dimecres, 22 de desembre de 2010

ARTICLE AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els orígens portuguesos de Harry Potter

Sebastià Bennàssar | 22/12/2010 | Vistes: 16

Porto s'albira després de tres hores de viatge en tren des de Lisboa. L'Intercidades ha anat parant a tota una geografia verda i solcada de rius que les darreres pluges mostren cabalosos i potents, a l'espera que les nevades a les capçaleres produeixin les abundors a la propera primavera. L'entrada a Porto en tren és sempre majestuosa. La ciutat apareix al darrere del revolt que es deixa en haver passat Vila Nova de Gaia i les cases enfilant-se des de la riba del riu i fins al cim de la torre dels Clérigos conformen una estampa meravellosa. Fa un sol enteranyinat que reconforta després de nou dies seguits de pluja a Lisboa. La temperatura de desembre sembla més de maig. Després, s'agafa un altre tren per arribar al rovell de l'ou, l'estació de São Bento, amb les seves parets modernistes que recorden tant l'estació del Nord de València. En sortir per la porta es respira l'aire de Porto, la capital del Nord, la ciutat que en els darrers anys ha estat el símbol d'un altre Portugal possible, començant per la Champions League i l'hegemonia en el futbol portuguès -l'altre dia varen clavar una maneta de gols als pobres del Benfica- i acabant en els vols directes de baix cost amb Barcelona.

Porto és, sobretot, la llibreria més maca del món. Es diu Lello&Irmãos i aquesta vegada el diari The Guardian ha encertat de ple en el seu rànquing. Bé, de fet és la tercera llibreria més maca del món, però com que les dues primeres varen néixer com a església i com a teatre, respectivament, doncs hem de considerar aquesta com la primera de les que van néixer destinades a ser una botiga de venda de llibres. Entrar-hi és una experiència única, quasi indescriptible. La seva doble escala és la protagonista, per exemple, de pel·lícules com les de Harry Potter.
No m'estranya, perquè l'autora de l'exitosa saga sobre el nen-adolescent mag va viure a Porto el temps suficient com per ensenyar anglès a la població autòctona i per aconseguir fer el que fa tothom en aquests casos: fer que els portuguesos se la sentin una mica seva. No és debades.

La idea de Harry Potter es va gestar allà igual que l'amor per un periodista portuguès, la filla del matrimoni i el posterior divorci quan la criatura era només un nom. Però és clar, l'avantpassat del més dolent de la saga de llibres de l'escriptora, Lord Voldemort, es diu ni més ni manco que Salazar, com el dictador portuguès, i aquest bon home pretenia que només els mags de sang pura poguessin estudiar a l'escola de màgia de Hogwarts. Segur que la història aquesta de la puresa de sang i dels guardians de les tradicions i de les essències us sonen d'alguna cosa, començant pel feixisme europeu del qual el dictador portuguès n'és l'epígon més durador al llarg del temps.

Sigui com sigui, Porto és també aquesta història de Harry Potter i aquesta meravellosa llibreria i és l'Ana Castro que ens passeja per la ciutat després de sortir de l'edifici de la rectoria. L'Ana és una d'aquestes portugueses afectades de catalonofília gràcies a un programa Erasmus viscut a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, fet que la va congraciar per sempre amb els castellers i amb els calçots. Després passà per Lisboa i ens va descobrir el meravellós restaurant Stop, al Campo de Ourique, prop de la darrera casa on va viure Fernando Pessoa. El pas posterior va ser anar a fer les Amèriques per acabar tornant a Porto. L'Ana ens du fins al Gato Vadio, que és una petita llibreria i bar on es fan emissions de documentals i recitals de poesia i ens ensenya el triangle de l'art més de moda a la capital del Nord. La seva mare inicia la conversa amb un "veritat que Porto és la ciutat més maca del món?". Evidentment s'ha d'assentir per poder continuar la conversa amb pau, encara que és ella mateixa la que riu i diu que tot i que per a ella sí que ho és, estava fent broma. No ho sé, però la ciutat té un aire especial, potser el que van descobrir els anglesos que no saben que Harry Potter és portuguès.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Les temptacions de santa Lisboa


Són dies de pluja a Lisboa. Cau l'aigua de forma constant, només en petites ocasions la tempesta es manifesta amb violència. Són dies de museus i d'aprofitar petites treves per passejar pel barri de Santos o per deixar-se perdre entre les il·luminacions nadalenques de la ciutat. Són dies per estar-se a la sala 61 del museu nacional de arte antiga contemplant les al·lucionacions de El Bosco en el seu turmentat "Les temptacions de Sant Antoni". Són dies per aprofitar les pauses climatològiques i endinsar-se en la ciutat on la temperatura mai no davalla dels 17 graus. Fa calor i canta el Coro da Achada al Clube do Ferroviario, on la Vanda descobreix que els seients dels intercidades no desapareixen, sinó que es transformen, com l'energia, en cadires de bar. Hi ha el riu que fa olor de mar o el mar que fa olor de riu. Hi ha l'església de Santos o Velho il·luminada i pàgines magistrals de Lobo Antunes que ens parlen de semàfors que empenyen els cotxes de cap a Martin Moniz on se senten els crits dels mariners allunyats del mar en la seva al·lucinació. Han passat 22 anys des de que publicàs el llibre i ara hi ha redades contra les botigues xineses. Hi ha la pluja que converteix en espills les rajoles i hi ha la música i els balls de la companyia de teatre meridional que duen 1974 a la sala Garrett del teatre dona Maria. Hi ha les parades de metro i gent que demana pel carrer, hi ha els bojos i els alucinats i hi ha edificis que cauen com si fos un quadre de la sala 61 del museu.

dimecres, 8 de desembre de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

La història, a vuit-centes milles marines

Sebastià Bennàssar | 08/12/2010 | Vistes: 16

Més de vuit-centes milles marines és molta aigua pel mig. Lisboa està molt lluny de les illes Açores, nou pedres enmig del mar tan fascinants i tan desconegudes que quan un açorià parla per la televisió portuguesa l'han de subtitular. És aquí on en Colom -el mallorquí que va redescobrir Amèrica si hem de fer cas a les teories nostrades sobre el seu origen- va recalar a la tornada del seu viatge oceànic. No ens enganyem. En Colom sabia que més enllà de Finisterre hi havia terra, perquè els bascos havien arribat a Terranova ja al segle XIII en la seva recerca del bacallà que els va convertir en un dels pobles més rics d'Europa en el seu moment. Colom l'única cosa que va fer va ser publicitar el descobriment i prendre possessió en nom de la corona de Castella. Supòs que a hores d'ara els portuguesos encara deuen pensar que els reis que l'engegaren a dida anaven ben errats d'osques, però la història és com és i gràcies a Colom i al Tractat de Tordesillas i a les barbaritats dels colonitzadors (tant portuguesos com espanyols) Hispanoamèrica parla el que parla, malgrat que no fa tant el rei Juan Carlos -aquest formidable aliat dels EUA, segons Wikileaks- afirmàs que l'espanyol no ha estat mai una llengua d'imposició. Clar que ja se sap, als reis sempre els deixen dir barbaritats.

Vuit-centes milles marines permeten tenir un grau d'autonomia elevat i fer torcebraços amb el poder central, que està molt lluny i a més a més és fluvial i no marítim. Això és el que han fet les autoritats regionals (de regió autònoma, que és l'estatus legal de les nou illes), que han decidit que del seu pressupost propi donaran incentius als funcionaris als quals el govern central ha decidit retallar el sou al voltant del 5% -en alguns casos més- amb motiu dels ajustaments econòmics terribles que s'estan afrontant en els darrers mesos. La decisió de les autoritats açorianes ha sacsejat terriblement la política estatal i fins i tot n'hi ha que miren de fer tot el possible per declarar la mesura anticonstitucional, començant pel president Cavaco Silva, que s'ha mostrat com un imperialista i fins i tot ha amenaçat de retallar part dels drets autonòmics als 2.333 quilòmetres quadrats que formen la regió. No cal dir que els quasi 250.000 açorians estan en peu de guerra i que ja és segur que Cavaco no obtendrà una gran quantitat de vots per a la reelecció com a president en aquestes illes enmig del mar.

Tot això ha fet ressorgir el vell fantasma de l'independentisme i dels moviments armats a Portugal. És una espècie de tabú, quasi cap portuguès vol parlar d'això, i de fet a molts d'ells no n'hi han parlat mai. Doncs bé, el 1975 el Front d'Alliberament de les Açores va dur accions armades destinades a aconseguir la independència si a Lisboa s'imposava un règim comunista. Volien ser guardians de la democràcia i eren, sobretot, anticomunistes i estaven disposats a acollir amb els braços oberts els Estats Units, que tenien un pla per envair-les. Al mateix moment hi havia moviments independentistes armats a Madeira i a les Canàries, i cap Verd acabava d'aconseguir la independència precisament de Portugal -per cert, que es diu que un dels màxims dirigents dels independentistes de Madeira és l'actual president, Alberto João Jardim.

O sigui, que es pot dir que el 1975 la Macaronèsia estava armada i era perillosa, però això no s'ensenya. Com que a Portugal i segons l'article 9 de la Llei de partits polítics "no poden constituir-se partits polítics que per la seva designació o pels seus objectius programàtics siguin d'àmbit regional", hi ha com a mínim 17 formacions il·legals, algunes armades i extintes i d'altres en vigor a Portugal: 2 a la Terra de Miranda, 2 del municipi de Barrancos, 1 de l'Algarve, 3 de l'Alentejo, 1 del Condado Portucalense, 1 de la Lusitània i ni més ni manco que 7 de les Açores i Madeira. Això sí, a Portugal, de tot això, ni parlar-ne. No sé per què, però tenc la sensació que a ells també els amaguen la història. Ara, les Açores han obert de nou la capsa dels trons.