dimarts, 28 de juliol de 2009

PAÇO D'ARCOS (Per a la Vanda i el Jordi)




La brisa du l'olor del riu, que sempre és canviant. A l'espigó de la rada que protegeix barques de colors llampants que conjuren els mals esperits de la nit hi ha homes que pesquen amb aquella calma ancestral que només algunes persones poden tenir. S'ha de tenir l'esperit predisposat a l'espera per poder pescar des de dalt d'un mur de pedra. I si no és avui serà demà. A poc a poc es va fent de nit i els carrers esdevenen un reflex de llum taronja sobre un empedrat de minúscules pedres que formen dibuixos. Tal volta les feren pescadors de carrers, amb paciència infinita. Paço d'Arcos és així, una olor de pa atrapada en l'aire que sovint s'arrossega amb força per sobre d'aquest mar de Palla. Tot el riu fonent-se amb la mar, amb aquelles fondàries glaçades que fan pensar en l'Atlàntic que solquen barques de colors. Hi ha algun moix que miola a la lluna i fins i tot en les nits més càlides d'estiu s'agraeix una camisa de màniga llarga. L'aire és saladina pura que parla de gestes heroiques, com per exemple, posar un plat de peix fresc a taula per sopar.

dilluns, 27 de juliol de 2009

UN RELAT

Avui recercant entre els documents de l'ordinador ha aparegut aquest conte, que té reminiscències portugueses.


LISBOA

La llum d’octubre és especial per a ella. Li recorda casa seva, les vinyes ja buides, l’olor de vi encara impregnant les plantes dels peus dels al·lots de Binissalem, els peus d’en Martí, que serven aquella olor de raïm esclafat una setmana després, que són tota l’aroma del seu camp, els peus nus del Martí que recorden tota la dolçor del raïm i els colors del verd i el sol de setembre i el mal d’esquena de la verema.
La llum d’octubre és especial i fa massa anys que no torna a casa per la verema, i massa anys que no en sap res, d’en Martí, que se va perdre dins la nit d’un dia llunyà, fa quinze anys, abans que el vi de Binissalem fos una moda, quan ella encara era una nina que olorava els peus de raïm i els recordava.
S’asseu una mica millor a la taula, demana una cervesa, encén la primera cigarreta d’un tabac que fa massa temps que hauria de deixar. Dins del maletí hi ha les primeres pràctiques de narrativa dels seus alumnes de la Universitat, els treballs que haurà de començar a corregir. A la bossa de la FNAC hi ha els nous tresors que ompliran els prestatges del seu pis de fadrina, al barri del Carme, prop de les torres de Serrans. Està a la vora de la finestra i mira de cap a l’exterior. A la plaça, les taules estan ocupades per parelles que parlen, famílies, grups d’amics, ningú tot sol. A dintre sí, un jove que llegeix un diari mentre fa temps, un home gran amb la cara solcada pel temps i pel sol del camp dels pobles de l’Horta de València.
Arriba la cambrera ràpida, amb un lleu soroll que no se sap si prové dels glaçons de la consumició de la terrassa o del frec de la safata amb algun dels piercings ocults sota una samarreta negra en la qual es dibuixen dos petits cercles de suor a l’alçada de les aixelles.
La professora beu el primer glop de la cervesa, sent com se li inunda el paladar de gust, de sensacions, una mescla entre amarga i escumejant, de bombolles, res a veure amb el vi negre i espès que li agrada a ella i que taca els llavis de vermell, de camp i de terra. Treu del seu maletí la seva ploma i el quadern negre, de pell, amb les tapes satinades, una plaqueta com la que ha vist sovint a les mans d’Ernest Hemingway en les nombroses fotos que té de l’escriptor a casa seva, al seu pis de fadrina fred i deshabitat i al despatx de la Universitat, que sí que és realment el seu cau.
I si provàs d’escriure alguna cosa? Fa mesos que està bloquejada, que només, i amb prou feines, és capaç d’escriure els seus articles al diari, les ressenyes, les conferències, les classes. Ja no nota l’impuls de la joventut empenyent la ploma, comprada amb els doblers dels drets d’autor de la primera novel·la, ja no se dedica a perseguir els premis per als seus contes, fa massa temps que s’ha convertit en professora i ha deixat de ser escriptora.
Només s’emociona amb algun dels relats dels seus alumnes, aquells que mostren més talent, i pensa que ha de tornar a agafar la ploma, ha de deixar de llegir tant i s’ha de seure davant el full en blanc i treballar amb aquell punt de valentia suïcida dels creadors, dels poetes. Però llavors sona el telèfon i és un nou article, o una conferència, la muntanya de llibres que treu de la biblioteca, el treball a corre cuita, els doblers que fan tanta falta per pagar les lletres del pis i les escapades al teatre, als concerts, els sopars amb les amigues, el retorn al pis buit, tard, molt tard, tan morta de son, que ja no importa que no hi hagi ningú i s’agraeix tenir el llit per a una sola.
I ara no té cap mena de pressa, només ha de beure lentament la cervesa i ocupar la taula, aquí, al cafè Lisboa, no tanquen fins a la mitjanit, i si te gana, més tard, podrà demanar unes tapes, uns xampinyons amb all i julivert, per exemple, i un entrepà. Ningú no l’espera i obre el quadern, comprat a París fa massa anys i amb moltes planes en blanc i comença a escriure una història que li ronda pel cap des de fa temps.
“Maria Engraçada fa temps que espera. Li agrada arribar d’hora quan ha de fer un itinerari guiat, i molt especialment quan aquest és per la Lisboa de la Revolució. Rejoveneix caminant pels carrers que canviaren la seva joventut, que li varen tornar l’alegria, les ganes de viure.
La seva arribada contrasta de forma notable amb la dels dos únics joves que hi ha al grup, que arriben corrents, esbufegant, amb cara de son i d’amor enganxada a les galtes, que s’amaren del sol primerenc d’abril, i han passat 30 anys des del 74 i ella sap bé que els joves són feliços, i ella està contenta de fer el recorregut no només per als nostàlgics, sinó també per als que no hi eren. Saba nova per anar traspassant els mites d’una nació de generació en generació.
Els dos joves se miren somrients, contents d’haver batut un nou rècord de velocitat davallant tot el turó del Bairro Alto pels carrers de darrera, demanant l’adreça exacta del punt de trobada, perquè aquella és una Lisboa que no coneixen tant, que s’escapa dels seus recorreguts, de les seves rutes més tradicionals. La parella, que a sobre no són portuguesos i que aixequen l’admiració de la resta dels membres del grup, dos joves catalans, desperts a les nou i mitja del matí per recórrer els carrers de la nostra Revolució!”.
L’escriptora somriu, perquè ara que ha recuperat la seva facilitat per escriure, ara que torna a omplir les planes del quadern amb les seves paraules, torna a ser l’escriptora i no la professora de la Universitat de València, satisfeta amb l’inici del seu conte, contenta de notar la batzegada constant i pesada que emplena els fulls de paraules mentre la cervesa es va encalentint sense que ningú no li faci cap mena de cas.
“El recorregut per la Lisboa de la Revolució dels Clavells es va fent detalladament, recreant-se amb cada un dels moments. ‘Aquí és on el capità Salgueiro Maia va saber que estava a punt de fer història’, explica la guia just quan arriben a la plaça del Marquès de Pombal, de l’Avenida da Liberdade.
I el jove ho mira tot amb aquells ulls petits i curiosos que intenten captar fins al més petit detall, aquells ulls de prodigiosa memòria visual que li serveixen després per escriure, i ell sap que ha de fer una novel·la sobre Portugal i sobre Salgueiro Maia, sap que ha de descriure aquella nit de fresca i emoció, el rostre tens del capità guiant la desfilada dels tancs de cap al Terreiro do Paço, sap que ho ha d’escriure i fer-ne una novel·la”.
L’escriptora beu un altre glop de cervesa i nota com el líquid calent es va escolant gola avall, com a poc a poc va omplint tots els espais del seu aparell digestiu fins que al final arriba amb suavitat a l’estómac, i des d’aquí s’escampa pel cos a través del sistema sanguini. Li fa gràcia que en el seu conte el jove protagonista sigui escriptor, es crea una espècie de vincle entre autor i personatge molt fort, només ella sap fins a quin punt arribarà a ser frenètica la recerca de les paraules, de les sensacions, de les descripcions d’aquella nit de Lisboa tan llunyana i tan propera. Només ella sap fins a quin punt el jove es fixa en els petits detalls, la ubicació dels passos de vianants, l’exacta col·locació de la font, per després intentar plasmar-ho sobre el paper. I les olors, quina extrema dificultat captar les olors.
“I el cas és que Lisboa, aquest matí de commemoració i recordança, fa olor de fresca i de flors, sí, però també de pa acabat de fer, de forn antic, de llenya. La parella d’enamorats marxa riallera, agafada de la mà, Avenida Liberdade avall, mentre Maria Engraçada rejoveneix i es veu a ella mateixa corrent pel carrer, abraçada a un soldat, anant de cap a les presons on hi ha els presos polítics tancats per la Pide. Maria Engraçada nota com se li humitegen els ulls, un nus a l’estómac, i veu la cara del seu pare, demacrada, bruta, deformada pels cops constants, sistemàtics, dels torturadors portuguesos, aquella policia política salazarista que actuava com totes les policies del món, aquells ulls plens de llàgrimes, els del seu pare i els d’ella, i això és el que el jove escriptor no podrà captar, aquella entranya que es remou i que condueix al plor, incansable, inestroncable, Maria Engraçada caminant cap avall de l’Avenida Liberdade, sola, al capdavant del seu grup, fins arribar a Restauradores. Fa un dia extraordinari, el sol de la Revolució que escalfa aquesta Lisboa moderna on es roden anuncis de companyies de telèfon i la gent pel carrer i la majoria ni havia nascut el dia de la Revolució, i pobre Salgueiro Maia que ja no hi és, per ventura sigui millor així, pobre capità si veiés en què s’han convertit la Revolució i Portugal, déu meu, pobre capità”.
A València les hores han anat avançant i a una cervesa n’ha seguit una altra i alguna cosa per menjar, només cervesa és una mala aliada per a la creació, i han passat tantes coses, s’han escolat tantes paraules que la professora està contenta d’haver mudat de professió després de massa mesos de sequera creativa, i està convençuda que això no li passarà al seu personatge, o que la sequera no serà tan llarga i pronunciada com la seva, espera, perquè si no, pobre personatge, amb la vida arruïnada per una incapacitat, per una frustració, no hi ha major dolor que el de la no escriptura, pensa, i beu cervesa i engoleix una croqueta i es torca els morros amb la ma per no embrutar el paper amb cap gota de cervesa, amb cap resta de menjar.
“El capità Salgueiro Maia”, però, és ben present a les llibreries, a les portades dels llibres que parlen sobre la Revolució i que el mostren com a un dels reclams més emblemàtics del país, l’heroi dels nostàlgics dels temps de llibertats, la darrera gran Revolució Romàntica, els soldats instaurant una democràcia, invertint el seu paper natural en els cops d’Estat. Els dos joves continuen caminant, junts, gaudint de la ciutat, del sol d’abril i de les explicacions de Maria Engraçada, davant del quarter del Carmo, on es refugien les darreres restes del poder, professor Marcelo Caetano, feixista de primer nivell, amb la guàrdia fidel i els ministres i les dones dels ministres que ploren quan Salgueiro dóna l’ordre de disparar al teulada i rebentar les canonades del quarter del Carmo, que és inundació, fuita constant, derrota, negociació, capitulació i el poble a la plaça, petita, que s’omple de gent, fins a dalt, tot Portugal està amb els soldats, i el capità preocupat per si els dispararan des de dintre i es produirà una matança de civils, del poble que ells han vingut a alliberar, perquè el poble són els seus pares, les mares, els germans que no volen anar a fer el soldat a Angola, no se’ls ha perdut res, allà, i el poble és la llibertat i la cultura i la pau, Maria Engraçada els explica tot això, com cada any, com farà sempre, i enguany sap que és especial, ha vist qualque cosa en els ulls d’aquells estrangers joves, una esperança, un saber que recuperaran al capità de l’oblit, i que mostraran les contradiccions de Portugal, del seu país estimat”.
-Perdoni senyoreta, estam a punt de tancar.
La professora aixeca els ulls del full i se n’adona que s’ha fet fosc a la plaça, que ja no hi ha ningú a la terrassa, al bar, que la cervesa és un pixum calent dins la gerra, les croquetes s’han gelat a la vora de la finestra i que ella ha escrit i escrit, i se sent feliç, arreplega les coses pensant en acabar el conte quan arribi a casa.
-Disculpi, m’he encantat i no m’he adonat de l’hora.
La professora marxa pels carrers del Carme de València, amb els papers dels seus alumnes i l’alegria de la seva reconciliació amb l’escriptura al rostre. Arriba a casa, puja les escales, se treu les sabates, la roba, es posa el pijama i comença a corregir els treballs, el conte l’acabarà a l’endemà, amb la calma del dissabte, posteta de sol a la vora del mar. No té son i corregeix i aprofita les hores i ja a la matinada llegeix el conte d’un dels seus alumnes, que escriu sobre una professora de literatura bloquejada, en un bar de València, que apura cervesa mentre fa un conte sobre la revolució dels Clavells de Portugal, i aleshores ella sap que és literatura.
Palma, abril de 2006.

dimecres, 22 de juliol de 2009

DIES DE FAIAL




Us deixo aquí l'enllaç de l'article d'avui publicat al diari de Balears que parla molt de la petita illa de Faial, a les Açores. Un lloc ben singular http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/tristor-oceanica.html i molt recomanable per conèixer.

dimarts, 21 de juliol de 2009

FOTOGRAFIA




A Porto hi ha el centro nacional de fotografia, José Azevedo, situat en una antiga presó. Les galeries dels presos són ara espais que permeten contemplar molt bones exposicions, sense que per això se perdi el misteri d'unes galeries que conviden a la reflexió. Si passau per la ciutat, és una visita obligatòria, no hi deixeu d'anar.

PORTO, UNA CIUTAT QUE CONVIDA




Porto és una ciutat preciosa, que no te l'acabes. La redescobrim després d'un grapat de dies per l'interior del país, seguint el tall del riu Douro, ple de bancals de vinyes d'on surt un vi ben preuat arreu del món. A Porto hi viu el Roger, arqueòleg, que ens ensenya alguns dels secrets de la ciutat tot compartint un llarg horabaixa de bona conversa. Hi hem de tornar amb més calma.

dilluns, 13 de juliol de 2009

LISBOA A PALMA


El passat dijous dia 9 Lisboa es va traslladar a Palma per uns moments, a la llibreria Àgora, de na Ramona Pérez. Fotos i fragments de llibres per gaudir d'una ciutat màgica: dos fragments d'un servidor, dos d'Antoni Serra, dos de Jaume Benavente i dos de Fernando Pessoa per a una nit fantàstica.


A la rua del Chiado ja són milers de persones les que acompanyen els blindats. Oliver no deixa de fer fotos, senyores amb mocadors pel cap i cabassos de fruita, joves amb els cabells llargs i pancartes –sempre tenen els cabells llargs els joves amb aspiracions de poetes- jovenetes que noten com se’ls accelera la respiració en veure els militars, tan guapos, ells, amb els seus uniformes. Els mateixos militars que hores abans no podien ni veure, que simbolitzaven la partida dels germans, dels promesos, dels estimats. Que els recordaven que Portugal estava en guerra a mils de quilòmetres de casa, a l’Àfrica, en un indret on no se’ls havia perdut res, lluitant, no per defensar la seva pàtria, el seu país, sinó per estendre la dictadura, per fer-la perviure, per imposar-se sobre altres homes amb ànsies, també, de ser lliures.
El quarter del Carmo ha estat protegit amb mesures especials de seguretat. La Guàrdia Nacional Republicana, el té segellat amb tanquetes antidisturbis i tiradors que s’han col·locat en diferents indrets de la plaça. No semblen massa disposats a disparar sobre els seus companys d’armes, sobre els militars que en aquests moments pugen pels carrers de Lisboa de cap al Carmo mentre el cel es manté gris, a punt de descarregar. Maia observa la situació. Col·loca els tancs a la petita plaça de davant del quarter, apuntant directament cap a la porta, i un segon anell de blindats per protegir-los.
SEBASTIÀ BENNASAR. Els Blaus de l’Horitzó.

Durant les seves estades a Lisboa, en Tomeu i la Laia havien estat molt feliços i s’havien dedicat a descobrir menges extraordinàries, carrers preciosos, la vida dels habitants de Lusitània i alguns monuments i museus. Enumerar-los aquí seria com fer una guia de viatges, així que ens quedarem només amb els horabaixes des del Castelo de Sao Jorge i les excursions a la Praia do Guixo, la Confitaria Nacional, i els pastissos de Belem, els pastissos de pollastre i l’arròs de marisc, les llibreries de vell i les llibreries noves, el Bairro Alto i l’Alfama, la Cervejaria da Trindade i la casa-museu de Pessoa, la basílica de l’Estrella i el carrer de les portes de Sant Antoni, la plaça del Rossio i l’avinguda de la Liberdade, el Cacilheiro i els miradouros. Una de les coses que més fascinaven la Laia i en Tomeu eren els miradouros. Lisboa era una ciutat tan bella que a cada un dels seus promontoris havia instal·lat un mirador per contemplar-se a si mateixa o per contemplar el riu, que tenia una amplada considerable en aquell punt i que es deia el Mar de Palla. Ningú no sap explicar massa bé qui havia explicat aquella llegenda a la Laia, però ella la considerava preciosa i la ver fer extensiva a en Tomeu durant les visites als diferents miradors que varen anar fent. El que estava més a prop de casa de la Laia era el de Santa Caterina. Fins allà hi anaven nombrosos joves i feien música amb les seves guitarres mentre contemplaven com marxava el sol disn el riu. En aquest miradouro va ser quan en Tomeu i la Laia es varen adonar que estaven profundament enamorats l’un de l’altre mentre compartien una tosta mista, que és una menja formada a base de pa de llesca, formatge i cuixot dolç i la mantega per sobre, una menja que d’altra banda taca bastant, sobretot perquè la mantega calenta arriba a punts de liquidesa extraordinària, i en Tomeu no es pot dir que fos precisament un tipus meticulós i net a l’hora d’engolir. En aquest primer miradouro era on passava la major part del temps Domingo da Fonseca, un tipus que tenia molta sort perquè li havien posat el nom d’un dia de la setmana bastant encertat dins la desgràcia, podria haver estat molt pitjor dir-se terça-feira da Fonseca, hi hauria hagut una conya bastant divertida. Da Fonseca era un dels músics que sempre estaven allà tocant i tocant, i el que ningú no sabia és que un parell d’anys després es faria famós representant Portugal a Eurovisió amb un tema que es deia els enamorats de Santa Caterina i que componia precisament aquell horabaixa.
SEBASTIÀ BENNASSAR. Connie Island.

Aquell matí s’havia citat prop de la torre de Bélem amb un alemany oriental que treballava en els serveis de representació del seu país a Lisboa i del qual es deia que no era gaire difícil obtenir informació i, fins i tot, documents d’identificació, així com possibilitats d’establir contactes amb residents de la RDA. A migdia, el cel s’havia aclarit lleugerament, encara que el sol no havia pogut obrir cap encletxa entre els nuvolats. La gespa del passeig tenia un color verd intens a causa de la humitat i de la llum satinada del dia. Mosqueiro, que havia elegit un vestit blau marí d’entretemps, camisa blanca i corbata motejada perquè li havia semblat la indumentària més adequada per a l’ocasió, començava a impacientar-se perquè el visitant duia ja quasi deu minuts de retard. Obrí el diari i, distretament, hi llegí la notícia de les noves amenaces de vaga del sindicat Llibertat a Polònia. Per un moment pensà que tot aquell afer de Polònia feia olor de moltes coses barrejades, una de les quals podria esser provocacions d’infiltrats de la CIA. És clar que allò no era problema seu, ho tenia molt clar.
ANTONI SERRA. El blau pàl·lid de la rosa de paper.

