Opinió | Sebastià Bennàssar
Pessoa a l’ombra del Canigó
Sebastià Bennàssar | 18/08/2010 | Vistes: 80
El Canigó és molt més que una muntanya. És un símbol, un mite. Verdaguer en va cantar les proeses en un llibre que sovint ha estat lectura obligatòria als instituts -com si això de lectura obligatòria no fos una contradicció en termes de primer ordre- i que ara només es fulleja de tant en tant a les universitats. Ara, al peu del Canigó, sembla que s'estigui produint un acte de correspondència mútua. Verdaguer fou un poeta molt traduït a principis del segle XX a Portugal. Sovint se'l va traduir i publicar en editorials de caire religiós, però sigui com sigui, la fluïdesa de les relacions entre les dues llengües i el pont entre la cultura portuguesa i la catalana eren notables. Ara, al peu de la muntanya màgica del poeta, es ret homenatge i vindicació d'un altre gran poeta: Fernando Pessoa.
El creador portuguès -és interessantíssim llegir-ne els escrits sobre Ibèria i Catalunya que tan sàviament ha editat l'Avenç- centra un dels cursos que aquests dies s'imparteixen a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Els responsables dels cursos són el professor Perfecto Cuadrado, Joan Alegret i Nicolau Dols, que tractaran d'acostar el llegat del portuguès al públic assistent a Prada. Així doncs, a principis d'un segle era Verdaguer qui era traduït al portuguès i ara, a principis d'un altre segle -si és que quan ha passat una dècada encara es pot considerar un inici- és Pessoa, el poeta més important del segle XX portuguès, el que és estudiat en aquest epicentre de la vida cultural dels Països Catalans que és Prada.
Així doncs, els ponts culturals funcionen i funcionen bé. En aquests moments hi ha una notable traducció literària entre les dues llengües, tot i que podria engrandir-se de manera notable entre les dues llengües. Així i tot, i segons m'explica el professor Cuadrado assegut en una taula on després hem repassat les seves aventures viatgeres per Portugal, queda força feina per fer sobre l'estudi entre les dues literatures i cultures i n'esmenta algunes ràpidament: el pas de Mario de Sa Carneiro per Barcelona o la recepció d'Eugeni d'Ors a Portugal. El professor m'esmenta també una altra figura mítica: la de Rovira i Virgili, que també va ser un altre precedent en aquestes relacions multiculturals.
En deu minuts de conversa al peu del Canigó es pot saber tot d'una que mai no sabrem prou del geni dels heterònims. És tan brutal la seva influència que fins i tot està previst que properament s'inauguri la casa on va néixer un dels seus heterònims a la ciutat de Tavira, una de les més belles de Portugal. Hi anirà una expedició que encapçala la sempre infatigable i genial Teresa Rita Lopes i a la qual participarà en Perfecto. Això demostra fins a quin punt és brutal la importància d'un dels grans símbols de la modernitat, que fins i tot s'inauguren cases natals de gent que no va existir mai si no va ser sobre el paper i gràcies a la paraula.
Aquest és, potser, un dels símbols de la nostra vella pàtria somoguda pels bàrbars, que diria en Baricco en el seu magnífic assaig sobre la mutació -el podeu llegir en aquesta col·lecció imprescindible que és l'Argumentos d'Anagrama, la gran aportació cultural de Jorge Herralde-. Hem arribat a donar existència física als mites inventats en un exemple clar que les fronteres entre realitat i ficció són de cada vegada més difuses si no és que són, tan sols, un tema de taula rodona i de grup d'investigació universitària on abruptes cervellots es dediquen a pensar sobre el límit.
Aquí, en un liceu amb pretensions que s'ha convertit per uns dies en universitat, Pessoa trobaria una galeria de personatges que podria incorporar a la perfecció als seus llibres, a la seva obra, al seu bagul, d'on cada dia van sortint papers que van omplint una indústria cultural que també nota els efectes de la crisi però que ens van demostrant que Pessoa no té una muntanya màgica, perquè ell és, per si mateix, un dels cims més fascinants de la literatura mundial. Alguns ho han descobert als peus del Canigó en aquests dies en què es posen els pilars per construir nous ponts culturals.
