dijous, 29 d’abril de 2010

Opinió | Sebastià Bennàssar

L’aventura fluvial

Sebastià Bennàssar | 28/04/2010 |

Travessar el riu. Cada dia són milenars les persones que solquen les aigües del Tejo en un viatge de 15 minuts sobre el líquid que separa Lisboa del Sud del país. Els Cacilheiros van i tornen constantment d'un costat a l'altre del riu, entre Lisboa i Almada, entre Almada i Lisboa. El port d'Almada, amb el seu front litoral que amenaça amb la destrucció per erosió, és Cacilhas. D'aquí arrenquen els autobusos i els metros lleugers de superfície que duen els treballadors que vénen de la ciutat de cap a les seves cases on durant anys han onejat les banderes comunistes. Almada és governamentalment roja. Del Cais do Sodré al Cais do Ginjal hi ha quinze minuts de trajecte fluvial que qui més qui manco fa amb resignació.

Agafar un vaixell és com agafar un metro, però el paisatge és indescriptible. Només contemplant Lisboa des de l'altre marge es pot entendre la fascinació d'aquesta ciutat. Avui en dia és quasi impossible fer la primera arribada a la ciutat en vaixell -només els privilegiats que fan creuers comercials, ben sovint com a incentius guanyats en grans empreses d'assegurances o de venda a domicili dels productes més inimaginables possibles- però en canvi és ben possible fer el trajecte en els petits i humils cacilheiros que duen la gent d'una riba a l'altra.

Dins de l'espai compartit del vaixell es produeix una barreja curiosa de classes socials: empleats de banques i caixeres de supermercat comparteixen el trajecte amb estudiants i picapedrers. Dues petites camionetes de fruita van dins la nau amb la seva mercaderia per repartir en secrets indrets nocturns i una novia i les seves amigues tornen a la ciutat després d'haver començat el comiat de fadrina a l'altre marge del riu. Aquesta mescla de gent de totes les edats i condicions es manté en un silenci que només trenquen alguns turistes despistats o savis que saben que l'arribada a Lisboa a l'hora foscant és una delícia a la qual no estan disposats a renunciar.

Aquests dies en què qui més qui manco ha estat mirant al cel i calculant direccions de vent per tal de veure de cap on anava la cendra volcànica és quan ens hem adonat de fins a quin punt tenim descuidat el tràfic marítim arreu del món. Sembla com si els vaixells s'haguessin relegat als luxes del creuer o a les tasques humils de transports com els cacilheiros, els ferris del Bàltic o els comunicadors novaiorquesos. Els bateau-mouche parisencs són tota una altra història i no tenen aquesta vessant utilitària, tan sols la turística. El cacilheiro és una embarcació comuna i se n'han fet cançons i gloses, forma part del paisatge habitual de la ciutat. I al seu interior tothom forma una comunitat de silenci ara trencada per algun mòbil sorollós o per algun mp3 que no es limita a foradar el timpà del seu propietari. De fet, és aquest silenci el que més corprèn i el que fa que ens adonem de la immensitat del viatge.

Pel Tejo s'arriba al món, resa una inscripció al terra, un parell de quilòmetres més a l'Oest, davant de Belém, a la vora del feixista monument als descobridors. És veritat, pels rius, pels mars, s'arriba al món. En aquests dies de volcans i de desastres aeris ens hem de recordar que el Viatge al centre de la Terra de Juli Verne es feia a través d'un volcà islandès. Avui en dia també. El centre de la Terra, el centre del món, és la torre de control d'un aeroport, però és pel mar que els homes arribaren al món i és gràcies al mar que tenim literatures i cultures fascinants: pel mar partiren els Argonautes i pel mar tornà Ulisses a casa. Pel mar i pel riu descobrí Conrad el cor de les tenebres i pel mar perseguí el capità Achab una balena blanca. Pel mar navegà el capità Nemo a bord del Nautilus i pel mar viatja la nostra imaginació, avui en dia massa arrelada als panells d'informació dels aeroports. Per això, quinze minuts en Cacilheiro serveixen per reconfortar-nos amb l'element líquid i per fer-nos entendre que tot i que són humils, els transports fluvials tenen un punt fascinant d'aventura.

dilluns, 26 d’abril de 2010

BALUTXO I LES RELACIONS MUSICALS LUSO-CATALANES

CANÇONS PER A LA LLIBERTAT!*
(Del Grândola, Vila Morena a la Muixeranga* i de la terra da fraternidade a la terra dels agermanats)*

Demà, com sol ser habitual cada any en aquesta data, els mitjans de comunicació ens recordaran el significat del dia 25 d'abril de 1974, quan les ràdios portugueses emeteren una cançó de *José Afonso*, prohibida pel règim militar de Salazar. Era el senyal convingut per tal que els militars joves ocupassin els carrers en un aixecament, simbòlic i pacífic, però que va ser una exhibició de força per foragitar la dictadura. La cançó, avui tot un símbol i més coneguda que mai, és *Grândola, Vila Morena*: http://www.youtube.com/watch?v=RuzGPhZwG6Y


Simultàniament, a l'estat espanyol, els anomenats "húmedos" (nom construït sobre la pertinença a la *Unión Militar Democràtica*), de manera clandestina i dirigits pel comandant gallec Luis Otero Fernández i el comandant català *Juli Busquets i Bragulat* (1932-2001), treballaven amb els mateixos objectius que els militars portuguesos, amb els quals mantenien contactes, per tomar el règim de Franco. Ben aviat, però, foren delatats, detinguts, tancats, processats sense garanties, jutjats i castigats amb severitat. Fins i tot, després de la mort de Franco, varen ser expulsats de l’exèrcit sense els beneficis de l’amnistia borbònica ni cap dret a pensió. Entre d’altres catalans, un d'aquells militars va ser el també comandant *Josep Lluís Ortega Monasterio* (1918-2004), nét d'un heroi de les guerres carlines, que va ser depurat i desterrat a Menorca, posteriorment empresonat a Cadis i, finalment, tres anys més tard (el 1979!!!) va ser expulsat de l'exèrcit per "rebel·lió militar i ofensa a l'honor”. Durant la seva estada a Menorca, aprofità per impulsar el festival de cançó a Alaior, on presentaria a concurs una composició *(Escolta el vent*) que, avui, és reconeguda pels menorquins com un cant emblemàtic: http://www.youtube.com/watch?v=9FMIiLiP0MI Tot i que la seva cançó més coneguda i popularíssima és *El meu avi*: http://www.youtube.com/watch?v=Jgvm9Q8RTPM

Dia 16 de febrer d’enguany, a l’excomandant Luis Otero i a altres 13 supervivents de la UMD, el ministeri espanyol de defensa els va lliurar la creu al mèrit militar amb distintiu blanc. Una distinció miserable que no rescabala la ignomínia als ja desapareguts ni refà els drets laborals dels ara reconeguts.

Però mentre el *25 d’abril de 1974* a Lisbona és recordat i, fins i tot tard i malament, es reconeix també la tasca dels militars espanyols contra la dictadura, hi ha un altre 25 d'abril que els mitjans de comunicació silencien sistemàticament. Fins i tot, se silencia des de les talaies més properes. El greuge que resulta és una nova galtada a la nostra història i a la furtada memòria del nostre poble, malgrat el mandat que estableix la crònica: “*Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!*”

Si la "memòria històrica" ja té problemes per sobreviure a curt termini, pensem en les dificultats que ha de patir el record de fets més endarrerits! El *25 d'abril de 1707*, a Almansa, els Maulets ens vàrem enfrontar a les tropes borbòniques i vàrem perdre. Aquella derrota ("tots els mals vénen d'Almansa") va propiciar l’oprobi del nostre poble sota la *bota* amb la *flor* francesa dels borbons i, d'aleshores ençà, els traïdors i els col·laboracionistes s'anomenen: *botiflers*. La tasca genocida dels borbons va començar d'immediat. Xàtiva fou cremada el 17 de juny de 1707 i, encara avui, els seus habitants són coneguts com socarrats. El mes de novembre calaren foc a Lleida i, després, Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges i Vilanova fins que, el setembre de 1714, va capitular Barcelona. Finalment, l’estiu de 1715, va caure Mallorca. Els Decrets de Nova Planta, que s'implantaren ben aviat, tenien el doble objectiu d'esclafar València, Barcelona i Mallorca i, sobretot, procurar separar-nos i enfrontar-nos per esquarterar la pertinença agermanada a un mateix poble.

Sabut és que els nostres defensors de la terra anaren al combat, com diu la crònica, fent sonar tambors i corns "a la manera dels Maulets". A la repressió posterior, tot home sospitós d’haver estat maulet, si tenia un corn a casa, era esquarterat i el seu cap penjat al portal del seu poble. No cal forçar l'enteniment per vincular l'himne dels Maulets amb *la Muixeranga per tal d'imaginar la tensió prèvia al combat d’aquell, silenciat i molt més nostre, 25 d’abril: http://www.youtube.com/watch?v=ocMaGHS3ZN8&feature=related o, si ens
permetem una llicència més, podem escoltar-la en la versió xeremiera d'Al Mayurqa: http://www.youtube.com/watch?v=weaKXWQY3wg

És bo que demà recordem el *25 d'abril de 1974* de Portugal, com a símbol de lluita contra les dictadures, però mai de mais des dels Països Catalans no hem de permetre l’oblit del *25 d'abril de 1707*, com a símbol de la lluita, viva encara, per defensar els nostres drets nacionals, per recobrar la llengua, la cultura i el territori passat per les armes i esquarterat. Estic segur que, molt més que les meves paraules, gaudireu amb les cinc cançons que us he enllaçat en aquest escrit. Us estremirà vivament escoltar-les. Ningú, fora d'un malalt crònic d'insensibilitat, no romandrà impassible. La lletra de la cançó portuguesa parla d’una terra de germanor; la Muixeranga enalteix la nostra Germania! Una peça musical que emociona, comunica, sedueix i commou. Avui, he cregut oportú brindar-vos aquestes cançons per a la llibertat, perquè ens cal mantenir la memòria viva!

*Visca l’esperit del 25 d’abril i VISCA LA TERRA!*
Son Menut (Felanitx), 24 d'abril de 2010
Bartomeu Mestre i Sureda, *Balutxo*

dimecres, 14 d’abril de 2010

Almada




Opinió | Sebastià Bennàssar

Almada la roja

Sebastià Bennàssar | 14/04/2010 | Vistes: 29

La ciutat d'Almada està separada de Lisboa pel Tejo en el seu curs final, gairebé en el moment de fusió amb l'oceà Atlàntic. Hi ha diverses maneres d'arribar-hi, però sense cap mena de dubte la més fascinant i original és a bord del Cacilheiro, el vaixell ferri que comunica el Cais do Sodré amb el port amb Cacilhas, el port d'Almada, i en concret amb el Cais do Ginjal, el passeig a la vora del riu farcit de cases que cauen i que en qualsevol altre país seria l'indret més aprofitat pels especuladors urbans per construir-hi cases, hotels i espais de lleure amb vistes privilegiades. Avui en dia el front marítim d'Almada està que cau. Les parets enrunades i la demolició natural d'allò que l'home construí han convertit en fantasmagòric i fins i tot perillós el passeig arran de riu. Els habitants de la zona fan conya i asseguren que s'ha de caminar com més a prop del marge del riu millor perquè val més morir lentament per la contaminació de les aigües del Tejo que no immediatament per la caiguda d'un piló de runa sobre el cap. A Almada s'hi ha d'arribar quan falten devers dues hores per a la posta de sol. Només així es pot copsar la bellesa cromàtica de Lisboa en tot el seu esplendor, amb la manera com el sol ja en declivi comença a incidir de ple sobre la ciutat i la converteix en la Ciutat Blanca lloada pels cineastes. Així, contemplant-la des de l'altra ribera, es pot entendre a la perfecció la fascinació de Lisboa sobre els viatgers que s'hi acosten. I la del mar de palla, que és com es coneix el Tejo en aquest camí incert de cap a l'aiguabarreig amb la immensitat. Almada, en canvi, és roja. Ho és en el moment en què el turista o el lisboeta decideix abandonar l'espectacle de contemplació i perdre's pels carrerons del centre històric de la ciutat de l'altre marge, la primera més enllà del riu, de cap al Sud. Ho és si hom viu i vota a la ciutat que des de 1974 ha estat governada pel Partit Comunista Portuguès, amb una fidelitat dels electors de cap a les sigles que es correspon amb una fidelitat del partit de cap als seus electors. Almada és una ciutat roja. No fa gaire temps, quan Lisboa estava governada per la dreta, i quan Cavaco Silva regia els destins portuguesos des de la posició de primer ministre -no com ara, que és simplement el president de la República i té molt menys poder- als habitants d'Almada se'ls comparava amb els de Berlín Est. Hi havia a la vegada conya i preocupació, perquè el riu que separa les dues ciutats i que en teoria servia per aïllar-les també podria haver-se convertit en un vas comunicant que estengués el comunisme de cap a Lisboa. No és debades, perquè en el Sud del país, a l'Alentejo, és on més força té aquesta opció política. També és cert que fins no fa molts anys hi havia banderoles comunistes onejant a l'aire a la ciutat vermella i que és un dels indrets on més es commemora la festa del 25 d'abril, l'efemèride que commemora l'aniversari de la Revolució dels Clavells, per a molts historiadors la darrera revolució romàntica a Europa. En el nomenclàtor dels carrers de la ciutat hi ha una bona prova de fins a quin punt s'està d'acord amb aquella actuació: el carrer del moviment de les forces armades encara existeix i és una via prou important. Els exemples es repeteixen. A dia d'avui costa imaginar com es degué viure a la ciutat roja l'anunci de la caiguda del Mur de Berlín o la desintegració de la Unió Soviètica. El que no costa gens d'imaginar, perquè està ben a la vista, és que hi ha problemes polítics ben marcats entre les administracions: suposo que la disputa entre socialistes i les forces a l'esquerra es pot veure i reflectir a la perfecció en la destrossa del Cais do Ginjal i en la manca de diners per a grans obres d'infraestructures. Caldria que, per a variar, tothom es posàs d'acord per arreglar un dels fronts litorals més preciosos d'Europa.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Article a L'espira

