El passat dijous dia 9 Lisboa es va traslladar a Palma per uns moments, a la llibreria Àgora, de na Ramona Pérez. Fotos i fragments de llibres per gaudir d'una ciutat màgica: dos fragments d'un servidor, dos d'Antoni Serra, dos de Jaume Benavente i dos de Fernando Pessoa per a una nit fantàstica.
A la rua del Chiado ja són milers de persones les que acompanyen els blindats. Oliver no deixa de fer fotos, senyores amb mocadors pel cap i cabassos de fruita, joves amb els cabells llargs i pancartes –sempre tenen els cabells llargs els joves amb aspiracions de poetes- jovenetes que noten com se’ls accelera la respiració en veure els militars, tan guapos, ells, amb els seus uniformes. Els mateixos militars que hores abans no podien ni veure, que simbolitzaven la partida dels germans, dels promesos, dels estimats. Que els recordaven que Portugal estava en guerra a mils de quilòmetres de casa, a l’Àfrica, en un indret on no se’ls havia perdut res, lluitant, no per defensar la seva pàtria, el seu país, sinó per estendre la dictadura, per fer-la perviure, per imposar-se sobre altres homes amb ànsies, també, de ser lliures.
El quarter del Carmo ha estat protegit amb mesures especials de seguretat. La Guàrdia Nacional Republicana, el té segellat amb tanquetes antidisturbis i tiradors que s’han col·locat en diferents indrets de la plaça. No semblen massa disposats a disparar sobre els seus companys d’armes, sobre els militars que en aquests moments pugen pels carrers de Lisboa de cap al Carmo mentre el cel es manté gris, a punt de descarregar. Maia observa la situació. Col·loca els tancs a la petita plaça de davant del quarter, apuntant directament cap a la porta, i un segon anell de blindats per protegir-los.
SEBASTIÀ BENNASAR. Els Blaus de l’Horitzó.
Durant les seves estades a Lisboa, en Tomeu i la Laia havien estat molt feliços i s’havien dedicat a descobrir menges extraordinàries, carrers preciosos, la vida dels habitants de Lusitània i alguns monuments i museus. Enumerar-los aquí seria com fer una guia de viatges, així que ens quedarem només amb els horabaixes des del Castelo de Sao Jorge i les excursions a la Praia do Guixo, la Confitaria Nacional, i els pastissos de Belem, els pastissos de pollastre i l’arròs de marisc, les llibreries de vell i les llibreries noves, el Bairro Alto i l’Alfama, la Cervejaria da Trindade i la casa-museu de Pessoa, la basílica de l’Estrella i el carrer de les portes de Sant Antoni, la plaça del Rossio i l’avinguda de la Liberdade, el Cacilheiro i els miradouros. Una de les coses que més fascinaven la Laia i en Tomeu eren els miradouros. Lisboa era una ciutat tan bella que a cada un dels seus promontoris havia instal·lat un mirador per contemplar-se a si mateixa o per contemplar el riu, que tenia una amplada considerable en aquell punt i que es deia el Mar de Palla. Ningú no sap explicar massa bé qui havia explicat aquella llegenda a la Laia, però ella la considerava preciosa i la ver fer extensiva a en Tomeu durant les visites als diferents miradors que varen anar fent. El que estava més a prop de casa de la Laia era el de Santa Caterina. Fins allà hi anaven nombrosos joves i feien música amb les seves guitarres mentre contemplaven com marxava el sol disn el riu. En aquest miradouro va ser quan en Tomeu i la Laia es varen adonar que estaven profundament enamorats l’un de l’altre mentre compartien una tosta mista, que és una menja formada a base de pa de llesca, formatge i cuixot dolç i la mantega per sobre, una menja que d’altra banda taca bastant, sobretot perquè la mantega calenta arriba a punts de liquidesa extraordinària, i en Tomeu no es pot dir que fos precisament un tipus meticulós i net a l’hora d’engolir. En aquest primer miradouro era on passava la major part del temps Domingo da Fonseca, un tipus que tenia molta sort perquè li havien posat el nom d’un dia de la setmana bastant encertat dins la desgràcia, podria haver estat molt pitjor dir-se terça-feira da Fonseca, hi hauria hagut una conya bastant divertida. Da Fonseca era un dels músics que sempre estaven allà tocant i tocant, i el que ningú no sabia és que un parell d’anys després es faria famós representant Portugal a Eurovisió amb un tema que es deia els enamorats de Santa Caterina i que componia precisament aquell horabaixa.
SEBASTIÀ BENNASSAR. Connie Island.
Aquell matí s’havia citat prop de la torre de Bélem amb un alemany oriental que treballava en els serveis de representació del seu país a Lisboa i del qual es deia que no era gaire difícil obtenir informació i, fins i tot, documents d’identificació, així com possibilitats d’establir contactes amb residents de la RDA. A migdia, el cel s’havia aclarit lleugerament, encara que el sol no havia pogut obrir cap encletxa entre els nuvolats. La gespa del passeig tenia un color verd intens a causa de la humitat i de la llum satinada del dia. Mosqueiro, que havia elegit un vestit blau marí d’entretemps, camisa blanca i corbata motejada perquè li havia semblat la indumentària més adequada per a l’ocasió, començava a impacientar-se perquè el visitant duia ja quasi deu minuts de retard. Obrí el diari i, distretament, hi llegí la notícia de les noves amenaces de vaga del sindicat Llibertat a Polònia. Per un moment pensà que tot aquell afer de Polònia feia olor de moltes coses barrejades, una de les quals podria esser provocacions d’infiltrats de la CIA. És clar que allò no era problema seu, ho tenia molt clar.
ANTONI SERRA. El blau pàl·lid de la rosa de paper.
Era mitjanit i no sabia què fer de la seva existència. No li agradava gens la perspectiva de trobar-se tot sol, altra vegada, a l’àtic amb els seus pensaments i amb els fantasmes, de cada vegada més boirosos, dels assassinats. La Rosa Blava de Paper havia esdevingut la seva obsessió exclusiva, perquè intuïa que podria representar-li la derrota definitiva davant el Departament i davant ell mateix. S’aturà en un lloc on feien menjars ràpids, una mena de casetona de fusta i plàstic amb teulada d’uralita, al cap de cantó d’un carrer de Campo de Ourique, i demanà una hamburguesa i una cervesa. Menjà distretament i, mentrestant, continuava caminant sense presses, absort en els seus pensaments, amb l’entrepà a la mà, protegit per un torcaboques de paper fi, quasi transparent, sense advertir que un suquerell de mostassa i catsup mesclats li regalimava dits per avall. Dubtà fins i tot, si entrar en una boite, però, al capdavall, decidí passar de llarg i continuar passejant pels carrers deserts i poc il·luminats. Tornà a casa quan ja eren les dues de la matinada.
ANTONI SERRA. El blau pàl·lid de la rosa de paper.
Estimo, els capvespres demorats d’estiu, l’assossec de la ciutat baixa, i sobretot aquell assossec que el contrast accentua a la part que el dia submergeix més en la bullanga. La Rua do Arsenal, la Rua da Alfandega, la prolongació dels carrers trists que s’estenen cap a l’est allà on acaba la Rua da Alfandega, tota la línia apartada dels molls quiets –tot això em conhorta de tristor, si m’introdueixo, aquests capvespres, en la solitud del seu conjunt. Visc una era anterior a aquella en què visc; gaudeixo de sentir-me coetani de Césario Verde, i tinc en mi, no uns altres versos com els seus, sinó la substància igual que la dels versos que foren seus. Per allà arrossego, fins que fa fosca, una sensació de vida semblant a la d’aquests carrers. De dia són plens d’una bullanga que no vol dir res; al vespre són plens d’una manca de bullanga que no vol dir res. Jo de dia sóc nul, i al vespre sóc jo. No hi ha diferència entre mi i els carrers del costat de la Rua da Alfandega, tret que són carrers i jo sóc ànima, cosa que pot ser que no valgui per a res, atesa l’essència de les coses. Hi ha un destí igual, perquè és abstracte, per als homes i per a les coses –una designació igualment indiferent en l’àlgebra del misteri.
FERNANDO PESSOA. Llibre del desassossec.
Res d’això no m’interessa, res d’això no desitjo. Però m’agrada el Tejo perquè hi ha una ciutat gran a la seva vora. Gaudeixo del cel perquè el veig des d’un quart pis d’un carrer de la Baixa. Res el camp o la naturalesa no em pot donar que valgui la majestat irregular de la ciutat tranquil·la, sota la lluna, vista de Graça o de Sao Pedro de Alcantara. No hi ha per a mi flors com, sota el sol, el colorit variadíssim de Lisboa.
FERNANDO PESSOA. Llibre del desassossec.
Lisboa, si hagués fet cas de qui li havia dit que una ciutat eren els seus records, no hauria de significar res per a ella, només una amalgama blanca i ocre que s’escampava en una de les ribes del Tejo. Però no era així; sense haver-hi estat mai de forma real, efectiva, sentia que Lisboa l’esperava. Era una idea sense fonament, es clar, però li agradava. Un vaixell mercant, carregat de contenidors, maniobrava amb dificultat per atracar al moll d’Alcantara. Des de l’estació fluvial, els transbordadors continuaven creuant l’estuari. Entre el passatge, un munt de rostres africans. Molt a prop d’allí, els trens, però també els autobusos i tramvies, entraven i sortien de la ciutat. Cais do Sodré, un moll en agitació permanent. L’aire humit i fred del riu li arribà com una carícia aspra. La Cèlia es fixà en alguna cosa que brillava una mica a terra i s’apropà per observar-ho. Eren les ales d’algun peix volador.
JAUME BENAVENTE. Llums a la costa.
Del parc del Príncipe Real li agradava la seva plàcida elegància, justament el contrari de la lletjor i pobresa de Santa Caterina o Bica. La plaça, envoltada de palauets, entre els quals destacava la Casa de Macau, era dominada per la presència d’un enorme cedre, un arbre que havia crescut no cap a dalt sinó eixamplant-se, a uns escassos dos metres del terra. El tronc es diversificava en branques retorçades i gruixudes que havien hagut d’apuntalar amb una estructura de ferro. Hi havia més arbres, és clar, però aquell cedre, amb la seva extravagància i desproporció, els eclipsava. No gaire lluny, hi hvia un petit estany d’aigua i el cafè Esplanda, un bar en forma de glorieta de ferro i vidre, un establiment tranquil com la plaça, que de nit encenia uns fanalets de color taronja i rebia una clientela sobretot jove, però ben diferent dels nois i noies que voltaven al mirador de Santa Caterina.
JAUME BENAVENTE, Llums a la costa.
