dimecres, 22 de desembre de 2010

ARTICLE AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Els orígens portuguesos de Harry Potter

Sebastià Bennàssar | 22/12/2010 | Vistes: 16

Porto s'albira després de tres hores de viatge en tren des de Lisboa. L'Intercidades ha anat parant a tota una geografia verda i solcada de rius que les darreres pluges mostren cabalosos i potents, a l'espera que les nevades a les capçaleres produeixin les abundors a la propera primavera. L'entrada a Porto en tren és sempre majestuosa. La ciutat apareix al darrere del revolt que es deixa en haver passat Vila Nova de Gaia i les cases enfilant-se des de la riba del riu i fins al cim de la torre dels Clérigos conformen una estampa meravellosa. Fa un sol enteranyinat que reconforta després de nou dies seguits de pluja a Lisboa. La temperatura de desembre sembla més de maig. Després, s'agafa un altre tren per arribar al rovell de l'ou, l'estació de São Bento, amb les seves parets modernistes que recorden tant l'estació del Nord de València. En sortir per la porta es respira l'aire de Porto, la capital del Nord, la ciutat que en els darrers anys ha estat el símbol d'un altre Portugal possible, començant per la Champions League i l'hegemonia en el futbol portuguès -l'altre dia varen clavar una maneta de gols als pobres del Benfica- i acabant en els vols directes de baix cost amb Barcelona.

Porto és, sobretot, la llibreria més maca del món. Es diu Lello&Irmãos i aquesta vegada el diari The Guardian ha encertat de ple en el seu rànquing. Bé, de fet és la tercera llibreria més maca del món, però com que les dues primeres varen néixer com a església i com a teatre, respectivament, doncs hem de considerar aquesta com la primera de les que van néixer destinades a ser una botiga de venda de llibres. Entrar-hi és una experiència única, quasi indescriptible. La seva doble escala és la protagonista, per exemple, de pel·lícules com les de Harry Potter.
No m'estranya, perquè l'autora de l'exitosa saga sobre el nen-adolescent mag va viure a Porto el temps suficient com per ensenyar anglès a la població autòctona i per aconseguir fer el que fa tothom en aquests casos: fer que els portuguesos se la sentin una mica seva. No és debades.

La idea de Harry Potter es va gestar allà igual que l'amor per un periodista portuguès, la filla del matrimoni i el posterior divorci quan la criatura era només un nom. Però és clar, l'avantpassat del més dolent de la saga de llibres de l'escriptora, Lord Voldemort, es diu ni més ni manco que Salazar, com el dictador portuguès, i aquest bon home pretenia que només els mags de sang pura poguessin estudiar a l'escola de màgia de Hogwarts. Segur que la història aquesta de la puresa de sang i dels guardians de les tradicions i de les essències us sonen d'alguna cosa, començant pel feixisme europeu del qual el dictador portuguès n'és l'epígon més durador al llarg del temps.

Sigui com sigui, Porto és també aquesta història de Harry Potter i aquesta meravellosa llibreria i és l'Ana Castro que ens passeja per la ciutat després de sortir de l'edifici de la rectoria. L'Ana és una d'aquestes portugueses afectades de catalonofília gràcies a un programa Erasmus viscut a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, fet que la va congraciar per sempre amb els castellers i amb els calçots. Després passà per Lisboa i ens va descobrir el meravellós restaurant Stop, al Campo de Ourique, prop de la darrera casa on va viure Fernando Pessoa. El pas posterior va ser anar a fer les Amèriques per acabar tornant a Porto. L'Ana ens du fins al Gato Vadio, que és una petita llibreria i bar on es fan emissions de documentals i recitals de poesia i ens ensenya el triangle de l'art més de moda a la capital del Nord. La seva mare inicia la conversa amb un "veritat que Porto és la ciutat més maca del món?". Evidentment s'ha d'assentir per poder continuar la conversa amb pau, encara que és ella mateixa la que riu i diu que tot i que per a ella sí que ho és, estava fent broma. No ho sé, però la ciutat té un aire especial, potser el que van descobrir els anglesos que no saben que Harry Potter és portuguès.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Les temptacions de santa Lisboa


Són dies de pluja a Lisboa. Cau l'aigua de forma constant, només en petites ocasions la tempesta es manifesta amb violència. Són dies de museus i d'aprofitar petites treves per passejar pel barri de Santos o per deixar-se perdre entre les il·luminacions nadalenques de la ciutat. Són dies per estar-se a la sala 61 del museu nacional de arte antiga contemplant les al·lucionacions de El Bosco en el seu turmentat "Les temptacions de Sant Antoni". Són dies per aprofitar les pauses climatològiques i endinsar-se en la ciutat on la temperatura mai no davalla dels 17 graus. Fa calor i canta el Coro da Achada al Clube do Ferroviario, on la Vanda descobreix que els seients dels intercidades no desapareixen, sinó que es transformen, com l'energia, en cadires de bar. Hi ha el riu que fa olor de mar o el mar que fa olor de riu. Hi ha l'església de Santos o Velho il·luminada i pàgines magistrals de Lobo Antunes que ens parlen de semàfors que empenyen els cotxes de cap a Martin Moniz on se senten els crits dels mariners allunyats del mar en la seva al·lucinació. Han passat 22 anys des de que publicàs el llibre i ara hi ha redades contra les botigues xineses. Hi ha la pluja que converteix en espills les rajoles i hi ha la música i els balls de la companyia de teatre meridional que duen 1974 a la sala Garrett del teatre dona Maria. Hi ha les parades de metro i gent que demana pel carrer, hi ha els bojos i els alucinats i hi ha edificis que cauen com si fos un quadre de la sala 61 del museu.

dimecres, 8 de desembre de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

La història, a vuit-centes milles marines

Sebastià Bennàssar | 08/12/2010 | Vistes: 16

Més de vuit-centes milles marines és molta aigua pel mig. Lisboa està molt lluny de les illes Açores, nou pedres enmig del mar tan fascinants i tan desconegudes que quan un açorià parla per la televisió portuguesa l'han de subtitular. És aquí on en Colom -el mallorquí que va redescobrir Amèrica si hem de fer cas a les teories nostrades sobre el seu origen- va recalar a la tornada del seu viatge oceànic. No ens enganyem. En Colom sabia que més enllà de Finisterre hi havia terra, perquè els bascos havien arribat a Terranova ja al segle XIII en la seva recerca del bacallà que els va convertir en un dels pobles més rics d'Europa en el seu moment. Colom l'única cosa que va fer va ser publicitar el descobriment i prendre possessió en nom de la corona de Castella. Supòs que a hores d'ara els portuguesos encara deuen pensar que els reis que l'engegaren a dida anaven ben errats d'osques, però la història és com és i gràcies a Colom i al Tractat de Tordesillas i a les barbaritats dels colonitzadors (tant portuguesos com espanyols) Hispanoamèrica parla el que parla, malgrat que no fa tant el rei Juan Carlos -aquest formidable aliat dels EUA, segons Wikileaks- afirmàs que l'espanyol no ha estat mai una llengua d'imposició. Clar que ja se sap, als reis sempre els deixen dir barbaritats.

Vuit-centes milles marines permeten tenir un grau d'autonomia elevat i fer torcebraços amb el poder central, que està molt lluny i a més a més és fluvial i no marítim. Això és el que han fet les autoritats regionals (de regió autònoma, que és l'estatus legal de les nou illes), que han decidit que del seu pressupost propi donaran incentius als funcionaris als quals el govern central ha decidit retallar el sou al voltant del 5% -en alguns casos més- amb motiu dels ajustaments econòmics terribles que s'estan afrontant en els darrers mesos. La decisió de les autoritats açorianes ha sacsejat terriblement la política estatal i fins i tot n'hi ha que miren de fer tot el possible per declarar la mesura anticonstitucional, començant pel president Cavaco Silva, que s'ha mostrat com un imperialista i fins i tot ha amenaçat de retallar part dels drets autonòmics als 2.333 quilòmetres quadrats que formen la regió. No cal dir que els quasi 250.000 açorians estan en peu de guerra i que ja és segur que Cavaco no obtendrà una gran quantitat de vots per a la reelecció com a president en aquestes illes enmig del mar.

Tot això ha fet ressorgir el vell fantasma de l'independentisme i dels moviments armats a Portugal. És una espècie de tabú, quasi cap portuguès vol parlar d'això, i de fet a molts d'ells no n'hi han parlat mai. Doncs bé, el 1975 el Front d'Alliberament de les Açores va dur accions armades destinades a aconseguir la independència si a Lisboa s'imposava un règim comunista. Volien ser guardians de la democràcia i eren, sobretot, anticomunistes i estaven disposats a acollir amb els braços oberts els Estats Units, que tenien un pla per envair-les. Al mateix moment hi havia moviments independentistes armats a Madeira i a les Canàries, i cap Verd acabava d'aconseguir la independència precisament de Portugal -per cert, que es diu que un dels màxims dirigents dels independentistes de Madeira és l'actual president, Alberto João Jardim.

O sigui, que es pot dir que el 1975 la Macaronèsia estava armada i era perillosa, però això no s'ensenya. Com que a Portugal i segons l'article 9 de la Llei de partits polítics "no poden constituir-se partits polítics que per la seva designació o pels seus objectius programàtics siguin d'àmbit regional", hi ha com a mínim 17 formacions il·legals, algunes armades i extintes i d'altres en vigor a Portugal: 2 a la Terra de Miranda, 2 del municipi de Barrancos, 1 de l'Algarve, 3 de l'Alentejo, 1 del Condado Portucalense, 1 de la Lusitània i ni més ni manco que 7 de les Açores i Madeira. Això sí, a Portugal, de tot això, ni parlar-ne. No sé per què, però tenc la sensació que a ells també els amaguen la història. Ara, les Açores han obert de nou la capsa dels trons.

dijous, 18 de novembre de 2010

SARAMAGO AL CINE

La memoria de Saramago, al cine

Un documental producido por Almodóvar y Fernando Meirelles 'revive' al autor de 'La balsa de piedra' - El legado del Nobel se repartirá entre Lisboa y Lanzarote

FRANCESC RELEA - Lisboa - 18/11/2010

José Saramago habría cumplido esta semana 88 años. Con motivo de la efeméride, se estrenó en Lisboa José y Pilar, documental dirigido por Miguel Gonçalves Mendes, cuya cámara fue durante más de tres años la sombra del escritor y su esposa, Pilar del Río. El realizador grabó 240 horas entre México, Finlandia, Brasil, España o Portugal para construir un retrato de la pareja por el que asoman pinceladas de su intimidad.

Los documentos, originales y primeras ediciones irán a la Casa dos Bicos

Pasados cinco meses de su muerte, no son las cinematográficas las únicas pruebas de que la memoria del escritor se mantiene viva. Gracias, sobre todo, al aliento de la mujer que estuvo a su lado los últimos 24 años. A ella se debe la preservación de su legado, repartido entre la casa-museo de Lanzarote (ya una realidad) y el edificio emblemático que en pleno centro histórico recordará en Lisboa al autor de El evangelio según Jesucristo.

"Quería captar la relación entre José y Pilar, el lado cotidiano de su vida", explica Gonçalves Mendes, director de una película producida por la almodovariana El Deseo y por Fernando Meirelles [director de A ciegas, basada en la novela de Saramago Ensayo sobre la ceguera]. José y Pilar inaugurará el Festival de Cine de Ronda, el 27 de noviembre, y luego se estrenará comercialmente.

Pese a que Pilar del Río se ha instalado en Portugal, dice con el mayor énfasis que "las raíces que Saramago echó en España no se van a perder". "Quiero sucederle", decía recientemente en una conversación con este diario en São Paulo, donde asistió a un homenaje al premio Nobel en el marco del Premio Portugal Telecom de Literatura. Y una forma de continuar es pedir la nacionalidad portuguesa. "Es un homenaje a mi marido".

