seva figura i que ara per ara és un centre cultural de primer ordre amb una biblioteca molt interessant; una certa ruta literària per la ciutat i la curiositat de milenars de turistes que arriben fins a Lisboa atrets, també, per les paraules del poeta en qualsevol dels seus múltiples escrits.

Però convé no oblidar què diu una de les seves màximes estudioses i editores respecte d'aquesta qüestió: "De Pessoa tothom en parla, pocs l'han llegit i molts menys l'han entès". Sigui com sigui, setanta-cinc anys després de la seva mort, el poeta de les múltiples cares és una icona cultural, potser això ja és una forma d'immortalitat, de glòria i d'esplendor semblant a la que ell mateix, un trist traductor de cartes comercials, ja vaticinava que assoliria.

EL JARDÍ DE LES OLIVERES

2010-03-22T10:02:00.002Z

Al final de l'etapa, el Jardí de les Oliveres del Centre Cultural de Belem, ens va acollir la mar d'agradosos mentre descansàvem sobre la gespa. Sí, definitivament havia arribat la primavera.

MINI MARATONA

2010-03-22T09:55:00.001Z

MINI MARATONA

2010-03-22T09:51:00.002Z

MARATONA DE LISBOA

2010-03-22T09:44:00.002Z

No passa cada dia que el pont es talli al trànsit i que el trànsit sigui una marea humana vermella per les gorres i amb ganes de caminar i de festa. Els professionals, els que van a corre sovint, destaquen ràpidament. Els altres ens unim en una festa que ens permet travessar el pont i redescobrir Lisboa d'una altra manera, entre boires i des de la perspectiva inaudita del nou passeig que acaba a Belem. La mini maratona de Lisboa permet, també, gaudir de l'espectacle.

TERESA RITA LOPES

2010-03-22T09:36:00.003Z

És una senyora sensacional. Du el cap vermell com les idees i els ulls blaus com els somnis de mar. Parla de Pessoa i hom es podria estar un milió d'hores escoltant-la i ella continuaria parlant. Parla de poesia i del Sud i els ulls llavors li brillen i et transporta de cap a llocs mítics d'infanteses encara no perdudes. I la llegeixes i flipes. Teresa Rita Lopes és un d'aquestes persones que fan que tothom se senti feliç d'haver-hi parlat amb ella, ni que sigui un cop a la vida.

MAR NOSSO

Emocionadamente

te reencontro

hoje

sempre

Mar nosso

que estás na terra

nesta minha

tua nossa

terra

e és sempre a mesma bênção

de água

a mesma mágoa

doce

o mesmo indizível júbilo

(O sul dos meus sonhos)

EL PARC I EL CAVAQUINHO

2010-03-22T09:29:00.004Z

Hi ha vegades que la voluntat pot més que la certesa i per això els somnis estan a punt de complir-se, com per exemple el d'avançar un parell de setmanes la primavera. Durant dues hores vàrem estar molt bé al parc. Després va començar la fresca i ens acabàrem refugiant al cinema, no sense abans trobar en en Bertran, un èmul de John Lennon amb cavaquinho taronja. Imagine?

Sobre la cinemateca portuguesa, al Balears.

2010-03-21T07:53:00.000Z

Migdiades

a dos euros

La cinemateca portuguesa és un d’aquests locals

que fan que hom se senti realment en un espai

privilegiat. La combinació de fusta i cuiro fa que

a la seva sala s’hi respiri un aire de lloc venerat, i

si encara s’hi pogués fumar –per sort aquesta

pràctica ja ha desaparegut de la majoria de locals

públics–, homs’hi podria sentir comun dels

joves espectadors de Soñadores, lameravellosa

cinta de Bernardo Bertolucci que presenta una

aproximació molt diferent a la revolució del

maig del 68, si és que en el 68 parisenc es pot

parlar de revolució.

A la cinematecahi ha gent de totes les edats, que

aprofiten el preu de les entrades –meravellosos

els descomptes per a estudiants que ens permeten

veure les cintes a només dos euros– per entrar

en contacte amb el setè art d’una manera diferent.

Aquí no calen ulleres especials per dedicarse

a veure escenes en tres dimensions (pagades

amb un suplement), tot i que a favor dels cinemes

portuguesos s’ha de dir que en els comercials

també fan descomptes per als estudiants.

