dissabte, 25 d’abril del 2009

Livraria Lello

Ben a prop de la Torre dos Clérigos, a tocar de l'edifici de la Rectoria de la Universidade do Porto hi ha una de les llibreries més belles del món: Lello e Irmão, a la Rua das Carmelitas 144. L'edifici neogòtic, del 1906, ha esdevingut des de fa temps mundialment conegut gràcies a l'estil i la decoració interior.




La façana és preciosa. Formada per un arc rebaixat que acull la porta d'entrada i, a banda i banda d'entrada, hi ha dos magnífics aparadors amb les novetats editorials més destacables. Sobre aquest arc hi ha una finestra triple amb figures pintades a cada costat que simbolitzen l'Art i la Ciència. Sota la finestra apareix el nom de la llibreria ben ornamentat i decorat. Aquesta façana és patrimoni nacional.






Si per fora és un goig, per dins és una joia! I no només per quantitat i qualitat dels llibres sinó també per les prestatgeries de fusta i els detalls de la talla. El visitant quan hi entra queda meravellat i l'envaeix l'ambient acollidor dels llibres i la fusta. Una sala molt àmplia amb tauletes, prestatgeries ornamentades i busts d'escriptors il·lustres de la literatura portuguesa. I al bell mig, la grandíssima i espectaular escala que ens condueix al pis de dalt que és coronat amb un sostre en el centre del qual la llum prové d'un vitrall immens on s'hi dibuixa l'ex-libris de Lello e Irmão amb la divisa "Decus in Labore".




Però, sens dubte, el millor de la visita va ser l'entrevista amb el llibreter i un dels hereus i soci. El senyor Antero Braga és d'aquells homes que li encanta la seva feina. Com molts portuguesos va ser amabílissim i encantador. Les seves recomenacions sobre escriptors actuals portuguesos no deixen indiferents als lectors:

"Terraço
Faz-me falta um verso onde lembrar não acabe:
sob a janela -o terraço."
Jorge Reis-Sá

Terrat
Em cal un vers on recordar no acabi:
sota la finestra -el terrat.


Si encara no heu estat a Porto, l'excusa perfecta pot ser aquesta llibreria.

LOBO ANTUNES EN CATALÀ


Just acabats de tornar de les nostres vacances pel Nord del país, un nou llibre portuguès vessat al català ens dóna la benvinguda a la porta de casa. "Ahir no et vaig veure a Babilònia", d'Antonio Lobo Antunes, publicat per El Gall Editor. Aquest és l'article del passat dilluns al diari de Balears.






Llibreries a la Babilònia portuguesa


Reincorporació a la rutina de les classes a la Universitat. Retrobada amb els amics al pati de la facultat. És l’últim trimestre del nostre darrer any de carrera i al davant es presenta un futur incert. Alguns màsters, algunes segones carreres, alguna incorporació a la vida laboral. O reincorporació. O dedicació en exclusiva després d’un temps de compaginar ambdues coses així com es pot. Haurem de decidir aviat temes tan transcendentals com fer-nos l’orla –ja sabeu, camisa blanca, corbata fosca, birret, un negociarro per a la casa fotogràfica que té la sort de rebre l’encàrrec- o pensar definitivament en el viatge de final de carrera (això em fa pensar que encara he de pagar la segona part, últimament tot són pagaments). Ens explicarem les vacances, les lectures, les pel·lícules, les panades –enguany cap, però n’hi ha alguna de congelada a ca mumare, o això diu ella per telèfon-, la mona, la bavejada amb els partits del Barça (avui tornem-hi, que no ha estat res, perquè escric l’article abans del partit i he de ser optimista i confiar).
A casa, en tornar de les vacances portugueses, paquets de llibres acumulats al replà, llicència atorgada al missatger per evitar que hagi de tornar i complicitat dels veïns, bona gent, que mai no toquen res. El dijous sant, que a Barcelona no és festiu, arriba un altre paquet. Dins hi ha una joia. Ahir no et vaig veure a Babilònia, un dels darrers títols de Lobo Antunes –la producció d’aquest home és complexa i la seva edició en format né variateur arriba a fer perdre els papers als seus lectors-. En allò que no hi ha cap mena de dubte és que es tracta del darrer llibre del portuguès traduït al català. Potser me n’he deixat algun, però només tenc constància de Manual dels Inquisidors, Exhortació als cocodrils, L’esplendor de Portugal, i No entris tan depressa en aquesta nit obscura, amb la qual cosa aquest és el cinquè d’un autor fonamental que es vessa a la nostra llengua. Al darrera hi ha l’editorial El Gall i l’esplèndida versió de Joan Casas. Ha estat un company fidel per aquests dies de la Setmana Santa, a Súria, aigua a dojo, caramelles, un últim dia de sol espectacular, excursió a Coaner amb el rierol que convida al bany, botifarres a la brasa, el sofà de casa dels sogres d’una comoditat incessant i les paraules del Lobo que s’esvaeixen per l’estança, a poc a poc, quan tothom encara dorm. És un llibre de lectura lenta, per a gaudir, per a paladejar.
I una setmana abans, diumenge de rams a les fascinants llibreries portugueses. És diumenge i a Viseu, una petita ciutat de províncies, la llibreria Pretextos, inaugurada la setmana abans, acull tot de visitants que tafanegen entre els seus prestatges. Hi arribam amb les nostres motxilles desitjoses de nous tresors, de noves adquisicions. Les sadollam amb Manuel Alegre, amb algun llibre que ens recomana la Vanda. Tot fa olor de nou, i al darrera de la porta dels serveis un poema de Pessoa que convida a la lectura, a la degustació. Ningú no hi farà pintades perquè ningú no podrà superar allò que hi ha escrit. Seria un atemptat al bon gust. Els brètols no entren a les llibreries. Mentida, i si no llegiu les excel·lents cròniques llibreteres d’Àlex Volney cada dilluns en aquesta contraportada.
És diumenge i a Aveiro, la Venècia portuguesa, el centre comercial acull un bon grapat d’establiments d’alimentació oberts –hi ha coses que no mereixen el qualificatiu de restaurant, i menys en un país gastronòmicament fascinant com Portugal- i una llibreria de la casa Bertrand on hi ha molta de gent que rebosteja llibres, que hi compra a les deu de la nit. És diumenge i la gent compra llibres a Portugal. Un grapat de dies abans, a Porto, a la llibreria Lello&Irmao, considerada per The Guardian com la més maca del món, el senyor Antero Braga, un dels propietaris de la societat que regenta aquest temple sacre em comenta que “a Portugal el que es ven és molta literatura, i molta de poesia”. Fascinant. A casa em trobo el Lobo Antunes, la joia d’aquest nou Sant Jordi que ja s’albira.

