Article a L'espira

Roland Barthes i Pessoa (o com no

demanar una beca)

De vegades demanar una subvenció és un tràmit complicat i enutjós. En aquest país, on la cultura sovint necessita recórrer als diners públics –sempre escassos– i on la investigació cultural, entesa en sentit ampli, ho ha de fer sempre, el tràmit pot arribar a complicar ben molt l’existència d’un creador o d’un jove investigador universitari.

Molt sovint, per aconseguir tenir un major nombre de punts en la lluita per les misèries de les beques –algú hauria de fer una comparativa entre el pressupost que es dedica a la investigació i el del Ministeri de Defensa–, el que es fa és demanar ajuda a un director de tesi o de centre d’estudis per tal que el seu prestigi hi ajudi a marcar la diferència.

L’estratègia no és nova, però de vegades és important saber molt bé a qui se li demana la recomanació i per què. Si no, us pot passar com a un pobre estudiant portuguès que es trobava a París en la segona dècada dels seixanta per fugir de la dictadura salazarista i de la més que probable experiència militar a la guerra colonial. L’home sabia que la fundació Gulbenkian atorgava beques d’estudi a l’estranger i pensava que si aconseguia tenir-ne una milloraria de manera substancial la seva forma de vida a la capital francesa.

L’estudiant tenia projecte d’investigació i també tenia bones notes, així que decidí complementar-ho amb la referència d’una eminència: Roland Barthes, que llavors ja començava a ser molt més que una autoritat científica. El projecte d’investigació era sobre l’obra de Fernando Pessoa, que en aquells temps, fora de Portugal, encara era un perfecte desconegut –fins a la tesi a la Sorbonne de Teresa Rita Lopes, a qui li dec l’anècdota–.

La carta de Barthes va suposar de manera automàtica la negació de la beca a qui la demanava, que amb molt bon criteri mai no va presentar la carta a la institució. I és que Barthes havia escrit, en una prosa elogiosa i molt francesa, meravelles de l’alumne i del seu projecte d’investigació... “sobre l’obra de quatre poetes portuguesos: Fernando Pessoa, Ricardo

Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro”.

Evidentment, el geni de la crítica literària francès no tenia ni punyetera idea de qui era Fernando

Pessoa, però no es pot negar la seva bona disposició i les ganes d’ajudar un pobre estudiant portuguès a l’exili.