dimecres, 31 de març de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Pessoa, 75 anys després

Sebastià Bennàssar | 31/03/2010 | Vistes: 23

Enguany es compleixen 75 anys de la mort de Fernando Pessoa, el poeta portuguès més important del segle XX i, des de fa uns anys (potser uns quaranta), un dels grans poetes mundials. Pessoa és un personatge molt íntim per als portuguesos -millor dit, per a una certa intel·lectualitat portuguesa, ja se sap que les masses tenen altres ídols que vesteixen de blanc com una Mare de Déu i corren al darrere d'una pilota- i visualitza, encara ara, la potència d'una terra capaç de produir genis de caràcter universal.

Convé recordar que a la seva mort el pobre poeta havia publicat ben poques coses -les poesies angleses i Messagem-, però que ja havia creat una obra ingent que anirà alimentant la seva fama i la indústria editorial portuguesa durant bastants anys: la famosa arca o bagul d'on van apareixent de forma constant manuscrits i papers esparsos que confirmen la teoria porquina de la literatura: un escriptor consagrat mort és com un porc, tot se n'aprofita (i si no, basta veure el cas Bolaño, amb fins a sis obres pòstumes o l'esmolada de ganivets de la indústria editorial després de la mort de Salinger).

Pessoa, segons explica l'autoritat acadèmica de cabells vermells, ulls blaus d'anunci d'agència de viatges i verb fascinant que és Teresa Rita Lopes, "sabia que moriria el 1935 i va deixar les coses ben preparades i endreçades". Es veu que dins aquesta arca màgica el poeta havia endreçat els seus múltiples escrits i els havia col·locat dins sobres. Un incís: el poeta escrivia a mà i amb una lletra bastant endimoniada i les màquines d'escriure que se li associen són tan sols el seu instrument de feina en els múltiples despatxos on anava a traduir cartes comercials.

Una vegada traspassat -a 47 anys i suposadament a causa d'una crisi hepàtica-, els seus amics iniciaren el complex procés d'edició de les seves obres. Obriren l'arca i agafaren amb bona voluntat allò que millor comprenien, allò que més els agradava i allò que presentava menys problemes a l'hora de la seva composició tipogràfica. Així varen néixer els llibres de les edicions Athica, que donaven a conèixer al món l'existència de Pessoa i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos. Moltes vegades aquests llibres anaren directament del sobre al tipògraf que els hagué de compondre i encara avui sovint es fan servir com a base per a edicions i traduccions.

No llevem el mèrit a Luis de Montalvor i companyia, que varen començar a rescatar l'obra pessoana, i pensem en les dificultats terribles de l'època pel que fa a fixació de texts i de mitjans tècnics. Gràcies a ells, es va començar a conèixer un poeta genial que estava del tot convençut de la seva importància per a l'esdevenir futur de Portugal (enllaçant així amb el mite del V Imperi i de Dom Sebastião, però aquesta ja és una altra història). A més a més, la seva edició i el desendreçament dels papers del poeta ha permès una subindústria cultural i investigadora pròpia a Portugal que arriba fins als nostres dies: assignatures d'estudis pessoanos a les universitats; la publicació fixada pels estudiosos en la magnífica col·lecció de l'editorial Assirio&Alvim (en bona part obra de Teresa Rita Lopes, que ja en la seva edició de la poesia d'Álvaro de Campos va triplicar el nombre de poemes de la clàssica d'Athica); la permanència d'una casa museu dedicada a la seva figura i que ara per ara és un centre cultural de primer ordre amb una biblioteca molt interessant; una certa ruta literària per la ciutat i la curiositat de milenars de turistes que arriben fins a Lisboa atrets, també, per les paraules del poeta en qualsevol dels seus múltiples escrits.

Però convé no oblidar què diu una de les seves màximes estudioses i editores respecte d'aquesta qüestió: "De Pessoa tothom en parla, pocs l'han llegit i molts menys l'han entès". Sigui com sigui, setanta-cinc anys després de la seva mort, el poeta de les múltiples cares és una icona cultural, potser això ja és una forma d'immortalitat, de glòria i d'esplendor semblant a la que ell mateix, un trist traductor de cartes comercials, ja vaticinava que assoliria.

dilluns, 22 de març de 2010

EL JARDÍ DE LES OLIVERES





Al final de l'etapa, el Jardí de les Oliveres del Centre Cultural de Belem, ens va acollir la mar d'agradosos mentre descansàvem sobre la gespa. Sí, definitivament havia arribat la primavera.

MINI MARATONA




MINI MARATONA




MARATONA DE LISBOA





No passa cada dia que el pont es talli al trànsit i que el trànsit sigui una marea humana vermella per les gorres i amb ganes de caminar i de festa. Els professionals, els que van a corre sovint, destaquen ràpidament. Els altres ens unim en una festa que ens permet travessar el pont i redescobrir Lisboa d'una altra manera, entre boires i des de la perspectiva inaudita del nou passeig que acaba a Belem. La mini maratona de Lisboa permet, també, gaudir de l'espectacle.

TERESA RITA LOPES


És una senyora sensacional. Du el cap vermell com les idees i els ulls blaus com els somnis de mar. Parla de Pessoa i hom es podria estar un milió d'hores escoltant-la i ella continuaria parlant. Parla de poesia i del Sud i els ulls llavors li brillen i et transporta de cap a llocs mítics d'infanteses encara no perdudes. I la llegeixes i flipes. Teresa Rita Lopes és un d'aquestes persones que fan que tothom se senti feliç d'haver-hi parlat amb ella, ni que sigui un cop a la vida.