La casa y la biblioteca de Lanzarote abrirán sus puertas al público, que podrá recorrer los rincones de lo que será casa-museo. La viuda del escritor ha hablado con los Gobiernos de España y de Canarias sobre el asunto.

En la biblioteca de Lanzarote, que mantendrá su función pública actual, seguirá la mayor parte de los libros del escritor y los que continúan llegando. Los documentos, originales, el material de la exposición La consistencia de los sueños, las primeras ediciones y los libros que más influyeron en Saramago irán a la Casa dos Bicos, el edificio emblemático en el centro de Lisboa con vistas al río, cedido por el Ayuntamiento para albergar la sede de la Fundación José Saramago, que preside Pilar del Río. "Colocaremos definitivamente las cenizas, y la inscripción 'No subió a las estrellas si a la tierra pertenecía' [fragmento de Memorial del convento], con un banco para que la gente pueda sentarse y contemplar el paisaje del Tajo". La pretensión de la viuda del escritor y de los patronos de la Fundación es que la Casa dos Bicos sea un lugar de expresión de la sociedad civil, donde confluyan debates, presentaciones de libros, proyecciones y conciertos.

La muerte llegó cuando Saramago llevaba escritas 50 páginas de lo que habría sido el último libro (Alabardas, alabardas, espingardas, espingardas!), sobre la fabricación de armas. Pilar del Río las editará, aunque no sabe cómo.También hay espacio para la batalla que la viuda libra ante la justicia española, por una reclamación de Hacienda de 700.000 euros a Saramago. El asunto ha llegado hasta el Tribunal Supremo. "Han llegado a publicar que Saramago no pagaba impuestos. Es un problema administrativo, que está en manos de abogados. Solo sé que cumplía sus deberes ciudadanos pagando puntualmente en su país, donde tenía la residencia fiscal, su casa, adonde iba todos los meses y era su único centro de actividad económica, porque solo cobraba a través de la Sociedad de Autores de Portugal". Y añade: "El presidente de España y el primer ministro de Portugal le dijeron conjuntamente que el problema administrativo estaba resuelto y resultó que no. El problema administrativo lo tendrán que resolver quienes lo crearon".

dijous, 11 de novembre de 2010

CONTRAPORTADA AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Mafalda s’equivocava

Sebastià Bennàssar | 10/11/2010 | Vistes: 127

Mafalda és un d'aquests personatges vinculats per a sempre a la nostra infantesa. El personatge creat per Quino va aparèixer de manera regular a la premsa argentina entre el 1964 i el 1973 i s'ha convertit en una de les icones del món pop i en, possiblement, el personatge que més i millor ha contribuït a explicar l'Argentina i per extensió tota Sud-amèrica als que no hi viuen, i a la vegada ha servit per criticar i mostrar la classe mitjana argentina amb un humor sensacional, i potser per això de vegades perillós. Si s'hagués de fer un rànquing de països que el personatge de Quino odiàs, Portugal ocuparia sense cap mena de dubte el número 1.

Que ningú no hi busqui complicades raons polítiques, ni decisions estranyes que tenguin a veure amb la conjuntura econòmica ni amb la forma de ser. És més bé una qüestió alimentària. I és que Mafalda odia la sopa i els portuguesos són els tipus que més adoren aquesta menja de la qual en tenen tantes varietats i tipologies que es podria fer un llibre de receptes ben extens. S'ha d'entendre que el concepte sopa inclou també totes les cremes que us pogueu imaginar i que ben sovint les sopes portugueses incorporen elements matèrics dins el brou, com puguin ser trossets de llegum, o de carn o de patata o de verdura. Sigui com sigui, normalment són molt bones.

Ara que el temps ha començat a fer un lleuger canvi de cap a temperatures més pròpies de l'època -aquests estius de cinc mesos no poden ser bons ni per a la salut ni per als nervis ni per al medi ambient-, la sopa torna a ser un d'aquests productes buscats i agraïts. Això per als forans, perquè els portuguesos poden menjar sopa qualsevol dia de l'any i amb la temperatura que sigui.

Tot això explica que hagin sorgit alguns bons negocis molt interessants des de fa alguns anys i que fins i tot hi hagi hagut d'haver adaptacions de les multinacionals a les idiosincràsies locals. Anem a pams. Un dels millors negocis que hi ha Lisboa és una botiga de menjar ràpid que ofereix cinc tipus de sopes a un preu realment baix i que té la seva ubicació en ple centre comercial del Chiado. A les hores principals del dia sempre hi ha gent menjant que s'emporta les seves sopes pel carrer -amb aquesta perversitat absoluta dels temps moderns, que és la pràctica supressió de l'hora del dinar i la seva conversió en un minutatge pautat simplement per engolir qualsevol cosa.

El segon exemple pot veure com les multinacionals se les empesquen totes per poder sobreviure: a una coneguda empresa de restauració ràpida americana especialista amb hamburgueses, amb locals a tot el món, se li ha creat la necessitat d'haver de servir sopa si volen triomfar a Portugal. I en aquests establiments se serveix sopa, dues diferents cada setmana. Aquest és un exemple que m'interessa, perquè els portuguesos han aconseguit imposar els seus gustos sobre la multinacional i l'han forçada a un canvi, mentre que en el nostre cas simplement hem beneït la seva implantació a casa nostra i no hem exigit la incorporació, ni que sigui com a anècdota, d'elements culinaris propis en les receptes que serveix aquesta cadena, i ja em direu què poc costaria, per exemple, servir hamburgueses amb sobrassada, que per ventura seria l'únic producte mallorquí que tastaria aquest turisme d'espardenya que darrerament està arribant fins a les nostres latituds. Els portuguesos, en aquest sentit, han demostrat tenir molta més personalitat: "pots fer negoci amb nosaltres si entens la nostra manera de funcionar", i ho han aplicat.

Sigui com sigui, que ningú es pensi que les sopes com a entrants dels portuguesos són per menysprear-les. De vegades, una sopa d'aquestes ben completes -i més si són de l'Alentejo- serveixen per a un bon sopar i ara que arriben els temps hivernals és reconfortant saber que hi ha un país on, vagis on vagis, et podràs retrobar amb una escalfor que et recorda la de la llar. Mafalda, s'equivocava. La sopa no només és un aliment bàsic sinó que et reconcilia amb la terra, amb la infantesa i, en darrer extrem, amb la pàtria.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

JOSÉ LUIS PEIXOTO

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/jose-luis-peixoto-l-esperan-a.html

divendres, 8 d’octubre de 2010

l'article de la contraportada del Balears

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/punk-espiritual.html

dijous, 23 de setembre de 2010

UN CONTE

EL VELL DE LA FI DEL MÓN

La pensió de la fi del món estava a la vora d'una via de tren. Com que aquella no era una estació terminal no es podia considerar que allò fos la fi del món, però sí que era la fi del poble, o l’inici, segons com es miràs i el viatger baixava o pujava al tren. Per als que arribaven, la fi del món no era sinó l’inici de la vila. I per als que en marxaven allò era el principi del món fora del poble, i per tant sí que era la fi del món conegut.

A la pensió hi vivia un home molt gran una única funció: controlar i comptar els viatgers que s’aturaven en aquell bocí de món de l’Alentejo i així distreia el temps que s’esmerçava entre la migdiada i el sopar o entre el desdejuni i el dinar. Un temps que passava, quan feia bo, sota l’ombra del llimoner immens que ocupava el pati. A l’hivern o quan plovia es refugiava a la seva cambra, des d’on podia veure el pati. Només canviava una mica la posició, perquè des de l’habitació hi havia una cambra que quedava més amagada, mentre que quan era al pati el seu control era total.

Ningú no sabia quant de temps feia que el vell s’estava a la pensió, però els més veterans de l’equip ciclista amateur que s’hi hostatjava quan entrenaven per aquelles terres l’havien vist sempre allà. De fet, ni tan sols l’amo de la pensió, que havia fet alguns diners amb negocis de restauració a la contrada, no ho sabia.

Ell havia comprat la pensió amb l’hoste a dins i l’habitació pagada fins que es morís. Per descomptat, a la pensió de la fi del món ningú no sabia qui feia l’ingrés dels diners de la cambra i del que el vell es menjava a la seva taula de sempre, com si fos un moble més del restaurant. Un cop a l’any el propietari de la pensió enviava una carta a un apartat postal de Lisboa informant de la pujada de preus anual i puntualment els ingressos al banc es modificaven i indicaven la nova quantitat estipulada. Problema resolt i amb la màxima celeritat, que és una de les coses que més li agradaven a l’amo de la pensió de la fi del món, acostumat a trobar-se que el ritme de la burocràcia portuguesa sovint no era el ritme de les seves ànsies de negoci.

Convendria dir que la pensió de la fi del món és a Grandola, la vila portuguesa immortalitzada per la Revolució dels Clavells, però aquesta és una altra història i la pensió de la fi del món només recorda el 25 d’abril perquè és festiu i de tant en tant hi arriba algun turista despistat, d’aquests que fan turisme històric i se n’enduen la major de les decepcions o la major de les alegries en veure que les coses tampoc no han canviat tant.

La pensió de la fi del món ja existia el 1974 i el vell ja hi era, només que no era vell, o no ho era tant. Com a mínim això ja era un punt de partida per a l’Elionor Gomes, de divuit anys, que acabava d’arribar a Lisboa feia només dues hores per estudiar periodisme i escatir el misteri de l’home vell que havia vist sempre a la pensió on vivia amb la seva mare, una de les netejadores d’habitacions i cuinera del restaurant i que, de tant en tant, mantenia el llit calent de l’amo de la pensió. Per a ella la fi del món era el principi del món, que començava per Lisboa i una carrera universitària guanyada per la mare i per ella a base de fregar escales i treure bones notes que es traduïssin en beques. L’Elionor Gomes -duia el llinatge de la mare, el pare havia fugit ningú no sabia on i la mare no li va dir mai qui era- pensava que una bona manera de començar la seva carrera com a periodista d’investigació podia ser esbrinar el misteri que tenia més a la vora i oferir una resposta possible al seu públic lector més immediat, el personal de la pensió de la fi del món.

L’Elionor Gomes va arribar a la ciutat en el moment adequat arrossegant una pesada maleta de rodes que va entaforar en un taxi tot d’una que arribà a l’estació. El seu cosí Miguel Costa vivia al Largo de São Miguel, a l’Alfama, i justament hi havia quedat una habitació buida. La maleta de l’Elionor, tot i comptar amb unes rodes especials, hauria estat impossible d’arrossegar pels empedrats i asfaltats singulars de Lisboa, i per això es decidí a fer el dispendi en taxi, perquè tot i que estava disposada a estalviar fins al darrer cèntim innecessari, sabia que no aconseguiria arribar a casa de son cosí, a qui no veia des de feia nou mesos, des del Nadal anterior, potser perquè ell sabia que si tornava molt sovint a la fi del món, tal volta seria difícil sortir-ne una segona vegada. Ell l’esperava a casa, li va mostrar la seva habitació i l’Elionor va tenir una sensació molt semblant a la llibertat per primera vegada. Li agradava aquell lloc amb vistes a la petita església i el barri de l’Alfama, que mesclava l’olor de sardines a la brasa amb el d’alguna antiga llar de foc.

Aquells primers dies a Lisboa els va esmerçar en plantejar un pla viable. Al final va optar per la màxima senzillesa. Simplement havia d’esperar que algú anàs a buidar l’apartat de correus 82 de l’oficina de correus de Morais Soares i seguir-lo. I sabia que allò passaria aviat. Cada primer d’octubre el propietari de la pensió de la fi del món remetia la carta amb la pujada del preu del lloguer. Va anar a mirar els horaris de l’oficina de correus i va descobrir que allò era encara millor, perquè va veure que els apartats de correus només es podien buidar a partir de les tres del migdia, quan ell ja hauria sortit de la universitat i així no perdia cap de les classes que tot just havien començat i que tant li agradaven. L’Elionor Gomes es va trobar que l’inici de la universitat comportava algunes indignitats com les putades que els veterans feien als novells i que ella considerava del tot indignes. Tant era així que malgrat que a ella no li feren res, va decidir fer un vídeo amb la seva càmera i enviar-lo a un eurodiputat suec que s’encarregava de temes d’ensenyament. Va ser el seu primer vídeo denúncia, que també envià a algunes televisions europees perquè veiéssin el comportament indigne de les teòriques elits portugueses. Però tot i aquella croada en contra de la barbàries no va perdre de vista el seu objectiu principal: controlar aquell apartat de correus.

L’Elionor Gomes estava asseguda amb un llibre entre les mans que no llegia. Havia arribat el dia i a les tres en punt havia entrat a l’oficina de correus, havia localitzat l’apartat i s’havia situat a una distància prudencial disposada a espiar. No va haver d’esperar gaire. A les tres i mitja va comparèixer una dona de devers seixanta anys que va obrir l’apartat, va recollir dues cartes i un paquetet i va sortir. L’Elionor li anà al darrere i la dona va travessar el carrer i va començar a pujar la Calçada do Poço dos Mouros. Ella la va seguir. Lisboa era un turó considerable i tots els carrers feien pujada o baixada, però aquella devia ser una de les costes més dures de la ciutat. Per sort ella estava en forma i podia seguir el ritme endimoniat de la dona a qui seguia, que malgrat l’edat i els evidents quilos de més rebotits dins la falda es movia amb una agilitat sorprenent.

La senyora va arribar fins a la biblioteca de la Penha da França. Havia pujat tota la Calçada do Poço dos Mouros a una velocitat sorprenent i només havia parat un moment per veure quins eren els pratos do dia que oferia el restaurant Mario, on el carbó ja feia estona que estava preparat per oferir les millors carns i peixos a la graella. L’Elionor Gomes es va quedar a la porta sense decidir-se a entrar. Resultava evident que aquella dona era la bibliotecària i que tot just començava el torn. Havia de trobar una manera adequada de començar la conversa, si és que allò era possible, però hi havia l’inconvenient de fer la primera passa.

Va tornar al carrer i va admirar la bellesa de l’edifici, així com també la de la fusta dels mobles que omplin aquella biblioteca vella però plena d’encant i va buscar una manera de poder entrar i parlar amb ella. La mirada als prestatges des de l’exterior i el fet de veure la dona sola i la biblioteca deserta -els adolescents eren encara a l’institut- la varen acabar de convèncer. Aquells llibres estaven farcits d’històries com la seva i ella no podia fracassar en la primera missió que s’havia imposat. Així que el que havia de fer era entrar i dir-li la veritat. L’Elionor Gomes va armar-se de valor i va passar el mostrador d'informació com si fos una de les clientes habituals de biblioteca, una usuària d’aquelles històries que s’amuntegaven als prestatges.

L’olor de la fusta vella la va sorprendre. L’Elionor Gomes s’hi sentia molt bé, allà dins. Aquells prestatges li recordaven els de la segona planta del casino de Grandola, que acollia la biblioteca municipal on ella hi havia passat moltes hores, allunyada de la pensió de la fi del món i obrint-se al món a través de les paraules que podia llegir perfectament allà mateix on s’havien format les minses elits intel·lectuals agràries de la vila. L’Elionor Gomes entrà fins a la sala de lectura on hi havia la dona i s’acostà al petit taulell amb l’ordinador. Quan la veié de prop pogué adonar-se que la dona du una gran quantitat de marques a la cara, com de qui ha passat malament una verola.

-Benvinguda, què desitja? -la veu de la dona sonà càlida, convidant a la conversa, al repòs, a la confidència.

-La veritat és que no sé ben bé per on començar. Miri, sóc la filla de la Manuela, una de les netejadores de la pensió de la fi del món, a Grandola.

-Així doncs, ha arribat l’hora? No es preocupi, no sento res per aquell home, ja ho pot dir tot.

-L’hora de què?

-Vull dir que vostè deu ser aquí per anunciar-me, a la fi, la mort del pare.

-No, no, jo sóc aquí per una altra cosa.

-Així doncs, el pare es viu?

-Si es refereix al senyor Nemésio Lopes, sí, encara és viu i té bona salut.

-I doncs, com és que vostè és aquí i com m’ha trobat?

-És una història una mica complicada i no voldria que s’enfadàs amb mi.

-Tranquil·la, tenc tot el temps del món, fins a les cinc no començaran a venir els usuaris.

-Doncs miri, ja li he dit que sóc la filla d'una de les treballadores de la pensió. Estic estudiant periodisme aquí a Lisboa i vaig decidir aprofitar la vinguda per saber què s’amaga al darrere de la vida de Nemésio Lopes, qui és, qui li paga les factures de la pensió i per què. Sabia de l’existència de l'apartat de correus al qual li enviem tota la paperassa i les seves factures i per això he estat esperant que vostè el buidàs i l’he seguida fins aquí. He estat una bona estona fora pensant una bona excusa, però com que no n’he trobada cap i penso que amb la veritat pel davant se sol arribar lluny, m’he permès el luxe d’incomodar-la. Ara veig que no ho hauria d’haver fet i li’n demano disculpes. Ja marxo.

-No, espera. Ja és hora que algú sapi la veritat sobre el meu pare.

-Vol dir?

-Sí, és del tot imprescindible. Ja he callat massa anys. Però aquesta és també una història massa llarga. Potser hauràs d’esperar que acabi la feina i t’ho explico amb calma.

-Com vostè vulgui.

L’Elionor Gomes i la Rita Lopes anaren al petit restaurant de la Calçada do Poço dos Mouros. La conversa es va allargar durant dues llargues hores mentre despatxaven un plat de bacallà a braz i unes postres delicioses. Tot i això, la conversa els hi estava llevant la gana a les dues, només tenien ganes de parlar i buidar-ho tot l’una i d’escoltar i aprendre, l’altra.

