dissabte, 24 d’octubre de 2009

MANUEL ALEGRE


Manuel Alegre és avui per avui el poeta més llegit de tot Portugal i un dels seus referents polítics ineludibles. Ahir vàrem anar a casa seva per entrevistar-lo per al diari. El motiu, l'aparició de UN GOS COM NOSALTRES per part de l'editorial Témenos. Això significa que per primera vegada se'l podrà llegir en català. Va ser un horabaixa entranyable on parlarem de literatura i de política amb ell. L'Anna, que és qui ha traduït el llibre, el presentarà juntament a l'autor el 5 de novembre a l'Espai Mallorca de Barcelona. El llibre és del tot sensacional, una història profundament emotiva que ens parla de la família, dels amics i de la fidelitat. El Manuel Alegre, un home que confirma la teoria que quant més important és una persona, demostra la seva grandesa amb la senzillesa.

MARIA JUDITE DE CARVALHO




La Umbelina em va deixar l'altre dia "Tanta gente, Mariana", un llibre de relats de la Maria Judite de Carvalho. La seva prosa és precisa i les històries mostren un món on la dona és sempre la protagonista, però una protagonista moltes vegades encara oprimida per una societat ben masclista. Els escenaris, els paisatges urbans i rurals que hi apareixen són una visió extraordinària sobre el Portugal dels anys cinquanta i seixanta. Una lectura que val molt la pena.

CATALUNYAPRESENTA


L'associació Catalunyapresenta ja està formalment constituïda amb l'objectiu de donar a conèixer la cultura catalana a Portugal i la portuguesa a Catalunya. Un sopar amb la tradicional escalivada que presideix els nostres encontres va rubricar l'acte. Si voleu qualsevol informació referent a traduccions del portuguès al català i del català al portuguès o qualsevol mena d'activitat cultural que se pugui fer a Lisboa estarem encantats d'ajudar-vos.

RESTAURANT BIO, per a vegetarians (i no)

La Umbelina, la nostra particular guia de Lisboa, ens du a dinar al restaurant BIO, molt a prop de casa, on es pot degustar una de les millors cuines vegetarines que he provat mai. Molt bona i saborosa.

CRISTINA BRANCO

Un dels darrers concerts que vàrem veure al Parque Mayer, a principis d'Octubre, va ser l'actuació de la Cristina Branco, una de les millors veus que he sentit mai. Us deixem el tastet de la peça que va invertepretar del Zeca Afonso.

http://www.youtube.com/watch?v=wgjnCjmdyZQ

DES DE L'ALTRE MARGE







El festival d'orgue de Lisboa no ens va matar, com a mínim el concert a la Basílica d'Estrela. Això sí, el pas pels jardins de l'Estrela, tot i ser de nit, va tenir quelcom de màgic.

Per això, un grapat de dies després ens n'anàrem amb la Brisa a l'altre costat del riu. És un trajecte senzill, còmode, agradable. Un petit vaixell que uneix Lisboa amb Cacilhas en poc més de vint minuts i un passeig pel Cais do Ginjal fins als petits bars Ponto Final i Atira-te o rio que permeten seure i prendre alguna cosa mentre el sol es pon i Lisboa es deixa seduir per l'obscuritat. Llavors, un espectacle de llums incessant pren la ciutat, que sembla envaïda per milenars d'enormes cuques de llum. La remor del riu i l'absència de cotxes al cais fa que la contemplació convidi al dolce far niente. La tornada en vaixell de cap a Lisboa no té preu. (bé, sí, 1'40)

diumenge, 18 d’octubre de 2009

COL·LECCIÓ MINOTAURO

El meu article al Balears sobre el llançament d'aquesta col·lecció editorial de difusió de la literatura espanyola a Portugal.

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/623/8

dimecres, 14 d’octubre de 2009

diumenge, 11 d’octubre de 2009

FOTOS DE LA CAMINADA (2)











FOTOS DE LA CAMINADA











Unes quantes fotos de la ruta que faig quan vaig a caminar...

dissabte, 10 d’octubre de 2009

ADEGA SAO ROQUE I PAO DE RALA


L'adega sao roque ens va cridar l'atenció un dia que hi passarem per davant, així que a la primera ocasió que vàrem tenir hi anàrem a sopar. Fou una cosa improvisada. No és dels llocs més barats de Lisboa encara que són bastant castissos -pernils penjant del sostre, retalls de premsa sobre futbol a les parets, tamborets per seure...- i s'hi menja bastant bé. Però en allò que sí que va encertar el cambrer va ser en la seva recomanació del pao de rala, unes postres que s'han de provar.

CRÒNICA PER A LA RÀDIO

Aquí us deixo la primera de les col·laboracions per a Ona Mallorca de la temporada, que anava sobre Portugal:

En aquests darrers dies he hagut de freqüentar la Universidade Nova de Lisboa. Tot i que vàrem sol·licitar internet el primer dia que vàrem arribar a la capital portuguesa, el cert és que no ha estat fins ben entrat un mes que ens hem pogut connectar des de casa. En aquest temps he vist fins a quin punt en la nostra societat de consum ens hem acostumat a coses que fa deu anys pocs teníem a casa: telèfon mòbil, internet... en general el que trobam a faltar són les eines que ens permeten la comunicació instantània i a la vegada l’accés a la informació, com si en aquesta societat del segle XXI no poguéssim estar sense saber els uns dels altres. En els moments de màxima individualització de la societat i de màxima competitivitat és quan més necessitam saber dels altres, ni que sigui de forma virtual. O tal vegada només de forma virtual. La Universidade Nova no és que sigui la millor universitat del món. Un bon indicador de qualitat és l’estat dels serveis sanitaris: doncs bé, aquí els inodors no tenen tapa, hi ha un magnífic cartell que indica com rentar-se les mans per prevenir la grip A i no hi ha sabó i fins i tot algú va arrencar la porta d’un wàter el maig i encara no l’han posada. Sols que era el maig del 2008. Això passa en una universitat pública europea d’un dels països que, desgraciadament, no es troba al capdavant dels rànquings econòmics. Mentre, demanen 2000 euros per fer un màster, uns diners que aquí són una autèntica fortuna. Ja sabeu, com diu la meva sogra, mentre hi hagi burros anirem a cavall i sembla que a l’Estat portuguès li interessa que hi hagi o molts de burros o cavalls molt poc higiènics.

MANERES DE VEURE EL BARÇA A LISBOA




Una de les màximes preocupacions en la nostra arribada a Lisboa era on veuríem els partits. Guardiola ens havia mal avesat al plaer d'un dels millors espectacles del món -i més a l'estadi, amb el LLuís, on l'any passat hi vaig anar a veure una dotzena de partits-. A Lisboa hem pogut resoldre això a la perfecció. Hi ha la penya oficial del Barça en un local que és una sala de billar enorme i on els cambrers et col·loquen en tauletes i t'asseuen. És digne de veure i a més a més està molt a prop de l'Avenida Liberdade. Però de totes maneres els darrers partits els hem vist a casa de l'Àlex i la Rita, la parella de traductors amics de l'Anna que converteixen casa seva en un espectacle cada vegada que hi ha partit i soparet. Així que el Barça, de moment, el tenim resolt. I per a mostra, unes fotos de la penya oficial (de la de casa de l'Àlex encara no en tenim...)

dimecres, 7 d’octubre de 2009

AIXÍ COMENÇA EL 2010




Aquí o limbo além o paraíso alem o inferno
que cheiro a despegado meu general

Eu todos os meus anjos vao juntos para a guerra
se falta algum é como faltar o chao

MÁRIO CESARINY, Pena capital

PERFECTO CUADRADO


Una de les sorpreses de setembre és la visita del professor Perfecto Cuadrado a la ciutat. Sorpresa relativa, perquè és el director del Centro do Estudios do Surrealismo Portugues, a la fundació Cupertino da Miranda, amb la qual cosa això l'obliga a venir a Portugal sovint, encara que el seu territori és el nord. Dinam plegats al restaurant de l'associació 25 d'abril, molt a prop del Largo Camoes, i repassam la vida i miracle dels poetes portuguesos surrealistes. En Perfecto té a les mans alguns tresors del Cruceiro Seixas i parla amb una terrible familiaritat del Mário Cesariny. De fet, em regala alguns tresors que ha editat Assírio i Alvim, una de les cases editores importants de Lisboa: el calendari del 2010 dedicat a Cessariny, i una agenda també per lloar el seu centenari. L'horabaixa anam a veure la llibreria que té l'editorial molt a prop de casa nostra -i nosaltres sense saber-ho- i em presenta el seu propietari. A la llibreria parlam de l'Al Berto i d'altres escriptors fonamentals d'aquesta cultura i de les trobades que feien... ha estat un plaer intens aquestes hores passades al costat d'un dels grans homes de la cultura contemporània. Ja fris de la retrobada, aquí o allà.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

MIRACLES LISBOETES AMB ELA GEMINADA

Aquí teniu l'article que va sortir ahir al suplement de cultura del Diari de Balears sobre alguns miracles de Lisboa...

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/606/8

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Un gos com nosaltres

MANUEL ALEGRE



Un gos. Una família. Un poeta. Un llegat. Un gos que no volia ser gos. Un fascinant animal d’estimació.
Un gos com nosaltres, amb més de 85.000 exemplars venuts a Portugal, seduirà tothom qui hagi compartit la seva vida amb un gos. I la resta de lectors també. Tot de la mà d’un dels escriptors portuguesos més importants del panorama literari actual i ara per primer cop traduït al català per Anna Cortils.


Manuel Alegre (Águeda, Portugal,1936) és poeta i polític.
A la Universidade de Coimbra destacà com a dirigent estudiantil. La seva marcada oposició al règim salazarista i a la guerra colonial provocaren que l’enviessin a Angola el 1962, on intentà dur a terme una revolta militar fracassada que li costà sis mesos de presó a Luanda. Acabà passant a la clandestinitat i exiliant-se a Alger, on residí deu anys i es convertí en un símbol de la resistència i la llibertat. Els seus primers poemaris Praça da Canção (1965) i O Canto e as Armas (1967), prohibits per la censura, passaren de boca en boca i la gent se’ls aprengué gràcies als cantautors Zeca Afonso i Adriano Correia de Oliveira. Retornà a Portugal després de la Revolució dels Clavells (1974) i entrà al PS (Partit Socialista), on, al costat de Mário Soares, promogué grans mobilitzacions populars que permeteren la consolidació de la democràcia i l’aprovació de la Constitució del 1976. L’any 2005 es presentà com a independent a la Presidència de la República; obtingué més d’un milió de vots i quedà en segon lloc, davant del candidat oficial del PS.
Com a escriptor, essencialment s’ha dedicat a la poesia. Ha publicat més de vint poemaris entre els quals destaquen Praça da Canção (1965), O Canto e as Armas (1967), Atlântico (1981), Sonetos do obscuro quê (1993) i Doze Naus (2007). Com a novel·lista ha escrit Jornada de África (1989), Alma (1995), A terceira rosa (1998), Rafael (2004) i Un gos com nosaltres (2002), ara per primera vegada traduït al català.
S’han escrit nombrosos estudis sobre la seva obra i ha obtingut importants premis literaris.

divendres, 2 d’octubre de 2009

CRONICA DOS BONS MALANDROS


Ahir a la nit vaig acabar de llegir aquesta magnífica història de Mário Zambujal. La vaig llegir en portuguès i em va semblar sensacional, amb moments de gran tendresa i altres per plorar de riure. És una novel·la negra, però sobretot és la crònica d'unes desgràcies. Val molt la pena i per això us la recomano...


A la foto, l'autor fa uns mesos (ho dic perquè el llibre es va publicar el 1980 i ja ha assolit més de 30 edicions, un èxit increïble).
Ah, i gràcies Vanda per la recomanació.