MAR NOSSO

Emocionadamente
te reencontro
hoje
e
sempre

Mar nosso
que estás na terra
nesta minha
tua nossa
terra
e és sempre a mesma bênção
de água
a mesma mágoa
doce
o mesmo indizível júbilo

(O sul dos meus sonhos)

EL PARC I EL CAVAQUINHO




Hi ha vegades que la voluntat pot més que la certesa i per això els somnis estan a punt de complir-se, com per exemple el d'avançar un parell de setmanes la primavera. Durant dues hores vàrem estar molt bé al parc. Després va començar la fresca i ens acabàrem refugiant al cinema, no sense abans trobar en en Bertran, un èmul de John Lennon amb cavaquinho taronja. Imagine?

diumenge, 21 de març de 2010

Sobre la cinemateca portuguesa, al Balears.

Migdiades
a dos euros
La cinemateca portuguesa és un d’aquests locals
que fan que hom se senti realment en un espai
privilegiat. La combinació de fusta i cuiro fa que
a la seva sala s’hi respiri un aire de lloc venerat, i
si encara s’hi pogués fumar –per sort aquesta
pràctica ja ha desaparegut de la majoria de locals
públics–, homs’hi podria sentir comun dels
joves espectadors de Soñadores, lameravellosa
cinta de Bernardo Bertolucci que presenta una
aproximació molt diferent a la revolució del
maig del 68, si és que en el 68 parisenc es pot
parlar de revolució.
A la cinematecahi ha gent de totes les edats, que
aprofiten el preu de les entrades –meravellosos
els descomptes per a estudiants que ens permeten
veure les cintes a només dos euros– per entrar
en contacte amb el setè art d’una manera diferent.
Aquí no calen ulleres especials per dedicarse
a veure escenes en tres dimensions (pagades
amb un suplement), tot i que a favor dels cinemes
portuguesos s’ha de dir que en els comercials
també fan descomptes per als estudiants.
M’agrada la comoditat d’aquesta sala vella que fa
olor d’intel·lectualitat. Avui dia costa trobar espais
còmodes a les ciutats. I és cert que els cinemes
de darrera generació presenten seients molt
bons (també aquells que s’han reformat recentment),
però continua havent-hi una considerable
quantitat de sales que no tenen el gust de l’antigor
necessaris ni la modernitat absoluta i ergonòmica
–i aquí estic parlant de Barcelona i de Palma–.
El problema de la cinemateca portuguesa és
quan es decideixen a exhibir pel·lícules portugueses.
El cinema portuguès està caracteritzat per
una extrema lentitud i per un regust important
pels paisatges i per històries molt pausades.
L’altre dia parlava amb una portuguesa i li deia
que l’únic film que emva emocionar va ser Capitanes
de abril de Maria de Medeiros, però que jo
l’havia trobada un poquet lenta, tot i la seva excepcionalitat
com a pel·lícula. I ella em va respondre
ambtota la naturalitat del món que la cinta estava
bé, però que en comparació amb la resta de
films portuguesos tenia un ritme quasi de thriller,
frenètic, trepidant.
Davant d’aquesta afirmació, hom arriba a dues
conclusions: evitar els films portuguesos o aprofitar
les magnífiques instal·lacions de la cinemateca
per fer una bona migdiada pel mòdic preu de
dos euros. I en sortir, impostar la veu i posar aire
d’intel·lectual per comentar amb veu d’expert el
magnífic ús del tempo assossegat en la fotografia.

dimecres, 17 de març de 2010

dilluns, 15 de març de 2010

ELS DILLUNS DE PORTUGAL A PALMA

Notícia apareguda avui al Diari de Balears sobre les jornades que organitza el professor Perfecto Cuadrado.

divendres, 5 de març de 2010

PORTUGAL A PALMA

El proper dilluns comença a Palma el cicle dedicat a la cultura portuguesa organitzat pel professor Perfecto Cuadrado. Aquí us penjo l'article que ha sortit avui a "La veu de Mallorca".

dijous, 4 de març de 2010

A LA CIUTAT, AMB POETES


Els meus amics poetes són a Lisboa. No hi són tots i n'hi ha que són més amics que altres i alguns amb qui tot just iniciam amistat. No hi fa res, ens uneixen paraules, versos, maneres de veure el món. La ciutat és silent i no ho és, pluja de dies continguda perquè el cel plora en aquesta Lisboa de saudades i fados. Els meus amics poetes recorren els carrers com si fendissin el sol de les ànimes. Amb en Manel Marí i amb na Clara Fontanet la trobada comença de dia, tranquil·la, i acaba tard, de nit, en un bar amb múltiples decorats i massa estona per estar cansats. Na Nora se'n torna a Eivissa aviat, després d'haver descobert que a Lisboa el bon menjar sempre es troba en el lloc més insospitat. En Gabriel Sampol no és només un magnífic traductor i un gran poeta, sinó que sense ell els dinars i sopars no haurien estat el mateix, ni l'espera als hotels, amb les seves proverbials admiracions. La lliçó de traducció fou espectacular. Amb en Miquel Cardell, en Ponç Pons i en Toni Xumet la cosa s'allarga una mica més, perquè el món és especial quan has observat com funcionen els seus mecanismes de fabulació, quan has pogut contemplar Santa Caterina buit i sota la pluja. Tots ells són el meu país de mots escrits en lo pus bell catalanesch del món.

MESA DE FRADES, AL BALEARS

Bon dia a tothom. Aquí teniu l'article que va sortir ahir al Diari de Balears, a la contraportada, amb la història, veritable o de llegenda, d'un dels locals on es poden sentir molts bons fados a Lisboa:

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/779/48