dijous, 18 de novembre del 2010

SARAMAGO AL CINE

La memoria de Saramago, al cine

Un documental producido por Almodóvar y Fernando Meirelles 'revive' al autor de 'La balsa de piedra' - El legado del Nobel se repartirá entre Lisboa y Lanzarote

FRANCESC RELEA - Lisboa - 18/11/2010

José Saramago habría cumplido esta semana 88 años. Con motivo de la efeméride, se estrenó en Lisboa José y Pilar, documental dirigido por Miguel Gonçalves Mendes, cuya cámara fue durante más de tres años la sombra del escritor y su esposa, Pilar del Río. El realizador grabó 240 horas entre México, Finlandia, Brasil, España o Portugal para construir un retrato de la pareja por el que asoman pinceladas de su intimidad.

Los documentos, originales y primeras ediciones irán a la Casa dos Bicos

Pasados cinco meses de su muerte, no son las cinematográficas las únicas pruebas de que la memoria del escritor se mantiene viva. Gracias, sobre todo, al aliento de la mujer que estuvo a su lado los últimos 24 años. A ella se debe la preservación de su legado, repartido entre la casa-museo de Lanzarote (ya una realidad) y el edificio emblemático que en pleno centro histórico recordará en Lisboa al autor de El evangelio según Jesucristo.

"Quería captar la relación entre José y Pilar, el lado cotidiano de su vida", explica Gonçalves Mendes, director de una película producida por la almodovariana El Deseo y por Fernando Meirelles [director de A ciegas, basada en la novela de Saramago Ensayo sobre la ceguera]. José y Pilar inaugurará el Festival de Cine de Ronda, el 27 de noviembre, y luego se estrenará comercialmente.

Pese a que Pilar del Río se ha instalado en Portugal, dice con el mayor énfasis que "las raíces que Saramago echó en España no se van a perder". "Quiero sucederle", decía recientemente en una conversación con este diario en São Paulo, donde asistió a un homenaje al premio Nobel en el marco del Premio Portugal Telecom de Literatura. Y una forma de continuar es pedir la nacionalidad portuguesa. "Es un homenaje a mi marido".

La casa y la biblioteca de Lanzarote abrirán sus puertas al público, que podrá recorrer los rincones de lo que será casa-museo. La viuda del escritor ha hablado con los Gobiernos de España y de Canarias sobre el asunto.

En la biblioteca de Lanzarote, que mantendrá su función pública actual, seguirá la mayor parte de los libros del escritor y los que continúan llegando. Los documentos, originales, el material de la exposición La consistencia de los sueños, las primeras ediciones y los libros que más influyeron en Saramago irán a la Casa dos Bicos, el edificio emblemático en el centro de Lisboa con vistas al río, cedido por el Ayuntamiento para albergar la sede de la Fundación José Saramago, que preside Pilar del Río. "Colocaremos definitivamente las cenizas, y la inscripción 'No subió a las estrellas si a la tierra pertenecía' [fragmento de Memorial del convento], con un banco para que la gente pueda sentarse y contemplar el paisaje del Tajo". La pretensión de la viuda del escritor y de los patronos de la Fundación es que la Casa dos Bicos sea un lugar de expresión de la sociedad civil, donde confluyan debates, presentaciones de libros, proyecciones y conciertos.

La muerte llegó cuando Saramago llevaba escritas 50 páginas de lo que habría sido el último libro (Alabardas, alabardas, espingardas, espingardas!), sobre la fabricación de armas. Pilar del Río las editará, aunque no sabe cómo.También hay espacio para la batalla que la viuda libra ante la justicia española, por una reclamación de Hacienda de 700.000 euros a Saramago. El asunto ha llegado hasta el Tribunal Supremo. "Han llegado a publicar que Saramago no pagaba impuestos. Es un problema administrativo, que está en manos de abogados. Solo sé que cumplía sus deberes ciudadanos pagando puntualmente en su país, donde tenía la residencia fiscal, su casa, adonde iba todos los meses y era su único centro de actividad económica, porque solo cobraba a través de la Sociedad de Autores de Portugal". Y añade: "El presidente de España y el primer ministro de Portugal le dijeron conjuntamente que el problema administrativo estaba resuelto y resultó que no. El problema administrativo lo tendrán que resolver quienes lo crearon".

dijous, 11 de novembre del 2010

CONTRAPORTADA AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Mafalda s’equivocava

Sebastià Bennàssar | 10/11/2010 | Vistes: 127

Mafalda és un d'aquests personatges vinculats per a sempre a la nostra infantesa. El personatge creat per Quino va aparèixer de manera regular a la premsa argentina entre el 1964 i el 1973 i s'ha convertit en una de les icones del món pop i en, possiblement, el personatge que més i millor ha contribuït a explicar l'Argentina i per extensió tota Sud-amèrica als que no hi viuen, i a la vegada ha servit per criticar i mostrar la classe mitjana argentina amb un humor sensacional, i potser per això de vegades perillós. Si s'hagués de fer un rànquing de països que el personatge de Quino odiàs, Portugal ocuparia sense cap mena de dubte el número 1.

Que ningú no hi busqui complicades raons polítiques, ni decisions estranyes que tenguin a veure amb la conjuntura econòmica ni amb la forma de ser. És més bé una qüestió alimentària. I és que Mafalda odia la sopa i els portuguesos són els tipus que més adoren aquesta menja de la qual en tenen tantes varietats i tipologies que es podria fer un llibre de receptes ben extens. S'ha d'entendre que el concepte sopa inclou també totes les cremes que us pogueu imaginar i que ben sovint les sopes portugueses incorporen elements matèrics dins el brou, com puguin ser trossets de llegum, o de carn o de patata o de verdura. Sigui com sigui, normalment són molt bones.

Ara que el temps ha començat a fer un lleuger canvi de cap a temperatures més pròpies de l'època -aquests estius de cinc mesos no poden ser bons ni per a la salut ni per als nervis ni per al medi ambient-, la sopa torna a ser un d'aquests productes buscats i agraïts. Això per als forans, perquè els portuguesos poden menjar sopa qualsevol dia de l'any i amb la temperatura que sigui.

Tot això explica que hagin sorgit alguns bons negocis molt interessants des de fa alguns anys i que fins i tot hi hagi hagut d'haver adaptacions de les multinacionals a les idiosincràsies locals. Anem a pams. Un dels millors negocis que hi ha Lisboa és una botiga de menjar ràpid que ofereix cinc tipus de sopes a un preu realment baix i que té la seva ubicació en ple centre comercial del Chiado. A les hores principals del dia sempre hi ha gent menjant que s'emporta les seves sopes pel carrer -amb aquesta perversitat absoluta dels temps moderns, que és la pràctica supressió de l'hora del dinar i la seva conversió en un minutatge pautat simplement per engolir qualsevol cosa.

El segon exemple pot veure com les multinacionals se les empesquen totes per poder sobreviure: a una coneguda empresa de restauració ràpida americana especialista amb hamburgueses, amb locals a tot el món, se li ha creat la necessitat d'haver de servir sopa si volen triomfar a Portugal. I en aquests establiments se serveix sopa, dues diferents cada setmana. Aquest és un exemple que m'interessa, perquè els portuguesos han aconseguit imposar els seus gustos sobre la multinacional i l'han forçada a un canvi, mentre que en el nostre cas simplement hem beneït la seva implantació a casa nostra i no hem exigit la incorporació, ni que sigui com a anècdota, d'elements culinaris propis en les receptes que serveix aquesta cadena, i ja em direu què poc costaria, per exemple, servir hamburgueses amb sobrassada, que per ventura seria l'únic producte mallorquí que tastaria aquest turisme d'espardenya que darrerament està arribant fins a les nostres latituds. Els portuguesos, en aquest sentit, han demostrat tenir molta més personalitat: "pots fer negoci amb nosaltres si entens la nostra manera de funcionar", i ho han aplicat.

Sigui com sigui, que ningú es pensi que les sopes com a entrants dels portuguesos són per menysprear-les. De vegades, una sopa d'aquestes ben completes -i més si són de l'Alentejo- serveixen per a un bon sopar i ara que arriben els temps hivernals és reconfortant saber que hi ha un país on, vagis on vagis, et podràs retrobar amb una escalfor que et recorda la de la llar. Mafalda, s'equivocava. La sopa no només és un aliment bàsic sinó que et reconcilia amb la terra, amb la infantesa i, en darrer extrem, amb la pàtria.