M’agrada la comoditat d’aquesta sala vella que fa

olor d’intel·lectualitat. Avui dia costa trobar espais

còmodes a les ciutats. I és cert que els cinemes

de darrera generació presenten seients molt

bons (també aquells que s’han reformat recentment),

però continua havent-hi una considerable

quantitat de sales que no tenen el gust de l’antigor

necessaris ni la modernitat absoluta i ergonòmica

–i aquí estic parlant de Barcelona i de Palma–.

El problema de la cinemateca portuguesa és

quan es decideixen a exhibir pel·lícules portugueses.

El cinema portuguès està caracteritzat per

una extrema lentitud i per un regust important

pels paisatges i per històries molt pausades.

L’altre dia parlava amb una portuguesa i li deia

que l’únic film que emva emocionar va ser Capitanes

de abril de Maria de Medeiros, però que jo

l’havia trobada un poquet lenta, tot i la seva excepcionalitat

com a pel·lícula. I ella em va respondre

ambtota la naturalitat del món que la cinta estava

bé, però que en comparació amb la resta de

films portuguesos tenia un ritme quasi de thriller,

frenètic, trepidant.

Davant d’aquesta afirmació, hom arriba a dues

conclusions: evitar els films portuguesos o aprofitar

les magnífiques instal·lacions de la cinemateca

per fer una bona migdiada pel mòdic preu de

dos euros. I en sortir, impostar la veu i posar aire

d’intel·lectual per comentar amb veu d’expert el

magnífic ús del tempo assossegat en la fotografia.

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

2010-03-17T06:59:00.002Z

Està dedicat en bona part a la capella dels ossos d'Évora...

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/la-desagradable-remenada-d-ossos.html

ELS DILLUNS DE PORTUGAL A PALMA

2010-03-15T08:14:00.002Z

Notícia apareguda avui al Diari de Balears sobre les jornades que organitza el professor Perfecto Cuadrado.

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/mes-enlla-de-pessoa.html

PORTUGAL A PALMA

2010-03-05T10:49:00.001Z

El proper dilluns comença a Palma el cicle dedicat a la cultura portuguesa organitzat pel professor Perfecto Cuadrado. Aquí us penjo l'article que ha sortit avui a "La veu de Mallorca".

http://www.laveudemallorca.cat/?url=opinio.php

A LA CIUTAT, AMB POETES

2010-03-04T09:43:00.003Z

Els meus amics poetes són a Lisboa. No hi són tots i n'hi ha que són més amics que altres i alguns amb qui tot just iniciam amistat. No hi fa res, ens uneixen paraules, versos, maneres de veure el món. La ciutat és silent i no ho és, pluja de dies continguda perquè el cel plora en aquesta Lisboa de saudades i fados. Els meus amics poetes recorren els carrers com si fendissin el sol de les ànimes. Amb en Manel Marí i amb na Clara Fontanet la trobada comença de dia, tranquil·la, i acaba tard, de nit, en un bar amb múltiples decorats i massa estona per estar cansats. Na Nora se'n torna a Eivissa aviat, després d'haver descobert que a Lisboa el bon menjar sempre es troba en el lloc més insospitat. En Gabriel Sampol no és només un magnífic traductor i un gran poeta, sinó que sense ell els dinars i sopars no haurien estat el mateix, ni l'espera als hotels, amb les seves proverbials admiracions. La lliçó de traducció fou espectacular. Amb en Miquel Cardell, en Ponç Pons i en Toni Xumet la cosa s'allarga una mica més, perquè el món és especial quan has observat com funcionen els seus mecanismes de fabulació, quan has pogut contemplar Santa Caterina buit i sota la pluja. Tots ells són el meu país de mots escrits en lo pus bell catalanesch del món.

MESA DE FRADES, AL BALEARS

2010-03-04T09:17:00.002Z

Bon dia a tothom. Aquí teniu l'article que va sortir ahir al Diari de Balears, a la contraportada, amb la història, veritable o de llegenda, d'un dels locals on es poden sentir molts bons fados a Lisboa:

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/779/48

MESA DES FRADES

2010-02-28T11:10:00.004Z

A la rua dos remedios, en ple cor de l'Alfama, hi anam a sentir fados. El menjar és bo -però no barat- i els fados són bons -però no abundants (al voltant de la dotzena-quinzena per nit). Els músics són bons i entregats -en Pedro Castro és un prodigi a la guitarra portuguesa- i la companyia és excel·lent. La història del local i tota la seva mística, en el proper article del diari, però de moment vagi la recomanació de la Mesa de Frades com un molt bon lloc per escoltar fados.

MADEIRA AL DIARI DE BALEARS

2010-02-22T08:53:00.002Z

Us deixo el link de l'article d'opinió que ha sortit avui sobre Madeira al Balears: http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3B3/urbanisme-radars-i-presidents.html

TRAGÈDIA A MADEIRA

2010-02-21T09:09:00.003Z

Més de 36 persones han perdut la vida a l'illa de Madeira durant el dia de dissabte, encara que la xifra podria ser superior a la centena perquè són molts els desapareguts i moltes les persones que podrien estar atrapades en cotxes, soterranis i cases innundades per les fortes precipitacions que han fet desaparèixer més de la meitat de la ciutat de Funchal, la capital de la regió autònoma, sota el llot.

Les precipitacions sobre l'Illa atlàntica varen assolir xifres mai vistes a Portugal: fins a 185 litres d'aigua per metre quadrat en molt poca estona, amb el pic de la precipitació situat al voltant de les cinc de la matinada de dissabte i concentrat en tota l'illa, però especialment en les zones més altes. Tot això provocà que grans quantitats d'aigua, pedra i fang fossin arrossegades de cap a les rieres de Funchal arrossegant-ho tot al seu pas. A hores d'ara hi ha també moltes localitats de l'Illa que estan aïllades i on no s'ha pogut arribar a fer el recompte de morts.

La tragèdia ha estat especialment dura a Funchal, la capital. L'urbanisme salvatge dels darrers anys va fer que part dels camins habituals de sortida de l'aigua fossin ocupats per edificis, ponts, carrers i que fins el darrer metre quadrat fos aprofitat. A la zona de la Baixa de la capital de Madeira els danys són incalculables perquè l'aigua ho arrassat tot, especialment allò que estava construït en el llit de les torrenteres.

A les víctimes mortals -moltes de les quals encara no han estat identificades, se li ha de sumar una setantena llarga de ferits i tots els desapareguts. A sobre, continua plovent i s'ha fet difícil per al servei de rescat poder fer la seva tasca.

Part de la tragèdia s'hauria pogut evitar si l'illa hagués comptat amb algun dels moderns sistemes de radar detectors d'aquestes precipitacions. Cinc hores abans s'hauria pogut començar el desallotjament.

La tragèdia arriba en el moment de màxim divorci entre el president de Madeira, Alberto Jardim (PSD) i José Sócrates, el primer ministre portuguès, que aconseguí arribar a la zona catastròfica ahir a la nit. En una decisió incomprensible, Jardim va demanar primer ajuda a la Unió Europea abans que a l'Estat Portuguès i ni tan sols la tragèdia li ha fet oblidar les diferències amb els socialistes.

(La major part d'aquesta informació ha estat redactada amb les aportades pels periodistes del Diario de Notícias, Público i RTP)

ARTICLE AL BALEARS

2010-02-17T10:19:00.002Z

I l'article d'avui al Diari de Balears. Duret, com el temps climatològic dels darrers dies

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/morir-de-fred.html

RESSENYA AL BALEARS

2010-02-17T10:17:00.001Z

Aquí teniu, en pDF, la ressenya apareguda dissabte sobre "Sólo una muerte en Lisboa", del Robert Wilson. Un llibre que paga molt la pena.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/759/2

PASSEIG

2010-02-17T10:11:00.001Z

Passejada per Lisboa i posta de sol. Darrers dies de gener...

IDEAL PER A LLEGIR

2010-02-17T10:07:00.003Z

Al museu Gulbenkian, si s'ha de fer temps per esperar algú -en aquest cas a l'Anna, que anava a una reunió de feina a la Universitat- hi ha aquestes butaques comodíssimes per llegir. No apte per a llibres avorrits (el perill és dormir-se).

AL PARC, ESGRIMA I MEDITACIÓ ORIENTAL

2010-02-17T10:02:00.003Z

Arribam al Parque Eduardo VII, on se celebra tradicionalment la fira del llibre de Lisboa. I en aquesta ocasió, amb el Bertran i l'Anna ens espassam el fred caminant, fent exercicis de meditació oriental i aprenent alguns passos d'esgrima. El parc, la gespa, Lisboa, la calma, els amics...

EVORA, ALGUNS PERSONATGES

2010-02-17T09:54:00.002Z

Passejant per la ciutat d'Évora vàrem veure personatges de tot tipus. A la monja no li va acabar de fer el pes que la retratàs.

EÇA

2010-02-16T17:17:00.003Z

Sentado en el borde del asiento, con las manos en las rodillas, Artur, a través de los cristales empañados, miraba con avidez las fachadas de las casas, los letreros de las esquinas, la extensión de las calles. Unos gallegos cenorvados bajo el peso de un barril chapoetaban en el barro, la gente pasaba encogida bajo los paraguas. Se asustó al ver de repente los arcos del Terreiro do Paço, el río, los mástiles de las escuadras. Por la Rua da Prata iba leyendo con avidez los rótulos de las tiendas. ¿Quien viviría en aquellas altas casas, todavía cerradas? Seguro que a aquella hora, los periodistas y las duquesas aún dormían, despúés de la agitación intelectual y amorosa de la noche... Una inmensa felicidad llenó de súbito su pecho.

LA CAPITAL, Eçà de Queirós. Acantilado.

CAPELLA DELS OSSOS, ÉVORA

2010-02-15T10:15:00.004Z

Un dels monuments més impactants dels portuguesos és aquesta capella sinistra feta amb els ossos de més de cinc mil cadàvers. Es veu que els pobres franciscans s'avorrien i mira, ossos per amunt i ossos per avall fins a fer la capella. La veritat és que impressiona.

ÉVORA, UNA UNIVERSITAT TRANQUILA

2010-02-15T10:09:00.003Z

La Universitat d'Évora és una universitat tranquila. Com a mínim el dia que ens hi passejam, un divendres horabaixa, quan els estudiants ja estan pensant més en el cap de setmana que no en cap altra cosa. I aquesta tranquil·litat enlluerna, perquè no hi ha res millor per a una correcta transmissió del coneixement que un bon ambient de treball. Aquesta universitat, amb els seus claustres i els seus patis, convida a l'estudi.

DE REPÚBLIQUES

2010-02-04T08:47:00.001Z

Bon dia, aquí teniu en versió pdf l'article d'ahir al diari de balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/747/48

PENSÃO GIRALDO

2010-01-31T19:00:00.003Z

A la ciutat d'Évora ens vàrem allotjar en aquesta petita pensió, familiar, tranquil·la i molt cèntrica. Ara han posat aire condicionat i bomba de calor, imprescindible en les fredes nits alentejanes.

PENSAO GIRALDO, Rúa dos Mercadores, 15. Tel 266705833

ÉVORA, CATEDRAL

2010-01-29T09:50:00.003Z

Un temple ben maco, d'origen romànic i amb moltes intervencions posteriors. L'entrada és de pagament, però al claustre hi ha uns vàters públics molt nets, les vistes del pis de dalt són bones i el temple és molt maco.

TEMPLE DE DIANA

2010-01-28T22:56:00.002Z

La ciutat d'Évora va ser nomenada Libertas Julias pels romans i va ser un important centre administratiu i militar de la Lusitània des d'on el general Sertorius organitzava les seves activitats. Una mostra del seu llegat és el temple romà de Diana, o el que queda d'ell. Va ser construit en el segle II després de Crist amb columnes de granit i capitells corintis de marbre d'Estremoz. De nit paga la pena de veure'l.

ÉVORA

2010-01-24T12:29:00.002Z

Feia sis anys que no hi anàvem i aquesta vegada el temps ens ha acompanyat. Això sí, la crisi o vés a saber què s'ha carregat un dels restaurants on dinàrem molt bé i una pastelaria de la praça do Giraldo on ens hi vàrem passar hores escrivint. Així i tot, aquesta ciutat, una de les importants de Portugal malgrat tenir poc més de 30.000 habitants, sempre té un encant especial.

