L’aventura fluvial
Travessar el riu. Cada dia són milenars les persones que solquen les aigües del Tejo en un viatge de 15 minuts sobre el líquid que separa Lisboa del Sud del país. Els Cacilheiros van i tornen constantment d'un costat a l'altre del riu, entre Lisboa i Almada, entre Almada i Lisboa. El port d'Almada, amb el seu front litoral que amenaça amb la destrucció per erosió, és Cacilhas. D'aquí arrenquen els autobusos i els metros lleugers de superfície que duen els treballadors que vénen de la ciutat de cap a les seves cases on durant anys han onejat les banderes comunistes. Almada és governamentalment roja. Del Cais do Sodré al Cais do Ginjal hi ha quinze minuts de trajecte fluvial que qui més qui manco fa amb resignació.
Agafar un vaixell és com agafar un metro, però el paisatge és indescriptible. Només contemplant Lisboa des de l'altre marge es pot entendre la fascinació d'aquesta ciutat. Avui en dia és quasi impossible fer la primera arribada a la ciutat en vaixell -només els privilegiats que fan creuers comercials, ben sovint com a incentius guanyats en grans empreses d'assegurances o de venda a domicili dels productes més inimaginables possibles- però en canvi és ben possible fer el trajecte en els petits i humils cacilheiros que duen la gent d'una riba a l'altra.
Dins de l'espai compartit del vaixell es produeix una barreja curiosa de classes socials: empleats de banques i caixeres de supermercat comparteixen el trajecte amb estudiants i picapedrers. Dues petites camionetes de fruita van dins la nau amb la seva mercaderia per repartir en secrets indrets nocturns i una novia i les seves amigues tornen a la ciutat després d'haver començat el comiat de fadrina a l'altre marge del riu. Aquesta mescla de gent de totes les edats i condicions es manté en un silenci que només trenquen alguns turistes despistats o savis que saben que l'arribada a Lisboa a l'hora foscant és una delícia a la qual no estan disposats a renunciar.
Aquests dies en què qui més qui manco ha estat mirant al cel i calculant direccions de vent per tal de veure de cap on anava la cendra volcànica és quan ens hem adonat de fins a quin punt tenim descuidat el tràfic marítim arreu del món. Sembla com si els vaixells s'haguessin relegat als luxes del creuer o a les tasques humils de transports com els cacilheiros, els ferris del Bàltic o els comunicadors novaiorquesos. Els bateau-mouche parisencs són tota una altra història i no tenen aquesta vessant utilitària, tan sols la turística. El cacilheiro és una embarcació comuna i se n'han fet cançons i gloses, forma part del paisatge habitual de la ciutat. I al seu interior tothom forma una comunitat de silenci ara trencada per algun mòbil sorollós o per algun mp3 que no es limita a foradar el timpà del seu propietari. De fet, és aquest silenci el que més corprèn i el que fa que ens adonem de la immensitat del viatge.
Pel Tejo s'arriba al món, resa una inscripció al terra, un parell de quilòmetres més a l'Oest, davant de Belém, a la vora del feixista monument als descobridors. És veritat, pels rius, pels mars, s'arriba al món. En aquests dies de volcans i de desastres aeris ens hem de recordar que el Viatge al centre de la Terra de Juli Verne es feia a través d'un volcà islandès. Avui en dia també. El centre de la Terra, el centre del món, és la torre de control d'un aeroport, però és pel mar que els homes arribaren al món i és gràcies al mar que tenim literatures i cultures fascinants: pel mar partiren els Argonautes i pel mar tornà Ulisses a casa. Pel mar i pel riu descobrí Conrad el cor de les tenebres i pel mar perseguí el capità Achab una balena blanca. Pel mar navegà el capità Nemo a bord del Nautilus i pel mar viatja la nostra imaginació, avui en dia massa arrelada als panells d'informació dels aeroports. Per això, quinze minuts en Cacilheiro serveixen per reconfortar-nos amb l'element líquid i per fer-nos entendre que tot i que són humils, els transports fluvials tenen un punt fascinant d'aventura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada