Pessoa, 75 anys després
Enguany es compleixen 75 anys de la mort de Fernando Pessoa, el poeta portuguès més important del segle XX i, des de fa uns anys (potser uns quaranta), un dels grans poetes mundials. Pessoa és un personatge molt íntim per als portuguesos -millor dit, per a una certa intel·lectualitat portuguesa, ja se sap que les masses tenen altres ídols que vesteixen de blanc com una Mare de Déu i corren al darrere d'una pilota- i visualitza, encara ara, la potència d'una terra capaç de produir genis de caràcter universal.
Convé recordar que a la seva mort el pobre poeta havia publicat ben poques coses -les poesies angleses i Messagem-, però que ja havia creat una obra ingent que anirà alimentant la seva fama i la indústria editorial portuguesa durant bastants anys: la famosa arca o bagul d'on van apareixent de forma constant manuscrits i papers esparsos que confirmen la teoria porquina de la literatura: un escriptor consagrat mort és com un porc, tot se n'aprofita (i si no, basta veure el cas Bolaño, amb fins a sis obres pòstumes o l'esmolada de ganivets de la indústria editorial després de la mort de Salinger).
Pessoa, segons explica l'autoritat acadèmica de cabells vermells, ulls blaus d'anunci d'agència de viatges i verb fascinant que és Teresa Rita Lopes, "sabia que moriria el 1935 i va deixar les coses ben preparades i endreçades". Es veu que dins aquesta arca màgica el poeta havia endreçat els seus múltiples escrits i els havia col·locat dins sobres. Un incís: el poeta escrivia a mà i amb una lletra bastant endimoniada i les màquines d'escriure que se li associen són tan sols el seu instrument de feina en els múltiples despatxos on anava a traduir cartes comercials.
Una vegada traspassat -a 47 anys i suposadament a causa d'una crisi hepàtica-, els seus amics iniciaren el complex procés d'edició de les seves obres. Obriren l'arca i agafaren amb bona voluntat allò que millor comprenien, allò que més els agradava i allò que presentava menys problemes a l'hora de la seva composició tipogràfica. Així varen néixer els llibres de les edicions Athica, que donaven a conèixer al món l'existència de Pessoa i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos. Moltes vegades aquests llibres anaren directament del sobre al tipògraf que els hagué de compondre i encara avui sovint es fan servir com a base per a edicions i traduccions.
No llevem el mèrit a Luis de Montalvor i companyia, que varen començar a rescatar l'obra pessoana, i pensem en les dificultats terribles de l'època pel que fa a fixació de texts i de mitjans tècnics. Gràcies a ells, es va començar a conèixer un poeta genial que estava del tot convençut de la seva importància per a l'esdevenir futur de Portugal (enllaçant així amb el mite del V Imperi i de Dom Sebastião, però aquesta ja és una altra història). A més a més, la seva edició i el desendreçament dels papers del poeta ha permès una subindústria cultural i investigadora pròpia a Portugal que arriba fins als nostres dies: assignatures d'estudis pessoanos a les universitats; la publicació fixada pels estudiosos en la magnífica col·lecció de l'editorial Assirio&Alvim (en bona part obra de Teresa Rita Lopes, que ja en la seva edició de la poesia d'Álvaro de Campos va triplicar el nombre de poemes de la clàssica d'Athica); la permanència d'una casa museu dedicada a la seva figura i que ara per ara és un centre cultural de primer ordre amb una biblioteca molt interessant; una certa ruta literària per la ciutat i la curiositat de milenars de turistes que arriben fins a Lisboa atrets, també, per les paraules del poeta en qualsevol dels seus múltiples escrits.
Però convé no oblidar què diu una de les seves màximes estudioses i editores respecte d'aquesta qüestió: "De Pessoa tothom en parla, pocs l'han llegit i molts menys l'han entès". Sigui com sigui, setanta-cinc anys després de la seva mort, el poeta de les múltiples cares és una icona cultural, potser això ja és una forma d'immortalitat, de glòria i d'esplendor semblant a la que ell mateix, un trist traductor de cartes comercials, ja vaticinava que assoliria.