Una setmana després, l’Elionor Gomes començava la seva trajectòria com a periodista amb un reportatge a tota pàgina al Diario de Notícias:

“El torturador més sinistre del règim viu a la pensió de la fi del món”.

Lisboa-Barcelona, setembre de 2010.

diumenge, 12 de setembre de 2010

ILHA DO PESSEGUEIRO




Molt a prop de Porto Covo hi ha aquesta illa del preseguer i un càmping on lloguen apartaments. Les platges són sensacionals, conviden a l'escapada i al no fer res.

ALCÀCER DO SAL





L'escapada d'aquests dies ha començat per Alcàcer do Sal. Hi ha una pousada -l'equivalent a un parador- on es pot menjar molt bé per 20 euros en el marc d'un antic convent que convida al repòs i a la calma. Les vistes paguen molt la pena.

PRAIA DE MELIDES





Sortir de Lisboa et permet enfrontar-te a les llargues platges d'arena de la costa alentejana, allà on l'oceà es manifesta amb tot el seu esplendor. La platja de Melides és així, quilòmetres d'arena i davant només el mar, els milenars de quilòmetres de mar que ens separen d'Amèrica!

dimecres, 1 de setembre de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Salazar, l’estrella de la rentrée

Sebastià Bennàssar | 01/09/2010 | Vistes: 23

Avui mateix -és a dir, l'endemà de quan escric aquestes línies- comença la rentrée literària a Portugal. Aquesta reentrada o aquest nou inici de curs és una altra de les tradicions culturals franceses que han adoptat els portuguesos. Sigui com sigui, és el moment més important i esperat per treure llibre nou al mercat. Entre principis de setembre i el 15 d'octubre es produeix una allau de publicacions impressionant. La segona arriba els dies previs a la Fira del Llibre de Lisboa, que sempre sol celebrar-se a cavall entre abril i maig, tot i que el dia de Sant Jordi, a Portugal, gairebé no es commemora.

Per a aquesta
rentrée hi ha un llibre especial, el títol que sens dubte molts portuguesos cercaran. Es tracta de la biografia de Salazar, el dictador que més temps ha tingut el poder a Europa durant el segle XX. Mort fa just quaranta anys, encara ningú no s'havia atrevit a publicar una biografia sobre aquest home, un fet que assenyala fins a quin punt els portuguesos tenen encara por d'investigar sobre el seu passat recent i sobretot de fer-ho de manera crítica.

L'autor del llibre és Filipe Ribeiro de Meneses, que primer va escriure'l en anglès i el publicà als EUA, ja que l'home viu a Dublín i és lector sènior de la Universitat Nacional d'Irlanda, la qual cosa és la mostra d'un altre intel·lectual que ha hagut d'emigrar del país per exercir la seva professió en un ambient més favorable (un incís, es calcula que cada any marxen fora de Portugal al voltant de 100.000 llicenciats universitaris que s'emporten tot el seu coneixement fora per la manca d'oportunitats que els ofereix el seu estat). L'obra té 700 pàgines i ja hi ha una llarga llista de comandes en moltes de les llibreries del país. La biografia de Salazar està escrita centrant-se bàsicament en els seus aspectes polítics i no en els personals.

Un dels punts que aixecaran més controvèrsia del llibre és la classificació o no del règim de Salazar com a feixista. L'autor assegura que hi havia elements feixistes en el règim però que en si mateix el règim no ho era, sinó que era una dictadura de tipus personal on no hi havia gaire ideologia. Sigui com sigui, l'Estado Novo i Salazar són els responsables dels camps de concentració de Tarrafal, al cap Verd, i de la creació de la sinistra PIDE, la policia política del règim equiparable a la dels règims totalitaris de dretes i d'esquerres. També durant aquesta època hi havia els Vanguardistas, la Mocidade Portugesa i la Legiao, clarament inspirades en les propostes de tipus feixista. El llibre també haurà de donar resposta a algunes qüestions importants, com ara la seva relació amb Franco i amb el règim espanyol -s'ha de pensar en els voluntaris portuguesos que lluitaren al costat del bàndol nacional i en els passos de frontera tan sovintejats a l'època- i la sorprenent neutralitat portuguesa durant la Segona Guerra Mundial. També serà interessant veure el paper de Salazar per contenir les ànsies expansionistes de Franco, les seves ganes d'entrar a la Segona Guerra Mundial i sobretot el pla que sembla ser que hi havia sobre la taula d'invasió de Portugal.

La publicació del llibre comportarà una lectura on segurament no n'hi perdonaran ni una a Ribeiro de Meneses, però sobretot comportarà una visió sobre la política en alguns dels anys més decisius en la conformació de la vella Europa, del 1928 al 1968, des dels feixismes fins al maig del 68 passant per la II Guerra Mundial i les guerres colonials. Sorprèn que fins ara no s'hagi fet cap gran biografia del dictador i de les relacions que va mantenir Portugal amb el món sota el seu mandat.

Crec que és del tot imprescindible que un país s'enfronti als seus fantasmes d'una manera oberta i rigorosa i haver d'esperar 40 anys per tenir una biografia del dictador em sembla massa temps, com si hi hagués encara massa pors, massa secrets, massa hereu d'aquella dictadura reconvertit en demòcrata de tota la vida que no vol que apareguin determinades coses ni es remogui el passat. Per això és valenta l'actitud de Ribeiro de Meneses.

dilluns, 30 d’agost de 2010

EL PONT CULTURAL S'ENFORTEIX


Ja tenim a les mans els primers exemplars de Capicua, la revista de traducció que hem impulsat des de Catalunyapresenta, la comunitat catalana a l'exterior de Lisboa. Aquesta revista ha des ser una eina per a la difusió de la literatura dels dos països i per això comptam amb texts de 13 autors i un dossier central dedicat a Jaume Cabré i un altre a Ary dos Santos. El dia 11 de setembre la treurem al carrer a la festa del Largo do Carmo i properament hi haurà presentacions a Lisboa, Faro, Porto, Barcelona i Mallorca.

divendres, 20 d’agost de 2010

L'article de dimecres al Balears

Opinió | Sebastià Bennàssar

Pessoa a l’ombra del Canigó

Sebastià Bennàssar | 18/08/2010 | Vistes: 80

El Canigó és molt més que una muntanya. És un símbol, un mite. Verdaguer en va cantar les proeses en un llibre que sovint ha estat lectura obligatòria als instituts -com si això de lectura obligatòria no fos una contradicció en termes de primer ordre- i que ara només es fulleja de tant en tant a les universitats. Ara, al peu del Canigó, sembla que s'estigui produint un acte de correspondència mútua. Verdaguer fou un poeta molt traduït a principis del segle XX a Portugal. Sovint se'l va traduir i publicar en editorials de caire religiós, però sigui com sigui, la fluïdesa de les relacions entre les dues llengües i el pont entre la cultura portuguesa i la catalana eren notables. Ara, al peu de la muntanya màgica del poeta, es ret homenatge i vindicació d'un altre gran poeta: Fernando Pessoa.

El creador portuguès -és interessantíssim llegir-ne els escrits sobre Ibèria i Catalunya que tan sàviament ha editat l'Avenç- centra un dels cursos que aquests dies s'imparteixen a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Els responsables dels cursos són el professor Perfecto Cuadrado, Joan Alegret i Nicolau Dols, que tractaran d'acostar el llegat del portuguès al públic assistent a Prada. Així doncs, a principis d'un segle era Verdaguer qui era traduït al portuguès i ara, a principis d'un altre segle -si és que quan ha passat una dècada encara es pot considerar un inici- és Pessoa, el poeta més important del segle XX portuguès, el que és estudiat en aquest epicentre de la vida cultural dels Països Catalans que és Prada.

Així doncs, els ponts culturals funcionen i funcionen bé. En aquests moments hi ha una notable traducció literària entre les dues llengües, tot i que podria engrandir-se de manera notable entre les dues llengües. Així i tot, i segons m'explica el professor Cuadrado assegut en una taula on després hem repassat les seves aventures viatgeres per Portugal, queda força feina per fer sobre l'estudi entre les dues literatures i cultures i n'esmenta algunes ràpidament: el pas de Mario de Sa Carneiro per Barcelona o la recepció d'Eugeni d'Ors a Portugal. El professor m'esmenta també una altra figura mítica: la de Rovira i Virgili, que també va ser un altre precedent en aquestes relacions multiculturals.

En deu minuts de conversa al peu del Canigó es pot saber tot d'una que mai no sabrem prou del geni dels heterònims. És tan brutal la seva influència que fins i tot està previst que properament s'inauguri la casa on va néixer un dels seus heterònims a la ciutat de Tavira, una de les més belles de Portugal. Hi anirà una expedició que encapçala la sempre infatigable i genial Teresa Rita Lopes i a la qual participarà en Perfecto. Això demostra fins a quin punt és brutal la importància d'un dels grans símbols de la modernitat, que fins i tot s'inauguren cases natals de gent que no va existir mai si no va ser sobre el paper i gràcies a la paraula.

Aquest és, potser, un dels símbols de la nostra vella pàtria somoguda pels bàrbars, que diria en Baricco en el seu magnífic assaig sobre la mutació -el podeu llegir en aquesta col·lecció imprescindible que és l'Argumentos d'Anagrama, la gran aportació cultural de Jorge Herralde-. Hem arribat a donar existència física als mites inventats en un exemple clar que les fronteres entre realitat i ficció són de cada vegada més difuses si no és que són, tan sols, un tema de taula rodona i de grup d'investigació universitària on abruptes cervellots es dediquen a pensar sobre el límit.

Aquí, en un liceu amb pretensions que s'ha convertit per uns dies en universitat, Pessoa trobaria una galeria de personatges que podria incorporar a la perfecció als seus llibres, a la seva obra, al seu bagul, d'on cada dia van sortint papers que van omplint una indústria cultural que també nota els efectes de la crisi però que ens van demostrant que Pessoa no té una muntanya màgica, perquè ell és, per si mateix, un dels cims més fascinants de la literatura mundial. Alguns ho han descobert als peus del Canigó en aquests dies en què es posen els pilars per construir nous ponts culturals.

dimecres, 4 d’agost de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

L'article d'avui al Balears va sobre els submarins i el freeport. Una abraçada!

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/anar-a-l-outlet-en-submari.html

dijous, 29 de juliol de 2010

ANUNCI SÍ

Finalment he fet l'anunci per al Banco do Espíritu Santo. Es veu que fan un conveni amb Andbanc perquè els portuguesos que viuen a Andorra puguin transferir diners cap a Portugal sense que els cobrin comissions. Érem dues al·lotes i dos al·lots i per fer 30 segons d'anunci hem estat 170 minuts, però ha estat molt divertit, ens ho hem passat bastant bé i he après algunes coses del món de la publicitat, tot en un xalet del barri de Restelo, a Lisboa. Al final, això de saber català té els seus avantatges...

dimarts, 27 de juliol de 2010

ANUNCI?

Les coses més surrealistes poden passar en un sol dia, com per exemple que et truquin per anar a fer un càsting per posar la veu a un anunci del Banco do Espírito Santo. L'Anna i jo hi anàrem i avui sabrem si al final el feim o no. Si és que sí demà ens toca l'enregistrament definitiu. Serà un anunci per a Andorra... faria bastanta gràcia fer-lo, la veritat.

dimecres, 21 de juliol de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Aquí teniu, com cada quinze dies, la crònica portuguesa de la contraportada del Balears.

http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/la-llibertat-passa-per-la-mouraria.html

dimecres, 14 de juliol de 2010

EL CORO DA ACHADA





El passat dissabte el coro de la casa da achada, que és el centre d'estudis sobre el poeta Mario Dionísio, va fer la seva actuació a l'exterior, al Largo da Achada, coincidint amb la segona fira d'objectes antics on es podien trobar autèntiques joies. El coro, especialitzat en temes revolucionaris, ens va oferir una versió de l'Estaca que essent el dia que era va tenir encara molt més sentit.

dijous, 1 de juliol de 2010

LLIBRES, CABRÉ, FALLORCA, PÓ DOS LIVROS


Una llibreria acollidora amb l'aire condicionat imprescindible per resistir a les calorades d'estiu. Un traductor, Jorge Fallorca, apassionat per la seva feina, i un llibre sensacional, "Les veus del Pamano", de Jaume Cabré. Aquests foren els principals ingredients de la tercera sessió del cicle "Catalunya em pó" que mes a més intenta acostar alguns dels millors llibres de la literatura catalana traduïts al portuguès als seus lectors. Fou tot un plaer i un privilegi compartir la taula.

diumenge, 27 de juny de 2010

INTERESSANT ARTICLE

Sostiene Magalhães

Sorprende la habilidad con la que Portugal se está zafando de la mala prensa de España en el mundo

ENRIC JULIANA | 27/06/2010 | Actualizada a las 03:31h | Política

Conocí a Gabriel Magalhães la tarde del 8 de junio del 2009 en Madrid y desde entonces no le he vuelto a ver. Recuerdo a un hombre enjuto, de mirada irónica, envuelto en la ingravidez de Pessoa. Me hizo pensar, no sé por qué, en Antonio Tabucchi, interesante novelista italiano que tiene la mitad de su alma en vuelo perpetuo sobre Portugal. Un lusitano del bando aéreo.

MÁS INFORMACIÓN

El bando de los portugueses aéreos no es fácil de aprehender. Son una inédita fracción.

Un Occidente oriental en el que las palabras nunca caen al suelo después de ser pronunciadas; un Oriente atlántico cuyas frases flotan con la ayuda de dos o tres significados que raras veces se excluyen entre sí. Portugal entero levitaría si no fuese por la existencia del otro bando, el de los de los portugueses terráqueos e imperativos, en el que militaba José Saramago. A los españoles, por lo general, les atrae más este segundo bando. El inefable Mourinho, que pronto ejercerá un gran magnetismo sobre la España depresiva y enfadada, pertenece a una de las variantes extremas del Portugal terrícola: intuición, inteligencia aguda, dureza mineral y un pronto troglodítico.

Habló Magalhães con un castellano perfecto y dejó embelesado al auditorio de la Casa de América con una finísima ironía sobre las diferencias entre los dos países. Nunca había oído narrar con tanta sutilidad la perpetua tensión peninsular. "Nos diferencia - empezó diciendo-una distinta manera de ir a los bares. En España, donde las distancias son grandes, la gente se apretuja en la barra hasta que no cabe un alfiler; en Portugal, donde las distancias son más cortas, las mejores cafeterías invitan a la lejanía: cada uno sentado en su mesa, cada uno en su mundo".

Le saludé al acabar el acto (organizado por la infatigable Maria Lurdes Vale, hoy vivaz columnista del Diário de Noticias)e intercambiamos tarjetas. No le he vuelto a ver desde entonces, pero sé de él. Gracias al sosegado placer de una correspondencia a la antigua, sin prisas, tratándonos de usted - como aún es norma en Portugal-,simulando que los correos electrónicos los transporta el vagón postal del expreso nocturno de Lisboa, hoy tengo el gusto de hablarles de un gran escritor, que, lentamente, sin estridencias, está interesando a los lectores de La Vanguardia."¿Quién es ese Magalhães que escribe tan bien?", me preguntaba hace unas semanas el diputado Carlos Aragonés, castellano áulico que lo lee todo. Busco la respuesta en el fajo de la correspondencia.

- "¿Iberista? No, no, yo nome considero iberista, aunque en Portugal algunos me definen así. El iberismo es un anacronismo. Fue algo que se inventó en el siglo XIX como un neoimperialismo compartido por dos países que se sentían agotados. El iberismo es ese abrazo de los dos boxeadores cuando ya no pueden más. A mí me interesa otro sentimiento: el de la peninsularidad. La peninsularidad es ante todo un proyecto cultural: una actitud que tiene como objetivo disfrutar de la inmensa riqueza de nuestras diversidades. En realidad yo soy un agente doble peninsular".

Nacido en Angola en 1965, se crió en el País Vasco, donde su padre trabajaba de geólogo para una explotación minera de Guipúzcoa. "De Angola no recuerdo nada, pero me enorgullece tener una simbólica gota de sangre negra; me crié entre niños gallegos, castellanos y extremeños en el País Vasco, una tierra magnética, un mundo embrujado que funciona como un imán. Me gusta mucho el País Vasco y en él aprendí las ganas de decir lo que creo que es verdad. Después estudié Literatura en Salamanca y me enamoré de Alba de Tormes, la tierra de santa Teresa. Allí deje los extremos de la política y empecé a vivir en el extremo centro de la fe". Magalhães es creyente.

Profesor de Literatura Hispánica y Portuguesa, imparte clases en la Universidad de Beira Interior y vive en el pueblo de Covilhã, no muy lejos de la frontera con Castilla y León. Acaba de publicar su segunda novela: Planicie de espelhos."Una narrativa de terror para descubrir si estamos verdaderamente vivos. Hoy en día no es fácil estar verdaderamente vivo. Nos rodean tantas ficciones que podemos convertirnos en una de ellas con facilidad. Una sociedad de imágenes es una sociedad de fantasmas".

Un día, espero que pronto, GM iré a Covilhã a saludar al profesor Magalhães. Con una maleta llena de preguntas: los amores del dictador Oliveira Salazar con la bella periodista francesa Christine Garnier; el legendario pelo blanco de ÁlvaroCunhal, el gran oponente de Salazar, símbolo radiactivo del pétreo comunismo portugués; la habilidad con que Portugal se está zafando estas semanas de la mala prensa de España...

El expreso de Lisboa me avanza una primera respuesta: "Nuestra política está bien conectada con Bruselas; Durão Barroso mueve muchos hilos y ha facilitado el pacto de la oposición con el gobierno. Por lo demás, somos más tranquilos ante la catástrofe: Occidente entero canta el fado y a nosotros nos suena".