EL DIA DELS CLAVELLS




Dia de festa grossa. Fa 35 anys que va arribar la democràcia a Portugal, tot i que alguns articles d'opinió a la premsa portuguesa ens parlen del major totalitarisme dins de la democràcia. Veurem que ens deparen els discursos oficials d'aquí a una estona. Sigui com sigui, és un dia per servar la memòria. Per això us deixo l'article que he publicat avui al Balears.




El dia dels clavells

Tal dia com avui, fa trenta-cinc anys, els soldats portuguesos varen situar Portugal en l’agenda política internacional amb un cop d’estat sense ni un sol tir per acabar amb la dictadura més antiga d’Europa. Fa 35 anys els clavells foren l’única cosa que escopiren els fusells de Portugal i és un acte de justícia i de memòria històrica recordar-ho. Avui en dia Portugal viu immers dins una crisi econòmica important, agreujada per la crisi mundial, i des de fa uns anys, i per primera vegada, la dreta té la presidència de la República, càrrec ostentat pel sempre elegant Aníbal Cavaco-Silva. Els socialistes controlen, però, l’executiu, per via del primer ministre Sócrates, el càrrec que realment compta. La paradoxa és que, molt sovint, Sócrates sembla un líder de dretes que, des del seu partit, ha traït aquells homes amb clavells de fa 35 anys que varen dur la democràcia a Portugal.

divendres, 10 d’abril del 2009

UN BON LLOC PER DORMIR


A Porto la nostra estada va associada al nom de la Pensao duas Naçoes. Es tracta d'un indret net i maco, parlen bastants idiomes -anglès, francès, japonès...- i els preus són molt ajustats. Hi arribàrem per recomanació de la Vanda i el Jordi, que últimament sempre dormen aquí. Hi ha habitacions de diferents preus, des de dobles fins a quadruples. Està situada a cinc minuts a peu des d'on para el bus que ve de Vigo i també els trens de l'estació de Sao Bento, i molt a prop de la Torre dos Clerigos i del centre nacional de fotografia. A més a més, al davant tenen dues pastisseries fantàstiques per anar a esmorzar.


DUAS NAÇOES. Praça Guilherme Gomes Fernandes, 59. PORTO.

Tel: 222081616.


dijous, 9 d’abril del 2009

VIGO, UNA PORTA NATURAL







Una de les portes naturals de cap a Porto és Vigo. I és que fins a aquest aeroport hi ha avions barats de la companyia Clickair des de Barcelona, la qual cosa està prou bé. Vigo no és una ciutat especialment maca, tot i que té alguns indrets que poden ajudar a passar el temps si hi heu de fer escala:


1-CAFÈ ROYAL ATLÀNTICO, en un dels principals carrers de la ciutat. És simpàtic i agradable i les taules del finestral conviden a la tranquil·litat.

2-Restaurant LA CARUXA. Al barri vell. Interessants menús de migdia, amb bons musclos.

3-El Passeig Nàutic amb l'escultura de Juli Verne i el passeig fins a l'escullera.


4-El parc de Castro.

INFORMACIONS PRÀCTIQUES. El bus per anar de l'aeroport de Vigo de cap al centre és el c9A, que s'agafa a l'aereoport. De l'estació d'autobús surt el bus que va de cap a Porto, de la companyia ATUNA. Com a mínim n'hi ha un a les 9 del matí i un altre a les 12.00. El trajecte costa 10 euros (hi ha descompte per a estudiants). Dura unes 2 hores i mitja, més o manco. El tren tarda unes quatre hores i surt a les 7 del matí.

dimecres, 8 d’abril del 2009

PORTO, INICI DE FESTA







Aquest és l'inici d'un bloc que vol convertir-se, a poc a poc, en una guia per a tots aquells que estimam el país veí. Tot i que la ciutat que millor conec és Lisboa, de moment arrencarem amb Porto, una ciutat del tot fascinant, amb el seu aire decadent i les gavines xisclant a tot arreu. Una petita joia de la qual us en deixo un grapat d'imatges. Simplement arrencam, i esperem que vagi per llarg.