25 d'Abril sempre!

Avui, 25 d'abril de 2011, Lisboa ha protagonitzat un any més una diada cívica i reivindicativa per no oblidar els valors que la revolució dels clavells van aportar a la societat portuguesa. Però enguany 37 anys després de la gesta d'uns militars que entregaren la democràcia al seu poble el país passa per un dels pitjors moments de la història. Els crits contra l'FMI s'han fet sentir i quasi han estat més corejats que la mítica cançó "Grandola, vila morena" que serví de tret de sortida als militars revoltats. Com sempre "25 de Abril sempre, fascismo nunca mais" també s'ha deixat sentir per la multitud que baixava per l'Avenida da Liberdade. Alguns joves comentàven que hi havia molta més gent al carrer que altres anys. Sí, sembla que els ciutadans tenen ganes de canviar les coses i sortir al carrer per recordar una data tan important i assenyalada en aquests moments de crisi mundial. El grup musical "Os homens da luta", els representants de Portugal a Eurovisió, sobre un camió i amb la gent del sindicat Interjovem eren els més animats. Les joventuts del Partit Socialista eren quatre gats i en alguns moments han estat xiulats. Els clavells i la calor han estat els altres protagonistes de la jornada. I després, a les 19h a la Casa da Achada s'ha inaugurat la nova exposició sobre la vida i obra de Mário Dionísio. El discurs de la seva filla, l'Eduarda, ha estat genial. Ha llegit fragments del seu pare sobre el 25 d'abril i sobre la decepció que anys després per alguns intel·lectuals suposà la revolució. El cor de la Casa de Achada ha interpretat noves cançons plenes de força i d'esperança.

Encara hi ha esperança! 25 d'abril sempre!

EL MIRADOR DELS CANS

Al mirador de Monte Agudo no hi van els turistes. Bé, sempre n'hi ha algun de turista, però els turistes que van a aquest mirador ja no són turistes, són viatgers. No és fàcil de trobar excepte si ets un amant dels cans, bé en la versió propietari o bé en la versió propietari frustrat. Nosaltres som de la segona categoria i per això ens passem l'hora que falta per a la posta de sol observant les evolucions d'un cus salsitxa amb ganes de fer amics, d'un ca Llaurador Retrovier, sí, el del famós anunci de papel de cul però ja més grandet i amb ganes de rebolcar-se pel terra, o d'un quisso blanc amb vocació d'artista de circ o de jugador de futbol. A poc a poc el sol es va amagant al darrera dels edificis d'una Lisboa que espurneja. Han sortit les robes d'estiu i de primavera dels armaris. El doble de l'Adrià Puntí quan era jove arriba amb una noia que amb prou feines presenta als seus suposats col·legues, però ja se sap que el punkisme és una actitud. L'únic sofà està ocupat per una noia que llegeix Saramago, crec que el viatge de l'Elefant. El mirador convida a viatjar, a somiar, el mirador és un passaport a la felicitat. Hi ha nius als arbres i gelats a la terrassa. Dos nins petits persegueixen el cus salsitxa, que continua buscant amics. Cau el sol i la gent s'afanya a pagar gelats i cerveses perquè no es volen perdre l'espectacle. Entre les columnes un nin juga amb un cotxe en miniatura. Va empastifat de xocolata fins a les celles i li és igual l'espectacle. Ell n'és part i per ventura ho sap i per això es gira d'esquenes al sol. El sol es pon, marxem, arriben més cans passejant els seus propietaris. I Lisboa acaba una setmana de somni.

ENTREVISTA AMB UMBELINA SOUSA

Aquí teniu l'entrevista que va sortir ahir al diari de Balears.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1229/27

PORTUGAL A PALMA

Demà comencen les jornades sobre cultura portuguesa a Palma organitzades pel professor Perfecto Cuadrodo. No hi falteu.

http://dbalears.cat/actualitat/cultura/pont-entre-cultures.html

GAZIEL, PORTUGAL ENFORA

El número 300e de la mítica biblioteca Selecta és "Portugal enfora", de Gaziel, un llibre del tot extraordinari en molts aspectes! Va ser publicat el 1960, així que 51 anys després, un fragment del llibre sobre el monestir d'Alcobaça.

"Heus aquí un altre misteri que tampoc no he entès mai (sóc molt llec en la matèria): ¿com era possible de compaginar l'esperit d'aquests temples amb la materialitat d'aquestes cuines? Els frares que resaven allí a totes hores, amb l'ànima cremant com una candela encesa, ¿eren els mateixos que s'afartaven aquí de la manera fabulosa que denoten aquests asts, aquests forns i aquestes xemeneies enormes? Si el rés era sincer, com podia seguir-lo el tiberi? I amb la digestió dificultosa que el tiberi produïa, ¿com podia reprendre's el rés?... L'única explicació que he sabut donar-me d'un fet tan estrany és que aquells frarassos eren homes com els altres, plens d'impulsions contràries i fins de contradiccions, barreja de cos i esperit, com tots nosaltres, pobres pecadors, i ho feien anar tot endavant, com podien. La puresa esborronadora del temple els venia de l'impuls fundacional, de la passió creadora i sense tara d'aquell gran Sant Bernat de la corada; i la materialitat de la cuina era el fruit de les grans riqueses acumulades, que els convertiren en gent goliàrdica i en "bons vivants", tal com surten als contes als contes de Bocaccio, de Chaucer i del nostre Turmeda.

La cuina d'Alcobaça és una peça sibarítica, una veritable "peça de convicció". Les xemenies amiden trenta metres d'alçada i sota les seves campanes podria aixoplugar-s'hi tot un ramat, els asts són per rostir-hi bous sencers; els fogons, per a coure-hi alhora seixanta casoles..."

ENTREVISTA AMB VÍCTOR MARTÍNEZ GIL

L'entrevista amb el Víctor Martínez Gil apareguda ahir al Diari de Balears. És l'editor de "Uns apartats germans", un llibre de lectura totalment imprescindible per entendre les relacions entre Catalunya i Portugal.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1222/27

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI DE LA REPÚBLICA PORTUGUESA

A final de mes tots els que volgueu saber més coses sobre la proclamació de la República Portuguesa, de la qual es compleixen cent anys, teniu una cita a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Rovira Virgili. No us ho perdeu

http://www.upf.edu/materials/fhuma/centenari/

TV3 I LOBO ANTUNES

L'article d'opinió d'avui al Balears, sobre l'entrevista a Lobo Antunes

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-confessio-televisada-de-lobo-antunes.html

ENTREVISTA AMB LOBO ANTUNES

Aquesta entrevista amb Lobo Antunes s'ha de veure

http://www.tv3.cat/videos/3379990/Antonio-Lobo-Antunes

matí

Tot just acaba de sortir es sol a lisboa. Veig avions que arriben, cans que pixen, cotorres que criden, coloms que ballen, vells que juguen a cartes i badallen, pastissos que corren, nins que en mengen, una vella que esten llençols de coloraines!!!

PORTUGAL A PALMA

La llibreria Àgora es va convertir en un bocinet de Portugal el passat dia 4 de febrer. El motiu era la presentació dels números 1 i 2 de la revista Capicua, a càrrec de Perfecto Cuadrado i Nicolau Dols, professors de la UIB, traductors, creadors de ponts entre cultures i genis. L'acte va acabar amb els fados de Tina Manresa i la projecció de fotos de Glòria Estarellas, sempre brutals i màgiques. Per una estoneta, Portugal es va traslladar a Palma...

l'article de la contraportada del Balears

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1189/48

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/el-pais-on-cauen-pedres-del-cel.html

BOLAÑO...

Peniche también es un lugar exótico, dijo Padilla, a su manera y con sus funcionarios. ¿Ha estado usted en Peniche?, preguntó Anna Carrera. No, pero un tercio de los barceloneses ha acampado por allí, dijo Padilla. Es verdad, qué curioso, ahora todo el mundo ha ido a Portugal, pero cuando fuimos nosotros era raro encontrar a un catalán, dijo Anna Carrera. Mi padre me llevó de vacaciones al Alentejo, dijo Rosa. Amalfitano sonrió, en realidad sólo habían estado de paso para Lisboa, pero la mala leche tan fina de su hija le encantaba, parece brasileña, pensó feliz.

ROBERTO BOLAÑO, "Los sinsabores del verdadero policía".

PORTUGAL I L'ESCRIPTOR DE L'ANY

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els reialmes portuguesos de Ponç Pons

Sebastià Bennàssar | 11/01/2011 | Vistes: 14

• Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
• Puntua amb 1 estrelles
• Puntua amb 2 estrelles
• Puntua amb 3 estrelles
• Puntua amb 4 estrelles
• Puntua amb 5 estrelles

El restaurant Martinho da Arcada és també un cafè i un dels llocs que atreu un major nombre de turistes literaris de Lisboa. El motiu és ni més ni manco que el fet que el lloc va ser una de les principals oficines de Fernando Pessoa, que ha fornit de guarniments fotogràfics les parets de les sales amb capacitat per a cent persones del local inaugurat el 1782 a la Praça do Comercio de Lisboa, que es vanta de ser la més gran d'Europa perquè el darrer lateral, el que la tanca, és a l'altra riba del Mar de Palla. El Martinho da Arcada és un d'aquests restaurants que s'han de visitar i on s'ha de menjar com a mínim un cop quan s'és a Lisboa, malgrat que la fama ha comportat de manera aparellada que el preu no sigui precisament el més barat dels encontorns. De totes maneres, la professionalitat del servei i els coberts pesants que serveixen per acompanyar la deglució assossegada de la cuina portuguesa -hi ha uns quants plats a la carta fets a la manera del mateix restaurant- fan que l'experiència valgui la pena, igual que la cristalleria on s'ha d'abocar amb cura algun vi vell del Douro prèviament reposat en un decantador. Aquest és un dels reialmes portuguesos de Ponç Pons, que acaba de ser nomenat Escriptor de l'Any pel Govern de les Illes Balears i que també és un d'aquests homes tocats per la lusofília que abunden en aquesta pàtria esqueixada en illes. Tant és així que en Ponç és un dels rars homes que ha pogut seure a la taula reservada a la memòria de Pessoa i que és un dels llocs més fotografiats i venerats pels mitòmans.

Encara a hores d'ara no sé què va explicar als responsables del local, però de ben segur que va ser convincent. Com a mínim perquè la foto testimonia el seu pas per aquella taula màgica. No n'hi ha per a menys. Un home que és capaç d'escriure i de dialogar amb Fernando Pessoa i crear un dels seus llibres més bonics, Pessoanes, bé que es mereix seure a la taula on va escriure i es va engatar la seva font d'inspiració.

Ponç Pons va ser un dels membres de l'ambaixada cultural que el passat mes de març va omplir de poesia la casa Fernando Pessoa de Lisboa. Clar que això de la casa Fernando Pessoa és un dir, perquè el pobre home va canviar més de 16 vegades de domicili abans de morir a 47 anys (això de la mudança es veu que el va perseguir, perquè fins i tot un cop mort varen canviar les seves restes, que anaren dels Prazeres al claustre de Belem). Amb ell hi havia en Manel Marí, na Clara Fontanet, en Miquel Cardell, na Nora Albert, en Gabriel Sampol i en Toni Xumet, però en Ponç va ser qui va posar més emoció al recital, amb un poema dedicat al seu pare, mort recentment. Allà, aquell dia, la casa de Pessoa també va ser un poc la casa de l'Escriptor de l'Any, com el restaurant Stop, al Campo de Ourique, on menjàrem arròs de rap després del recital.

M'agrada pensar que hi ha una Lisboa de Ponç Pons, vinculada amb els seus racons i amb els poetes que li agraden i amb els llibres que s'oloren i que els dies que fa bo llegeixen amb calma les persones que ocupen el mirador dedicat a Sophia de Mello Bryner, la poetessa que en Ponç va abocar al català fa ja algun temps en una bella edició de Lleonard Muntaner. El mirador és el de Graça i a l'estiu és un dels llocs més frescs de Lisboa, mentre que els dies esclatants de sol de l'hivern atlàntic s'omple del consol de l'astre rei encalentint les mans dins dels calçons. En això és una mica com la poesia de Ponç aquests dies que "a la Baixa els portals/ tenen ombres de dol/ i els tramvies van fent/ el trajecte més gris". M'agrada pensar que hi ha una Lisboa feta per als poetes de les Illes perquè és una Lisboa feta de paraules, de llibres i de sensacions. Com la d'un sopar al Martinho da Arcada.

ELS LUSÍADES, DE NOU AL MERCAT EN CATALÀ

http://dbalears.cat/actualitat/Cultura/alpha-recupera-els-lusiades-de-camoes.html