Era mitjanit i no sabia què fer de la seva existència. No li agradava gens la perspectiva de trobar-se tot sol, altra vegada, a l’àtic amb els seus pensaments i amb els fantasmes, de cada vegada més boirosos, dels assassinats. La Rosa Blava de Paper havia esdevingut la seva obsessió exclusiva, perquè intuïa que podria representar-li la derrota definitiva davant el Departament i davant ell mateix. S’aturà en un lloc on feien menjars ràpids, una mena de casetona de fusta i plàstic amb teulada d’uralita, al cap de cantó d’un carrer de Campo de Ourique, i demanà una hamburguesa i una cervesa. Menjà distretament i, mentrestant, continuava caminant sense presses, absort en els seus pensaments, amb l’entrepà a la mà, protegit per un torcaboques de paper fi, quasi transparent, sense advertir que un suquerell de mostassa i catsup mesclats li regalimava dits per avall. Dubtà fins i tot, si entrar en una boite, però, al capdavall, decidí passar de llarg i continuar passejant pels carrers deserts i poc il·luminats. Tornà a casa quan ja eren les dues de la matinada.
ANTONI SERRA. El blau pàl·lid de la rosa de paper.

Estimo, els capvespres demorats d’estiu, l’assossec de la ciutat baixa, i sobretot aquell assossec que el contrast accentua a la part que el dia submergeix més en la bullanga. La Rua do Arsenal, la Rua da Alfandega, la prolongació dels carrers trists que s’estenen cap a l’est allà on acaba la Rua da Alfandega, tota la línia apartada dels molls quiets –tot això em conhorta de tristor, si m’introdueixo, aquests capvespres, en la solitud del seu conjunt. Visc una era anterior a aquella en què visc; gaudeixo de sentir-me coetani de Césario Verde, i tinc en mi, no uns altres versos com els seus, sinó la substància igual que la dels versos que foren seus. Per allà arrossego, fins que fa fosca, una sensació de vida semblant a la d’aquests carrers. De dia són plens d’una bullanga que no vol dir res; al vespre són plens d’una manca de bullanga que no vol dir res. Jo de dia sóc nul, i al vespre sóc jo. No hi ha diferència entre mi i els carrers del costat de la Rua da Alfandega, tret que són carrers i jo sóc ànima, cosa que pot ser que no valgui per a res, atesa l’essència de les coses. Hi ha un destí igual, perquè és abstracte, per als homes i per a les coses –una designació igualment indiferent en l’àlgebra del misteri.
FERNANDO PESSOA. Llibre del desassossec.

Res d’això no m’interessa, res d’això no desitjo. Però m’agrada el Tejo perquè hi ha una ciutat gran a la seva vora. Gaudeixo del cel perquè el veig des d’un quart pis d’un carrer de la Baixa. Res el camp o la naturalesa no em pot donar que valgui la majestat irregular de la ciutat tranquil·la, sota la lluna, vista de Graça o de Sao Pedro de Alcantara. No hi ha per a mi flors com, sota el sol, el colorit variadíssim de Lisboa.
FERNANDO PESSOA. Llibre del desassossec.

Lisboa, si hagués fet cas de qui li havia dit que una ciutat eren els seus records, no hauria de significar res per a ella, només una amalgama blanca i ocre que s’escampava en una de les ribes del Tejo. Però no era així; sense haver-hi estat mai de forma real, efectiva, sentia que Lisboa l’esperava. Era una idea sense fonament, es clar, però li agradava. Un vaixell mercant, carregat de contenidors, maniobrava amb dificultat per atracar al moll d’Alcantara. Des de l’estació fluvial, els transbordadors continuaven creuant l’estuari. Entre el passatge, un munt de rostres africans. Molt a prop d’allí, els trens, però també els autobusos i tramvies, entraven i sortien de la ciutat. Cais do Sodré, un moll en agitació permanent. L’aire humit i fred del riu li arribà com una carícia aspra. La Cèlia es fixà en alguna cosa que brillava una mica a terra i s’apropà per observar-ho. Eren les ales d’algun peix volador.
JAUME BENAVENTE. Llums a la costa.

