diumenge, 20 de març del 2011

EL MIRADOR DELS CANS


Al mirador de Monte Agudo no hi van els turistes. Bé, sempre n'hi ha algun de turista, però els turistes que van a aquest mirador ja no són turistes, són viatgers. No és fàcil de trobar excepte si ets un amant dels cans, bé en la versió propietari o bé en la versió propietari frustrat. Nosaltres som de la segona categoria i per això ens passem l'hora que falta per a la posta de sol observant les evolucions d'un cus salsitxa amb ganes de fer amics, d'un ca Llaurador Retrovier, sí, el del famós anunci de papel de cul però ja més grandet i amb ganes de rebolcar-se pel terra, o d'un quisso blanc amb vocació d'artista de circ o de jugador de futbol. A poc a poc el sol es va amagant al darrera dels edificis d'una Lisboa que espurneja. Han sortit les robes d'estiu i de primavera dels armaris. El doble de l'Adrià Puntí quan era jove arriba amb una noia que amb prou feines presenta als seus suposats col·legues, però ja se sap que el punkisme és una actitud. L'únic sofà està ocupat per una noia que llegeix Saramago, crec que el viatge de l'Elefant. El mirador convida a viatjar, a somiar, el mirador és un passaport a la felicitat. Hi ha nius als arbres i gelats a la terrassa. Dos nins petits persegueixen el cus salsitxa, que continua buscant amics. Cau el sol i la gent s'afanya a pagar gelats i cerveses perquè no es volen perdre l'espectacle. Entre les columnes un nin juga amb un cotxe en miniatura. Va empastifat de xocolata fins a les celles i li és igual l'espectacle. Ell n'és part i per ventura ho sap i per això es gira d'esquenes al sol. El sol es pon, marxem, arriben més cans passejant els seus propietaris. I Lisboa acaba una setmana de somni.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada