diumenge, 27 de juny del 2010

INTERESSANT ARTICLE

Sostiene Magalhães

Sorprende la habilidad con la que Portugal se está zafando de la mala prensa de España en el mundo

ENRIC JULIANA | 27/06/2010 | Actualizada a las 03:31h | Política

Conocí a Gabriel Magalhães la tarde del 8 de junio del 2009 en Madrid y desde entonces no le he vuelto a ver. Recuerdo a un hombre enjuto, de mirada irónica, envuelto en la ingravidez de Pessoa. Me hizo pensar, no sé por qué, en Antonio Tabucchi, interesante novelista italiano que tiene la mitad de su alma en vuelo perpetuo sobre Portugal. Un lusitano del bando aéreo.

MÁS INFORMACIÓN

El bando de los portugueses aéreos no es fácil de aprehender. Son una inédita fracción.

Un Occidente oriental en el que las palabras nunca caen al suelo después de ser pronunciadas; un Oriente atlántico cuyas frases flotan con la ayuda de dos o tres significados que raras veces se excluyen entre sí. Portugal entero levitaría si no fuese por la existencia del otro bando, el de los de los portugueses terráqueos e imperativos, en el que militaba José Saramago. A los españoles, por lo general, les atrae más este segundo bando. El inefable Mourinho, que pronto ejercerá un gran magnetismo sobre la España depresiva y enfadada, pertenece a una de las variantes extremas del Portugal terrícola: intuición, inteligencia aguda, dureza mineral y un pronto troglodítico.

Habló Magalhães con un castellano perfecto y dejó embelesado al auditorio de la Casa de América con una finísima ironía sobre las diferencias entre los dos países. Nunca había oído narrar con tanta sutilidad la perpetua tensión peninsular. "Nos diferencia - empezó diciendo-una distinta manera de ir a los bares. En España, donde las distancias son grandes, la gente se apretuja en la barra hasta que no cabe un alfiler; en Portugal, donde las distancias son más cortas, las mejores cafeterías invitan a la lejanía: cada uno sentado en su mesa, cada uno en su mundo".

Le saludé al acabar el acto (organizado por la infatigable Maria Lurdes Vale, hoy vivaz columnista del Diário de Noticias)e intercambiamos tarjetas. No le he vuelto a ver desde entonces, pero sé de él. Gracias al sosegado placer de una correspondencia a la antigua, sin prisas, tratándonos de usted - como aún es norma en Portugal-,simulando que los correos electrónicos los transporta el vagón postal del expreso nocturno de Lisboa, hoy tengo el gusto de hablarles de un gran escritor, que, lentamente, sin estridencias, está interesando a los lectores de La Vanguardia."¿Quién es ese Magalhães que escribe tan bien?", me preguntaba hace unas semanas el diputado Carlos Aragonés, castellano áulico que lo lee todo. Busco la respuesta en el fajo de la correspondencia.

- "¿Iberista? No, no, yo nome considero iberista, aunque en Portugal algunos me definen así. El iberismo es un anacronismo. Fue algo que se inventó en el siglo XIX como un neoimperialismo compartido por dos países que se sentían agotados. El iberismo es ese abrazo de los dos boxeadores cuando ya no pueden más. A mí me interesa otro sentimiento: el de la peninsularidad. La peninsularidad es ante todo un proyecto cultural: una actitud que tiene como objetivo disfrutar de la inmensa riqueza de nuestras diversidades. En realidad yo soy un agente doble peninsular".

Nacido en Angola en 1965, se crió en el País Vasco, donde su padre trabajaba de geólogo para una explotación minera de Guipúzcoa. "De Angola no recuerdo nada, pero me enorgullece tener una simbólica gota de sangre negra; me crié entre niños gallegos, castellanos y extremeños en el País Vasco, una tierra magnética, un mundo embrujado que funciona como un imán. Me gusta mucho el País Vasco y en él aprendí las ganas de decir lo que creo que es verdad. Después estudié Literatura en Salamanca y me enamoré de Alba de Tormes, la tierra de santa Teresa. Allí deje los extremos de la política y empecé a vivir en el extremo centro de la fe". Magalhães es creyente.

Profesor de Literatura Hispánica y Portuguesa, imparte clases en la Universidad de Beira Interior y vive en el pueblo de Covilhã, no muy lejos de la frontera con Castilla y León. Acaba de publicar su segunda novela: Planicie de espelhos."Una narrativa de terror para descubrir si estamos verdaderamente vivos. Hoy en día no es fácil estar verdaderamente vivo. Nos rodean tantas ficciones que podemos convertirnos en una de ellas con facilidad. Una sociedad de imágenes es una sociedad de fantasmas".

Un día, espero que pronto, GM iré a Covilhã a saludar al profesor Magalhães. Con una maleta llena de preguntas: los amores del dictador Oliveira Salazar con la bella periodista francesa Christine Garnier; el legendario pelo blanco de ÁlvaroCunhal, el gran oponente de Salazar, símbolo radiactivo del pétreo comunismo portugués; la habilidad con que Portugal se está zafando estas semanas de la mala prensa de España...

El expreso de Lisboa me avanza una primera respuesta: "Nuestra política está bien conectada con Bruselas; Durão Barroso mueve muchos hilos y ha facilitado el pacto de la oposición con el gobierno. Por lo demás, somos más tranquilos ante la catástrofe: Occidente entero canta el fado y a nosotros nos suena".

dissabte, 26 de juny del 2010

L'article de dimecres al Balears

Opinió | Sebastià Bennàssar

La segona mort d’Eugénio de Andrade

Sebastià Bennàssar | 23/06/2010 | Vistes: 112

Eugénio de Andrade es va morir fa cinc anys, un mes de juny, tal i com ja vaticinàs en un poema. No sé què passa amb els poetes portuguesos que tenen un esperit innat per saber quan es moriran. Pessoa, que a més a més era astròleg i dels bons, ja va predir la seva mort ara fa 75 anys i així va ser. Havia endreçat un calaix amb tota l'obra que després els amics de- sendreçaren, perquè tenia una lletra endimoniada i a l'hora de publicar la seva obra era més fàcil agafar el que era més clar.

Eugénio de Andrade també volia deixar les coses arreglades per quan faltés i va crear una fundació que havia de ser, també, la casa on visqués el seu fillol amb els pares. Ara Eugénio de Andrade està a punt de morir per segona vegada perquè el fillol -millor dit, els pares- estan en plets amb la direcció de la fundació, la qual acusen de no fer res per difondre l'obra del poeta. Sembla que la disputa acabarà en la dissolució de la fundació i amb el pas dels papers del poeta a l'Ajuntament de Porto, que veuria amb bons ulls aquesta opció.

La segona mort d'Andrade no té res a veure amb les disputes entre els hereus -al cap i a la fi, ell ja no hi és i no pot decidir res-, sinó que té molt a veure amb el fet que els seus llibres ja són quasi introbables a les llibreries del país. Aquesta és la veritable mort d'un escriptor, el dia que els seus llibres ja ni tan sols serveixen per omplir lleixes de llibreria. Andrade va canviar d'editor bastant tard i no es pot dir que la seva fos una decisió encertada, perquè els seus nous editors han fet fallida i la fundació assegura que els han quedat a deure molts diners. No sé si és cert o no, però podria ser. El que ha quedat clar és que la Fundació només rebia ajuts de la Direcció General d'Ajuts i Biblioteques de l'Estat portuguès i que aquestes eren minses. Molt minses.

Eugénio de Andrade és un dels grans de la literatura portuguesa que va camí de convertir-se en un bandejat al seu propi país, perquè la seva obra no és viva, no surt a les llibreries, no es distribueix, no es reedita. A casa nostra es poden llegir alguns dels seus poemes en el llibre Ofici de paciència, que va editar El Gall el 2008 en l'esplèndida versió d'Antoni Xumet, que li va valdre el premi Cavall Verd. He reobert el meu exemplar i he pogut comprovar que els drets del llibre en la versió original pertanyen a la fundació, o sigui que tot fa pensar que hi haurà nombroses complicacions amb el poeta, els drets i la seva presència a les llibreries en el futur més immediat.

El que passa amb els escriptors quan es moren ben sovint frega la tragèdia. El desgavell de la casa de Joan Fuster va saltar a la llum quan el president del Barça Joan Laporta -ja veurem si el nou, en Sandro Rosell, tendrà alguna espurna d'interès cultural- va voler visitar-la i Eliseu Climent va veure el desastre que s'hi estava fent. I són immensos els casos de poetes i escriptors que desapareixen de les llibreries com si res (i, si no, que algú busqui alguns volums de l'obra completa de Joan Pla i me n'expliqui els resultats, per no ser dolents i no posar el nom d'un poeta, sinó el d'un dels més grans prosistes de la llengua catalana).

A l'obra d'Eugénio de Andrade només li queden tres solucions possibles: la primera és la caiguda en l'ostracisme total i en la pràctica desaparició; la segona és que hi hagi algun mecenes que vulgui arreglar el disbarat a la fundació; la tercera és que les autoritats de Porto hi intervinguin. Si hi ha un interès municipal pel poeta, l'obra d'un dels grans de la literatura portuguesa se salvarà i podrà tenir una segona vida editorial i arribar als lectors. Com diu el mateix poeta: "En el plat de la balança un vers hi basta / per pesar a l'altre la meva vida".

divendres, 11 de juny del 2010

FESTES DE LISBOA


Lisboa està de festa. La nit quan encara no és nit, però ja és de nit. L'olor de sardines que s'estan fent a la brasa i ho omplen tot de fum. Alfama, sempre Alfama. Avançant a poc a poc pel Largo de São Rafael fins arribar al de São Miguel. Hi ha un acordió preparat davant l'església, en el poc espai que no ocupen taules i taules on els portuguesos mengen sardines i xulla damunt unes llesques de pa que satisfarien el somni de Carpanta. Corre la sangria i la cervesa. I el vi. Sempre negre, el vinho verde és per als turistes, que no saben gaudir de la festa. Homes carregats d'immensos sacs de sal travessen la plaça demanant permís per passar amb una educació exquisida. L'Alfama dóna lliçons d'urbanitat al món, i el món és a l'Alfama. Arriba el Miguel, amb cara de festes de Lisboa. Sort que les bifanas el refaran. Un dia més. Una nit més. I que no pari. Avui és el dia fort i encara no sabem què passarà a la ciutat que venera Sant Antoni amb paperines de colors. Hi ha alegria a l'ambient. L'acordionista és jove i li costa arrencar, però aviat hi ha gent ballant i encara hi ha un rastre de magenta al cel que es resisteix a convertir-se en nit. Es fa una conga gegant mentre l'acordió convida a la festa i al ball. Hi ha erasmus que beuen el més barat que troben i busquen botigues d'indis on trobar beguda barata. Tothom fa la seva festa i la pobresa ancestral dels estudiants es supleix amb aquests proveïdors de guàrdia. Marxo quan la festa està en el seu apogeu. Pel camí un nen li dóna una moneda a un mim mentre li diu "està molt ben fet aquest personatge, molt ben aconseguit". Dues noies joves riuen. Em recorden a la portuguesa que reia quan la seva amiga txeca li feia guanyar cinc euros al meu amic català. Són festes a Lisboa i en arribar a la catedral es veuen turistes molt formals que no han entrat als arraials, al cor de l'Alfama. Jo també m'ho hauria perdut de no ser per l'Anna. Sort de tenir una dona de cor portuguès. Ara toca anar a dormir. Avui és la festa gran, Alfama, sardines i tornem-hi que no ha estat res.

dijous, 10 de juny del 2010

TERESA RITA LOPES AL BALEARS

Finalment el passat dissabte es va publicar a L'Espira l'entrevista que li vaig fer a la professora i poetessa Teresa Rita Lopes, un encant de dona i una de les màximes especialistes en Pessoa. La podeu veure aquí.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/896/3

dimecres, 9 de juny del 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

El nou gegant portuguès de l’edicióntua-la amb 4 estrelles

Des d'avui mateix les llibreries Bertrand de Portugal ja tornen a estar en mans de capital portuguès després que la Porto Editora hagi comprat -i els tribunals de la competència ho hagin acceptat- el Direct Group, que fins ara estava en mans del gegant del món editorial de capital alemany Bertelsmann.

Amb aquesta compra la Porto editora es queda amb les 54 llibreries distribuïdes per tot el país i, a més a més, amb les editorials Bertrand Editora, Quetzal, Pergaminho, Temas e Debates i Arte Plural, com també amb la distribuïdora de llibres Bertrand i amb el club Cercle de Lectors a Portugal. Amb aquesta compra el grup que dirigeix Vasco Teixeira es converteix en el contrapunt al poderós grup Leya, de Miguel Pais do Amaral.

Entre el conglomerat editorial dels dos grans grups, s'emporten el 47% de la facturació editorial de Portugal i, en el cas de Porto Editora, en el darrer exercici complet la facturació va ser de 91,5 milions d'euros.

La notícia va ser molt comentada en l'edició digital del diari Público ja de bon matí i, en general, els comentaris es movien en tres sentits: la felicitació per la recuperació de les llibreries Bertrand de mans alemanyes a mans portugueses; l'esperança que un major volum de negoci pogués fer baixar una mica el preu dels llibres (encara que sobre això hi havia molt escepticisme) i, en tercer lloc, la felicitació perquè les empreses del Nord del País siguin les que demostrin la força econòmica en aquests moments de crisi.

Convé que les repassem, les tres, perquè són simptomàtiques de com estan les coses en aquest moment en el món de la cultura llibresca portuguès. En primer lloc, convé aclarir que el sentiment nacional i patriòtic portuguès és molt i molt fort. Encara no ha començat el Mundial de Futbol i Lisboa ja torna a estar engalanada de banderes enormes a les cases per moure el sentiment col·lectiu que diu que "sí", que potser aquesta és la vegada que estaven esperant. Evidentment, tothom s'ha sumat a la moda del Mundial i fins i tot Telepizza està fent l'oferta 4-4-2.

Però poca conya, els portuguesos continuen alimentant el mite de Dom Sebastian i del cinquè imperi que ha d'arribar per vés a saber quines vies, i aquesta victòria econòmica sobre Alemanya i els alemanys ha estat formidable per aixecar uns ànims que estan tocats, després de veure que al país només es demanen sacrificis (i en veure que a Espanya i a Alemanya estan igual de fotuts, hi ha un punt d'orgull: a la fi no són només els portuguesos els qui estan patint la crisi).

Sobre la baixada del preu dels llibres, m'uniré als escèptics. Si només el 53% dels títols que es venen estan en mans d'editorials independents -mitjanes i petites- amb dificultats pel que fa a la distribució i a la presència a les llibreries, la competència que es pot fer contra els dos gegants és poca, quasi nul·la. I davant d'això, davant aquest monopoli de cada vegada més fort -per ventura es fan la competència entre els dos gegants i els altres poden viure un poc millor-, no crec que hi hagi una davallada de preus.

I això, evidentment, és dolent. Els llibres, a Portugal, són cars, i més en relació als preus dels sous. És a dir, en proporció un llibre a Portugal costa com 1,6 llibres a l'Estat espanyol o com 2,5 llibres a Anglaterra. Potser per això s'explica que els llocs de lectura de l'FNAC estiguin sempre ocupats per gent que hi llegeix els llibres de dalt a baix per no haver de comprar-los.

El tercer punt també és curiós. En tots els països sempre hi haurà controvèrsia entre un mínim de dues ciutats o zones geogràfiques. I si a Espanya hi ha la disputa entre Madrid i Barcelona i a França entre París i la Província, a Portugal és entre Lisboa i Porto.

Els del Nord diuen que ells són els treballadors i els qui mantenen el país i que, per això, aquesta compra és un miracle de la feina ben feta. No ho sé, però segur que a Lisboa fa ràbia que sigui la Porto editora qui ha guanyat als alemanys.

dilluns, 7 de juny del 2010

MIRADOURO DA NOSSA SENHORA DO MONTE





El teníem a tocar de casa, és un dels grans desconeguts de Lisboa i possiblement un dels més macos, així que la posta de sol de diumenge la vàrem veure des d'aquest mirador. Paga la pena la pujadeta...

PRIMER BANY





Dissabte passat feia molt bon temps, ideal per anar a la platja. L'escollida va ser la de Cascais, al final de tot del comboio da linha. Hi anàvem tard i feia massa vent com per anar a praia do Guicho, així que ens quedàrem en aquesta. Feia bon estar i l'aigua estava del tot gelada. Primer bany integral a l'Atlàntic de la temporada. Ens ho passàrem bé nosaltres dos amb en Bertran...

LA CORAL DE LA NOVA A SANT NICOLAU


La coral de la Univesitat Nova de Lisboa va oferir un concert ben interessant i maco a l'església de Sant Nicolau de Lisboa. Hi anàrem per veure en Fabio, un amic nostre italià, conegut com "el famós tenor". La veritat és que la Coral va oferir un espectacle ben interessant, però els bancs de fusta d'aquesta església són del tot horrorosos.