Roland Barthes i Pessoa (o com no
demanar una beca)

De vegades demanar una subvenció és un tràmit complicat i enutjós. En aquest país, on la cultura sovint necessita recórrer als diners públics –sempre escassos– i on la investigació cultural, entesa en sentit ampli, ho ha de fer sempre, el tràmit pot arribar a complicar ben molt l’existència d’un creador o d’un jove investigador universitari.

Molt sovint, per aconseguir tenir un major nombre de punts en la lluita per les misèries de les beques –algú hauria de fer una comparativa entre el pressupost que es dedica a la investigació i el del Ministeri de Defensa–, el que es fa és demanar ajuda a un director de tesi o de centre d’estudis per tal que el seu prestigi hi ajudi a marcar la diferència.

L’estratègia no és nova, però de vegades és important saber molt bé a qui se li demana la recomanació i per què. Si no, us pot passar com a un pobre estudiant portuguès que es trobava a París en la segona dècada dels seixanta per fugir de la dictadura salazarista i de la més que probable experiència militar a la guerra colonial. L’home sabia que la fundació Gulbenkian atorgava beques d’estudi a l’estranger i pensava que si aconseguia tenir-ne una milloraria de manera substancial la seva forma de vida a la capital francesa.

L’estudiant tenia projecte d’investigació i també tenia bones notes, així que decidí complementar-ho amb la referència d’una eminència: Roland Barthes, que llavors ja començava a ser molt més que una autoritat científica. El projecte d’investigació era sobre l’obra de Fernando Pessoa, que en aquells temps, fora de Portugal, encara era un perfecte desconegut –fins a la tesi a la Sorbonne de Teresa Rita Lopes, a qui li dec l’anècdota–.

La carta de Barthes va suposar de manera automàtica la negació de la beca a qui la demanava, que amb molt bon criteri mai no va presentar la carta a la institució. I és que Barthes havia escrit, en una prosa elogiosa i molt francesa, meravelles de l’alumne i del seu projecte d’investigació... “sobre l’obra de quatre poetes portuguesos: Fernando Pessoa, Ricardo
Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro”.

Evidentment, el geni de la crítica literària francès no tenia ni punyetera idea de qui era Fernando
Pessoa, però no es pot negar la seva bona disposició i les ganes d’ajudar un pobre estudiant portuguès a l’exili.

dijous, 1 d’abril de 2010

LARGO DO CHIADO




Al largo do Chiado, asseguts a la terrassa de la mítica A Brasileira -aquí fou on Pessoa i els seus amics varen crear la revista Orpheu, vital per a la introducció de l'avantguarda a Portugal- veiem passar la gent, els turistes, els minuts que van avançant de cap a la posta de sol. Aquí, amb els raigs acaronant el final de capvespre, Lisboa és la més cosmopolita de les capitals. Uns centenars de metres més lluny, la tranquil·litat absoluta, la desaparició dels turistes, la pau. De tant, en tant, però, fascina el bullici d'una ciutat esplendorosa en els inicis de la primavera.

CASA PESSOA




Al campo de Ourique, a la Rua Coelho da Rocha, hi ha la darrera casa on va viure Fernando Pessoa. Reconvertida avui en centre cultural propietat de l'Ajuntament de Lisboa, és una de les referències culturals de Lisboa. Enguany, a més a més, es celebrarà el 75 aniversari de la mort del poeta portuguès més important del segle XX, una excusa més per acostar-se a la ciutat i per visitar-la.