Viale Moutinho i el dit en posició vertical
M'arriba el correu electrònic. "En José Viale Moutinho vendrà a Mallorca per participar en el Festival de poesia de la Mediterrània". El Festival de poesia de la Mediterrània és com les orenetes: arriba cada any i saps, com quan es fa la Fira del llibre de Palma, que l'estiu està tocant a les portes, si és que no s'ha instal·lat de ple amb aquella humitat que fa que fins i tot notis la suor enganxada al tou de la cama -que aquí a Portugal, amb aquesta geografia indòmita de pujades i baixades, s'endureix de manera considerable- o al palpís dels dits, el palpís que produeix sensacions tan agosarades en fregar cossos, jocs, penombres. Aquests dies que s'acosten seran els de les primeres calorades urbanes entre llibres, mesclant-se la suor amb la fresca dels arbres o amb l'aire condicionat del Teatre Principal. El meu corresponsal és en Gabriel Sampol (així, en versió reduïda), un d'aquests savis illencs que tenen el mal de la lusofília. En sap molt, perquè per les seves mans hi han passat textos ben notables que després hem pogut llegir en català i que ens han descobert la magnífica literatura portuguesa. I em posa en la difícil tessitura -acceptada de grat, només faltaria- d'haver de reconèixer que els periodistes som un mar de coneixement d'un dit de profunditat (frase manllevada a Javier Matesanz, durant molt de temps company de redacció d'aquesta casa i encara crític de cinema amb el qual ens posam molt poc d'acord) i que de vegades l'única cosa que pots decidir, en segons quins temes, és com col·loques el dit, si en vertical o en horitzontal. No en sé res, de Viale Moutinho, però en Sampol em diu que és "un dels grans". Endavant les atxes idò, ara sí que hem begut oli. Escric aquestes línies havent llegint només deu poemes de Viale Moutinho. Són els deu poemes que podran llegir els assistents al festival, de manera que estam en igualtat de condicions (tranquils, els qui no pogueu llegir en portuguès podreu fer-ho en la versió que haurà fet dels poemes na Marta Ferré, que en aquest cas és una portuguesa malalta de catalanofília fins a extrems insospitats i que, per descomptat, és molt més fiable que un servidor a l'hora de fer de pont lingüístic entre llengües). M'han arribat en la versió original i la seva lectura, en aquest matí de fresca i núvols que presagien tempestes -aquí, quasi sempre l'encerten les previsions meteorològiques consultades per internet-, crea un punt d'intranquil·litat a l'ànima. El primer poema parla d'una illa i, amb un encavalcament brutal quasi al final, diu el poeta "però ja estam quasi tots/ morts, donant corda al rellotge dels àngels negres". En aquest matí de Lisboa, on la negror s'escampa per sobre tots els cels i on fins i tot el vermell de les teulades que elogià Pessoa s'ha convertit en un quasi marró -set del matí, sona una corneta al quarter no gaire llunyà indicant que comença un nou dia, mentre les ambulàncies ploren per avingudes que un temps varen ser noves i que ara són llits immensos d'asfalt quasi impossibles de travessar d'una tirada-, la poesia de Viale Moutinho colpeix com un ganivet esmolat fins a arribar al poema final, dedicat a recordar la catàstrofe de Funchal d'aquesta primavera passada (o, per ventura, no ha estat res més un terrible hivern perllongat fins a extrems insospitats i en el qual el relleu natural l'ha pres un volcà islandès), per acabar recordant-nos que "l'home pot errar excepte en la punteria a l'ull del ciclop". Viale Moutinho, amb els encavalcaments brutals d'aquesta relectura matinal, ha canviat tots els meus plans. Ara, quan la ciutat assereni els seus ritmes i el brogit dels cotxes llunyans i les veus dels mercats apaguin aquest esclat d'ocells que envolten l'arbre proper per mirar quan podran assaborir-ne el fruit, i que fan que aquests matins urbans siguin d'una ruralitat estranya, baixaré al centre, a una extraordinària llibreria de poesia una mica amagada més enllà dels jardins del Príncipe Real, i em submergiré en les pàgines d'algun llibre d'aquest home mentre veig caure la pluja sobre Lisboa recordant que Viale Moutinho també és periodista i segur que posa el dit en posició vertical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada