dimecres, 26 de maig de 2010

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS


Opinió | Sebastià Bennàssar

Viale Moutinho i el dit en posició vertical

Sebastià Bennàssar | 26/05/2010 | Vistes: 18

M'arriba el correu electrònic. "En José Viale Moutinho vendrà a Mallorca per participar en el Festival de poesia de la Mediterrània". El Festival de poesia de la Mediterrània és com les orenetes: arriba cada any i saps, com quan es fa la Fira del llibre de Palma, que l'estiu està tocant a les portes, si és que no s'ha instal·lat de ple amb aquella humitat que fa que fins i tot notis la suor enganxada al tou de la cama -que aquí a Portugal, amb aquesta geografia indòmita de pujades i baixades, s'endureix de manera considerable- o al palpís dels dits, el palpís que produeix sensacions tan agosarades en fregar cossos, jocs, penombres. Aquests dies que s'acosten seran els de les primeres calorades urbanes entre llibres, mesclant-se la suor amb la fresca dels arbres o amb l'aire condicionat del Teatre Principal. El meu corresponsal és en Gabriel Sampol (així, en versió reduïda), un d'aquests savis illencs que tenen el mal de la lusofília. En sap molt, perquè per les seves mans hi han passat textos ben notables que després hem pogut llegir en català i que ens han descobert la magnífica literatura portuguesa. I em posa en la difícil tessitura -acceptada de grat, només faltaria- d'haver de reconèixer que els periodistes som un mar de coneixement d'un dit de profunditat (frase manllevada a Javier Matesanz, durant molt de temps company de redacció d'aquesta casa i encara crític de cinema amb el qual ens posam molt poc d'acord) i que de vegades l'única cosa que pots decidir, en segons quins temes, és com col·loques el dit, si en vertical o en horitzontal. No en sé res, de Viale Moutinho, però en Sampol em diu que és "un dels grans". Endavant les atxes idò, ara sí que hem begut oli. Escric aquestes línies havent llegint només deu poemes de Viale Moutinho. Són els deu poemes que podran llegir els assistents al festival, de manera que estam en igualtat de condicions (tranquils, els qui no pogueu llegir en portuguès podreu fer-ho en la versió que haurà fet dels poemes na Marta Ferré, que en aquest cas és una portuguesa malalta de catalanofília fins a extrems insospitats i que, per descomptat, és molt més fiable que un servidor a l'hora de fer de pont lingüístic entre llengües). M'han arribat en la versió original i la seva lectura, en aquest matí de fresca i núvols que presagien tempestes -aquí, quasi sempre l'encerten les previsions meteorològiques consultades per internet-, crea un punt d'intranquil·litat a l'ànima. El primer poema parla d'una illa i, amb un encavalcament brutal quasi al final, diu el poeta "però ja estam quasi tots/ morts, donant corda al rellotge dels àngels negres". En aquest matí de Lisboa, on la negror s'escampa per sobre tots els cels i on fins i tot el vermell de les teulades que elogià Pessoa s'ha convertit en un quasi marró -set del matí, sona una corneta al quarter no gaire llunyà indicant que comença un nou dia, mentre les ambulàncies ploren per avingudes que un temps varen ser noves i que ara són llits immensos d'asfalt quasi impossibles de travessar d'una tirada-, la poesia de Viale Moutinho colpeix com un ganivet esmolat fins a arribar al poema final, dedicat a recordar la catàstrofe de Funchal d'aquesta primavera passada (o, per ventura, no ha estat res més un terrible hivern perllongat fins a extrems insospitats i en el qual el relleu natural l'ha pres un volcà islandès), per acabar recordant-nos que "l'home pot errar excepte en la punteria a l'ull del ciclop". Viale Moutinho, amb els encavalcaments brutals d'aquesta relectura matinal, ha canviat tots els meus plans. Ara, quan la ciutat assereni els seus ritmes i el brogit dels cotxes llunyans i les veus dels mercats apaguin aquest esclat d'ocells que envolten l'arbre proper per mirar quan podran assaborir-ne el fruit, i que fan que aquests matins urbans siguin d'una ruralitat estranya, baixaré al centre, a una extraordinària llibreria de poesia una mica amagada més enllà dels jardins del Príncipe Real, i em submergiré en les pàgines d'algun llibre d'aquest home mentre veig caure la pluja sobre Lisboa recordant que Viale Moutinho també és periodista i segur que posa el dit en posició vertical.

dimecres, 19 de maig de 2010

CASTELO DE SÃO JORGE





Des d'aquí dalt les vistes sobre Lisboa són espectaculars. El riu, sempre el riu que espurneja, com a primera imatge. I després, a mesura que es fa la volta pel perímetre de les murades, la ciutat abaix. La Praça do Comercio sense obres gràcies o per culpa del Papa, la Baixa feta amb tiralínies, els teulats de la ciutat, pura teula vermella. Els arbres, la gent, la vida.
Ara al castell fan pagar 5 euros a tothom que no pugui demostrar que viu a Lisboa. Serveix qualsevol cosa, un contracte d'aigua, de llum, de telèfon, d'internet, un carnet de periodista o el carnet d'estudiant de la universitat... de totes maneres, quan es ve a Lisboa pot pagar la pena pagar 5 euros per unes vistes fascinants i també per la visita al castell.

dilluns, 17 de maig de 2010

LA LLIGA, A LA PENYA DEL BARÇA

Festa, alegria, xerinola, el millor Barça de la història, a la penya del Barça de Lisboa.

diumenge, 16 de maig de 2010

BAULENAS A LA FIRA DEL LLIBRE DE LISBOA


La fira del llibre de Lisboa és un espectacle, una festa, una fira de veritat, entesa com han de ser les fires. La gent hi va bàsicament a menjar i a passejar entre llibres. Hi ha música i hi ha molts nens. Hi ha molts llibres i moltes casetes, perquè és una fira bàsicament d'editors, i és un espai de trobada, una festa. Ahir l'escriptor Lluís Anton Baulenas hi va presentar la versió portuguesa de "La felicitat". Parlàrem amb ell i ens confirmà que a finals de novembre el tendrem a Pó dos Livros per presentar la novel·la amb calma. Bones notícies, doncs.

dimecres, 12 de maig de 2010

ARTICLE AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Ratzinger go home


La vergonya aliena s'ha instal·lat aquests dies a Portugal. El motiu no és cap altre que veure el respecte que es demostra pels carrers a un home com el Papa Ratzinger, que ja de jove va militar en sinistres opcions nazis -no oblidem que l'Església catòlica va flirtejar des de les seves posicions oficials de forma descarada amb els propugnadors de la raça ària perquè així els netejaven la competència jueva- i que ara continua mostrant actituds molt més que febles en la neteja de tota aquesta caterva de capellans pederastes i pedòfils que té a les seves ordres. Portugal s'ha paralitzat per culpa de la visita del màxim cap de l'Església catòlica a uns nivells que escarrufen: la Universidade Clásica ha tancat les seves portes perquè tots els bidells volien anar a veure el Papa -sona a excusa barata per fer un dia de festa- i no podien quedar sense seguretat; els transports públics han deixat de donar la informació habitual per posar en els panells elèctrics que la ciutat dóna la benvinguda a Benet XVI; i fins i tot la biblioteca del barri ha tancat les seves portes per anar a veure en Ratzinger el tebi.


La situació és de malaltia mental (ep, també ho era veure en Rodrigo de Santos a l'encontre de les famílies que va presidir el mateix Ratzinger a València el 2006 i saber que ell era un dels màxims perseguidors dels matrimonis homosexuals, tot i que després amb la targeta de crèdit subvencionada per nosaltres feia el que feia en bordells masculins). Una universitat, un temple del saber, tanca perquè els seus bidells volen anar a veure el màxim representant d'una entitat tan caduca com l'Església catòlica! I la biblioteca! Diuen els entesos (Vicente Verdú a
El capitalismo funeral, per exemple), que n'hi ha que consideren que la culpa de la crisi és un càstig diví per haver-nos fet uns descreguts. Aprofitant-se de cataclismes com aquests, les esglésies tornen a estar plenes. No ens estranya en aquesta època en què les ideologies amb prou feines superen les tres paraules del Yes, we can.

Si és així s'explica aquest fervor per veure el Papa just després que s'hagin aprovat les injeccions econòmiques que feren pujar de forma espectacular la borsa -per tornar a caure l'endemà- gràcies a les ajudes per salvar l'euro i de retruc l'economia portuguesa i l'espanyola. I si és així s'explica que els portuguesos vulguin tornar al vicari de Crist a la terra tot el que ha fet per ells enguany: aconseguir que el Benfica guanyi la lliga i la Copa després d'anys de sequera. Fora conyes, aquí n'hi ha que consideren que Déu és benfiquista i durant les celebracions del passat diumenge n'hi havia que comparaven l'entrenador amb Crist i els jugadors amb els apòstols. Sols que a futbol només en juguen onze (clar que amb els efluvis de cervesa i d'orins que hi havia a la plaça del Marquès de Pombal per ventura en veien algun de doble i els números quadraven).

Sigui com sigui, el Papa és per Portugal i abans de venir ja havia fet miracles. Fa uns set anys que viatjo sovint a Portugal i des del mes d'agost hi visc. Mai no havia vist la Praça do Comercio sense que hi fessin obres. Com que allà és on ara -en aquest precís instant en què escric aquestes línies- s'hi està celebrant la missa, les obres han acabat i els ciutadans i turistes podran gaudir -a partir de demà i fins que s'inventin unes noves obres estructurals- d'una de les places més maques de tot Europa, porticada per tres cantons i pel quart oberta al riu. Deu ser per l'única cosa que ha servit la vinguda del Papa. Bé, per això i per demostrar la submissió d'un país com Portugal a aquestes creences divines. Fins i tot Correus ha fet publicitat de la vinguda i regalava banderoles! Valent govern socialista aquest portuguès. Sort que al mig d'aquesta ignomínia encara n'hi ha alguns que criden allò de Pope Go Home o que, com els tipus de la Casa da Achada, li fan concerts en contra. No tot està perdut. Però avui Lisboa fot un fastigós tuf de catòlic.