Del parc del Príncipe Real li agradava la seva plàcida elegància, justament el contrari de la lletjor i pobresa de Santa Caterina o Bica. La plaça, envoltada de palauets, entre els quals destacava la Casa de Macau, era dominada per la presència d’un enorme cedre, un arbre que havia crescut no cap a dalt sinó eixamplant-se, a uns escassos dos metres del terra. El tronc es diversificava en branques retorçades i gruixudes que havien hagut d’apuntalar amb una estructura de ferro. Hi havia més arbres, és clar, però aquell cedre, amb la seva extravagància i desproporció, els eclipsava. No gaire lluny, hi hvia un petit estany d’aigua i el cafè Esplanda, un bar en forma de glorieta de ferro i vidre, un establiment tranquil com la plaça, que de nit encenia uns fanalets de color taronja i rebia una clientela sobretot jove, però ben diferent dels nois i noies que voltaven al mirador de Santa Caterina.
JAUME BENAVENTE, Llums a la costa.

AVEIRO, LA VENÈCIA PORTUGUESA?







La ciutat d'Aveiro està farcida de bells canals. Hi arribam una nit de primavera, del mes d'abril amb la Vanda i el Jordi i sopam en una pizzeria la mar de simpàtica on les taules tenen paper d'estrassa i pintures de cera que permeten als comensals convertir-se en artistes per un dia. Abans hem passat per un centre comercial de grans dimensions, és diumenge, quasi les deu de la nit, i la llibreria Bertrand és oberta com una provocació mal dissimulada al mig de la ciutat. Al dia següent l'Anna i jo descobrim la ciutat dels Ovos Moles -una altra de les delícies gastronòmiques locals- en un dia gris que acompanya encara més a la màgia de la ciutat, que ja es veu molt més turística. L'estació de trens està una mica allunyada del centre, però la resta convida a la calma, tot el contrari d'allò que hi ha a Venècia.

dissabte, 4 de juliol de 2009

UN OASI AL MIG DE PORTUGAL


És un diumenge a la tarda i passejam per Viseu amb la Vanda i el Jordi. De sobte una petita joia apareix davant nostre. Una agradable sorpresa. La Livraria Pretextos, el model que tots voldríem copiar. La podeu trobar a la rua Formosa, que ara sí que fa honor al seu nom: una llibreria la mar d'agradable, amb uns excusats amb cites de poetes; una petita galeria d'art, botiga de delicatessen i una fantàstica cafeteria. Acabava d'obrir les portes i s'ha convertit en tot un referent cultural de primer ordre. La seva pàgina web és www.livrariapretexto.pt i per si sola val la pena la visita a Viseu, que a més a més és una ciutat molt agradable.

dijous, 2 de juliol de 2009

PEDREIRA, ANDRADE, XUMET


A Mallorca hi ha una notable escola de traductors del portuguès que ens estan fornint de llibres molt interessants. Un d'aquests traductors és Antoni Xumet, que darrerament ha estat premiat amb el premi Cavall Verd de traducció per la seva versió d'Ofici de Paciència, d'Eugenio de Andrade, publicat per El Gall Editor. A aquest text se li ha de sumar la versió que ha fet de "La casa i la flaire dels llibres", de Maria do Rosário Pedreira. Són dos llibres d'allò més interessants que serveixen per acostar dues trajectòries poètiques de cap a casa nostra de la mà d'un apassionat de la poesia del nostre país. Només podem dir gràcies i afegir uns versos de Pedreira:


"Camino al costat de l'esclat de les ones:

el litoral guarda el secret de les meves passes entre

les xarxes de sal portades pels vaixells

i el laberint d'algues encara ara oferides


a la platja. M'assec a mercè dels penya-segats

dibuixant

el teu nom sobre l'arena; i és com si lentament

pronunciés una crida trista a la qual ningú

no acudeix. Es fa tard per al lament de les sirenes:


ara les marees cabdellen fils d'escuma al voltant

dels meus peus, les aigües ja no transporten

la meva veu, perdent-se sobre les dunes

que els vents van desbastant lentament


quan cau la nit. Sempre tinc por de que no tornis"