EL CARMO FANTASMAGÒRIC

2010-01-21T20:22:00.003Z

Totes les ciutats tenen el seu indret màgic, misteriós, fulgurant. A Lisboa és aquesta església que serva els estralls del terratrèmol del segle XVIII que la va mig esbucar. Sense coberta, sense sostre, però amb la bellesa intacta, convida pensar en novel·les gòtiques.

LISBOA PRE-NIT

2010-01-21T20:15:00.002Z

Tot a punt per la nit que cau, silent, a la ciutat blanca.

ENTRANYES DE LA CIUTAT

2010-01-21T20:11:00.003Z

Tota ciutat té els seus plaers ocults, els seus secrets amagats, les seves butzes engreixades i en perfecta disposició. Lisboa també.

ERASMUS

2010-01-21T20:03:00.003Z

El Bertran ha arribat per fer un Erasmus a Lisboa. El conec de la Pompeu -jo, la Pompeu- i aquests dies ha iniciat la recerca de pisos per la ciutat. Avui hem anat a un dels miradouros secrets de la ciutat a veure la posta de sol, avantatges que té això d'estar sempre de vacances o d'estar sempre treballant, vés a saber, i al voltant d'una tauleta amb vistes a la baixa pombalina, hem estat parlant del món i de la bolla, i del mar, el mar, el mar, que dirien els Manel. El mar que va dur la glòria als portuguesos en aquells temps on solcar-lo era molt més que una aventura d'Erasmus o un canvi de domicili, un temps en què el mar feia forat i tapava. A la llibreria ens hem comprat un llibre d'història de Portugal, farts de no saber quin rei era qui havia fet què. Passejam per una Lisboa on l'hivern té llum d'estiu.

MANUEL ALEGRE, PRESIDENT?

2010-01-20T08:46:00.003Z

Aquí us deixo l'article que ha sortit publicat avui al Diari de Balears i que parla de la possibilitat que Alegre sigui president de la República portuguesa.

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/per-un-president-poeta.html

PRINCIPE DO CALHARIZ

2010-01-14T09:05:00.003Z

Un molt bon restaurant, a la Calçada do Combro, on anàrem a parar per retrobar-nos els membres de l'associació Catalunyapresenta i celebrar l'entrada de l'any. La cuina és excel·lent i el tracte molt amable. La companyia va ser sensacional. Un d'aquests llocs que valen la pena conèixer.

ROBERT WILSON, NEGRA LISBOETA

2010-01-10T12:48:00.003Z

En el piso de la profesora la penumbra me había hecho creer que la noche estaba más cerrada de lo que era en realidad. Crucé el Largo Dona Estefânia, donde Neptuno en su fuente buscaba la eternidad a lomos de sus delfines y encaminé mis pasos hacia la Rua Almirante Reis y la estación de metro de Arroios. Las calles estaban vacías y no había tráfico. Los altos árboles reposaban inmóviles en el calor del anochecer y no había un solo niño en el parque Arroios, ni siquiera una pareja de vejetes jugando a cartas, tan sólo palomas. Era como si la población supiera algo que yo desconocía y hubiese desaparecido del mapa.

ROBERT WILSON, "Sólo una muerte en Lisboa".

TRIST INICI DE L'ANY

2010-01-07T19:42:00.002Z

Aquí us deixo l'article que vaig publicar ahir al Balears i que dóna idea d'alguns dels principals problemes de l'envelliment de la societat portuguesa...

http://dbalears.cat/arxiu/pdf714/48

REGAL DE NADAL

2009-12-24T09:40:00.002Z

Possiblement una de les veus més sensacionals del fado actual, Mafalda Arnauth. Val la pena sentir-lo.

http://www.youtube.com/wacht?v=pkHHWrDnvFQ

L'ARTICLE DEL BALEARS, SOBRE EL FADO

2009-12-24T09:37:00.001Z

Aquest és l'article que va aparèixer ahir sobre el fado al Diari de Balears. Us el deixo en la seva versió PDF. http://dbalears.cat/arxiu/pdf/701/52

Una abraçada a tots i bon Nadal.