Just acabats de tornar de les nostres vacances pel Nord del país, un nou llibre portuguès vessat al català ens dóna la benvinguda a la porta de casa. "Ahir no et vaig veure a Babilònia", d'Antonio Lobo Antunes, publicat per El Gall Editor. Aquest és l'article del passat dilluns al diari de Balears.
Llibreries a la Babilònia portuguesa
Reincorporació a la rutina de les classes a la Universitat. Retrobada amb els amics al pati de la facultat. És l’últim trimestre del nostre darrer any de carrera i al davant es presenta un futur incert. Alguns màsters, algunes segones carreres, alguna incorporació a la vida laboral. O reincorporació. O dedicació en exclusiva després d’un temps de compaginar ambdues coses així com es pot. Haurem de decidir aviat temes tan transcendentals com fer-nos l’orla –ja sabeu, camisa blanca, corbata fosca, birret, un negociarro per a la casa fotogràfica que té la sort de rebre l’encàrrec- o pensar definitivament en el viatge de final de carrera (això em fa pensar que encara he de pagar la segona part, últimament tot són pagaments). Ens explicarem les vacances, les lectures, les pel·lícules, les panades –enguany cap, però n’hi ha alguna de congelada a ca mumare, o això diu ella per telèfon-, la mona, la bavejada amb els partits del Barça (avui tornem-hi, que no ha estat res, perquè escric l’article abans del partit i he de ser optimista i confiar).
A casa, en tornar de les vacances portugueses, paquets de llibres acumulats al replà, llicència atorgada al missatger per evitar que hagi de tornar i complicitat dels veïns, bona gent, que mai no toquen res. El dijous sant, que a Barcelona no és festiu, arriba un altre paquet. Dins hi ha una joia. Ahir no et vaig veure a Babilònia, un dels darrers títols de Lobo Antunes –la producció d’aquest home és complexa i la seva edició en format né variateur arriba a fer perdre els papers als seus lectors-. En allò que no hi ha cap mena de dubte és que es tracta del darrer llibre del portuguès traduït al català. Potser me n’he deixat algun, però només tenc constància de Manual dels Inquisidors, Exhortació als cocodrils, L’esplendor de Portugal, i No entris tan depressa en aquesta nit obscura, amb la qual cosa aquest és el cinquè d’un autor fonamental que es vessa a la nostra llengua. Al darrera hi ha l’editorial El Gall i l’esplèndida versió de Joan Casas. Ha estat un company fidel per aquests dies de la Setmana Santa, a Súria, aigua a dojo, caramelles, un últim dia de sol espectacular, excursió a Coaner amb el rierol que convida al bany, botifarres a la brasa, el sofà de casa dels sogres d’una comoditat incessant i les paraules del Lobo que s’esvaeixen per l’estança, a poc a poc, quan tothom encara dorm. És un llibre de lectura lenta, per a gaudir, per a paladejar.
I una setmana abans, diumenge de rams a les fascinants llibreries portugueses. És diumenge i a Viseu, una petita ciutat de províncies, la llibreria Pretextos, inaugurada la setmana abans, acull tot de visitants que tafanegen entre els seus prestatges. Hi arribam amb les nostres motxilles desitjoses de nous tresors, de noves adquisicions. Les sadollam amb Manuel Alegre, amb algun llibre que ens recomana la Vanda. Tot fa olor de nou, i al darrera de la porta dels serveis un poema de Pessoa que convida a la lectura, a la degustació. Ningú no hi farà pintades perquè ningú no podrà superar allò que hi ha escrit. Seria un atemptat al bon gust. Els brètols no entren a les llibreries. Mentida, i si no llegiu les excel·lents cròniques llibreteres d’Àlex Volney cada dilluns en aquesta contraportada.
És diumenge i a Aveiro, la Venècia portuguesa, el centre comercial acull un bon grapat d’establiments d’alimentació oberts –hi ha coses que no mereixen el qualificatiu de restaurant, i menys en un país gastronòmicament fascinant com Portugal- i una llibreria de la casa Bertrand on hi ha molta de gent que rebosteja llibres, que hi compra a les deu de la nit. És diumenge i la gent compra llibres a Portugal. Un grapat de dies abans, a Porto, a la llibreria Lello&Irmao, considerada per The Guardian com la més maca del món, el senyor Antero Braga, un dels propietaris de la societat que regenta aquest temple sacre em comenta que “a Portugal el que es ven és molta literatura, i molta de poesia”. Fascinant. A casa em trobo el Lobo Antunes, la joia d’aquest nou Sant Jordi que ja s’albira.
Reincorporació a la rutina de les classes a la Universitat. Retrobada amb els amics al pati de la facultat. És l’últim trimestre del nostre darrer any de carrera i al davant es presenta un futur incert. Alguns màsters, algunes segones carreres, alguna incorporació a la vida laboral. O reincorporació. O dedicació en exclusiva després d’un temps de compaginar ambdues coses així com es pot. Haurem de decidir aviat temes tan transcendentals com fer-nos l’orla –ja sabeu, camisa blanca, corbata fosca, birret, un negociarro per a la casa fotogràfica que té la sort de rebre l’encàrrec- o pensar definitivament en el viatge de final de carrera (això em fa pensar que encara he de pagar la segona part, últimament tot són pagaments). Ens explicarem les vacances, les lectures, les pel·lícules, les panades –enguany cap, però n’hi ha alguna de congelada a ca mumare, o això diu ella per telèfon-, la mona, la bavejada amb els partits del Barça (avui tornem-hi, que no ha estat res, perquè escric l’article abans del partit i he de ser optimista i confiar).
A casa, en tornar de les vacances portugueses, paquets de llibres acumulats al replà, llicència atorgada al missatger per evitar que hagi de tornar i complicitat dels veïns, bona gent, que mai no toquen res. El dijous sant, que a Barcelona no és festiu, arriba un altre paquet. Dins hi ha una joia. Ahir no et vaig veure a Babilònia, un dels darrers títols de Lobo Antunes –la producció d’aquest home és complexa i la seva edició en format né variateur arriba a fer perdre els papers als seus lectors-. En allò que no hi ha cap mena de dubte és que es tracta del darrer llibre del portuguès traduït al català. Potser me n’he deixat algun, però només tenc constància de Manual dels Inquisidors, Exhortació als cocodrils, L’esplendor de Portugal, i No entris tan depressa en aquesta nit obscura, amb la qual cosa aquest és el cinquè d’un autor fonamental que es vessa a la nostra llengua. Al darrera hi ha l’editorial El Gall i l’esplèndida versió de Joan Casas. Ha estat un company fidel per aquests dies de la Setmana Santa, a Súria, aigua a dojo, caramelles, un últim dia de sol espectacular, excursió a Coaner amb el rierol que convida al bany, botifarres a la brasa, el sofà de casa dels sogres d’una comoditat incessant i les paraules del Lobo que s’esvaeixen per l’estança, a poc a poc, quan tothom encara dorm. És un llibre de lectura lenta, per a gaudir, per a paladejar.
I una setmana abans, diumenge de rams a les fascinants llibreries portugueses. És diumenge i a Viseu, una petita ciutat de províncies, la llibreria Pretextos, inaugurada la setmana abans, acull tot de visitants que tafanegen entre els seus prestatges. Hi arribam amb les nostres motxilles desitjoses de nous tresors, de noves adquisicions. Les sadollam amb Manuel Alegre, amb algun llibre que ens recomana la Vanda. Tot fa olor de nou, i al darrera de la porta dels serveis un poema de Pessoa que convida a la lectura, a la degustació. Ningú no hi farà pintades perquè ningú no podrà superar allò que hi ha escrit. Seria un atemptat al bon gust. Els brètols no entren a les llibreries. Mentida, i si no llegiu les excel·lents cròniques llibreteres d’Àlex Volney cada dilluns en aquesta contraportada.
És diumenge i a Aveiro, la Venècia portuguesa, el centre comercial acull un bon grapat d’establiments d’alimentació oberts –hi ha coses que no mereixen el qualificatiu de restaurant, i menys en un país gastronòmicament fascinant com Portugal- i una llibreria de la casa Bertrand on hi ha molta de gent que rebosteja llibres, que hi compra a les deu de la nit. És diumenge i la gent compra llibres a Portugal. Un grapat de dies abans, a Porto, a la llibreria Lello&Irmao, considerada per The Guardian com la més maca del món, el senyor Antero Braga, un dels propietaris de la societat que regenta aquest temple sacre em comenta que “a Portugal el que es ven és molta literatura, i molta de poesia”. Fascinant. A casa em trobo el Lobo Antunes, la joia d’aquest nou Sant Jordi que ja s’albira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada