UN RELAT

Avui recercant entre els documents de l'ordinador ha aparegut aquest conte, que té reminiscències portugueses.


LISBOA

La llum d’octubre és especial per a ella. Li recorda casa seva, les vinyes ja buides, l’olor de vi encara impregnant les plantes dels peus dels al·lots de Binissalem, els peus d’en Martí, que serven aquella olor de raïm esclafat una setmana després, que són tota l’aroma del seu camp, els peus nus del Martí que recorden tota la dolçor del raïm i els colors del verd i el sol de setembre i el mal d’esquena de la verema.
La llum d’octubre és especial i fa massa anys que no torna a casa per la verema, i massa anys que no en sap res, d’en Martí, que se va perdre dins la nit d’un dia llunyà, fa quinze anys, abans que el vi de Binissalem fos una moda, quan ella encara era una nina que olorava els peus de raïm i els recordava.
S’asseu una mica millor a la taula, demana una cervesa, encén la primera cigarreta d’un tabac que fa massa temps que hauria de deixar. Dins del maletí hi ha les primeres pràctiques de narrativa dels seus alumnes de la Universitat, els treballs que haurà de començar a corregir. A la bossa de la FNAC hi ha els nous tresors que ompliran els prestatges del seu pis de fadrina, al barri del Carme, prop de les torres de Serrans. Està a la vora de la finestra i mira de cap a l’exterior. A la plaça, les taules estan ocupades per parelles que parlen, famílies, grups d’amics, ningú tot sol. A dintre sí, un jove que llegeix un diari mentre fa temps, un home gran amb la cara solcada pel temps i pel sol del camp dels pobles de l’Horta de València.
Arriba la cambrera ràpida, amb un lleu soroll que no se sap si prové dels glaçons de la consumició de la terrassa o del frec de la safata amb algun dels piercings ocults sota una samarreta negra en la qual es dibuixen dos petits cercles de suor a l’alçada de les aixelles.
La professora beu el primer glop de la cervesa, sent com se li inunda el paladar de gust, de sensacions, una mescla entre amarga i escumejant, de bombolles, res a veure amb el vi negre i espès que li agrada a ella i que taca els llavis de vermell, de camp i de terra. Treu del seu maletí la seva ploma i el quadern negre, de pell, amb les tapes satinades, una plaqueta com la que ha vist sovint a les mans d’Ernest Hemingway en les nombroses fotos que té de l’escriptor a casa seva, al seu pis de fadrina fred i deshabitat i al despatx de la Universitat, que sí que és realment el seu cau.
I si provàs d’escriure alguna cosa? Fa mesos que està bloquejada, que només, i amb prou feines, és capaç d’escriure els seus articles al diari, les ressenyes, les conferències, les classes. Ja no nota l’impuls de la joventut empenyent la ploma, comprada amb els doblers dels drets d’autor de la primera novel·la, ja no se dedica a perseguir els premis per als seus contes, fa massa temps que s’ha convertit en professora i ha deixat de ser escriptora.
Només s’emociona amb algun dels relats dels seus alumnes, aquells que mostren més talent, i pensa que ha de tornar a agafar la ploma, ha de deixar de llegir tant i s’ha de seure davant el full en blanc i treballar amb aquell punt de valentia suïcida dels creadors, dels poetes. Però llavors sona el telèfon i és un nou article, o una conferència, la muntanya de llibres que treu de la biblioteca, el treball a corre cuita, els doblers que fan tanta falta per pagar les lletres del pis i les escapades al teatre, als concerts, els sopars amb les amigues, el retorn al pis buit, tard, molt tard, tan morta de son, que ja no importa que no hi hagi ningú i s’agraeix tenir el llit per a una sola.
I ara no té cap mena de pressa, només ha de beure lentament la cervesa i ocupar la taula, aquí, al cafè Lisboa, no tanquen fins a la mitjanit, i si te gana, més tard, podrà demanar unes tapes, uns xampinyons amb all i julivert, per exemple, i un entrepà. Ningú no l’espera i obre el quadern, comprat a París fa massa anys i amb moltes planes en blanc i comença a escriure una història que li ronda pel cap des de fa temps.
“Maria Engraçada fa temps que espera. Li agrada arribar d’hora quan ha de fer un itinerari guiat, i molt especialment quan aquest és per la Lisboa de la Revolució. Rejoveneix caminant pels carrers que canviaren la seva joventut, que li varen tornar l’alegria, les ganes de viure.
La seva arribada contrasta de forma notable amb la dels dos únics joves que hi ha al grup, que arriben corrents, esbufegant, amb cara de son i d’amor enganxada a les galtes, que s’amaren del sol primerenc d’abril, i han passat 30 anys des del 74 i ella sap bé que els joves són feliços, i ella està contenta de fer el recorregut no només per als nostàlgics, sinó també per als que no hi eren. Saba nova per anar traspassant els mites d’una nació de generació en generació.
Els dos joves se miren somrients, contents d’haver batut un nou rècord de velocitat davallant tot el turó del Bairro Alto pels carrers de darrera, demanant l’adreça exacta del punt de trobada, perquè aquella és una Lisboa que no coneixen tant, que s’escapa dels seus recorreguts, de les seves rutes més tradicionals. La parella, que a sobre no són portuguesos i que aixequen l’admiració de la resta dels membres del grup, dos joves catalans, desperts a les nou i mitja del matí per recórrer els carrers de la nostra Revolució!”.
L’escriptora somriu, perquè ara que ha recuperat la seva facilitat per escriure, ara que torna a omplir les planes del quadern amb les seves paraules, torna a ser l’escriptora i no la professora de la Universitat de València, satisfeta amb l’inici del seu conte, contenta de notar la batzegada constant i pesada que emplena els fulls de paraules mentre la cervesa es va encalentint sense que ningú no li faci cap mena de cas.
“El recorregut per la Lisboa de la Revolució dels Clavells es va fent detalladament, recreant-se amb cada un dels moments. ‘Aquí és on el capità Salgueiro Maia va saber que estava a punt de fer història’, explica la guia just quan arriben a la plaça del Marquès de Pombal, de l’Avenida da Liberdade.
I el jove ho mira tot amb aquells ulls petits i curiosos que intenten captar fins al més petit detall, aquells ulls de prodigiosa memòria visual que li serveixen després per escriure, i ell sap que ha de fer una novel·la sobre Portugal i sobre Salgueiro Maia, sap que ha de descriure aquella nit de fresca i emoció, el rostre tens del capità guiant la desfilada dels tancs de cap al Terreiro do Paço, sap que ho ha d’escriure i fer-ne una novel·la”.
L’escriptora beu un altre glop de cervesa i nota com el líquid calent es va escolant gola avall, com a poc a poc va omplint tots els espais del seu aparell digestiu fins que al final arriba amb suavitat a l’estómac, i des d’aquí s’escampa pel cos a través del sistema sanguini. Li fa gràcia que en el seu conte el jove protagonista sigui escriptor, es crea una espècie de vincle entre autor i personatge molt fort, només ella sap fins a quin punt arribarà a ser frenètica la recerca de les paraules, de les sensacions, de les descripcions d’aquella nit de Lisboa tan llunyana i tan propera. Només ella sap fins a quin punt el jove es fixa en els petits detalls, la ubicació dels passos de vianants, l’exacta col·locació de la font, per després intentar plasmar-ho sobre el paper. I les olors, quina extrema dificultat captar les olors.
“I el cas és que Lisboa, aquest matí de commemoració i recordança, fa olor de fresca i de flors, sí, però també de pa acabat de fer, de forn antic, de llenya. La parella d’enamorats marxa riallera, agafada de la mà, Avenida Liberdade avall, mentre Maria Engraçada rejoveneix i es veu a ella mateixa corrent pel carrer, abraçada a un soldat, anant de cap a les presons on hi ha els presos polítics tancats per la Pide. Maria Engraçada nota com se li humitegen els ulls, un nus a l’estómac, i veu la cara del seu pare, demacrada, bruta, deformada pels cops constants, sistemàtics, dels torturadors portuguesos, aquella policia política salazarista que actuava com totes les policies del món, aquells ulls plens de llàgrimes, els del seu pare i els d’ella, i això és el que el jove escriptor no podrà captar, aquella entranya que es remou i que condueix al plor, incansable, inestroncable, Maria Engraçada caminant cap avall de l’Avenida Liberdade, sola, al capdavant del seu grup, fins arribar a Restauradores. Fa un dia extraordinari, el sol de la Revolució que escalfa aquesta Lisboa moderna on es roden anuncis de companyies de telèfon i la gent pel carrer i la majoria ni havia nascut el dia de la Revolució, i pobre Salgueiro Maia que ja no hi és, per ventura sigui millor així, pobre capità si veiés en què s’han convertit la Revolució i Portugal, déu meu, pobre capità”.
A València les hores han anat avançant i a una cervesa n’ha seguit una altra i alguna cosa per menjar, només cervesa és una mala aliada per a la creació, i han passat tantes coses, s’han escolat tantes paraules que la professora està contenta d’haver mudat de professió després de massa mesos de sequera creativa, i està convençuda que això no li passarà al seu personatge, o que la sequera no serà tan llarga i pronunciada com la seva, espera, perquè si no, pobre personatge, amb la vida arruïnada per una incapacitat, per una frustració, no hi ha major dolor que el de la no escriptura, pensa, i beu cervesa i engoleix una croqueta i es torca els morros amb la ma per no embrutar el paper amb cap gota de cervesa, amb cap resta de menjar.
“El capità Salgueiro Maia”, però, és ben present a les llibreries, a les portades dels llibres que parlen sobre la Revolució i que el mostren com a un dels reclams més emblemàtics del país, l’heroi dels nostàlgics dels temps de llibertats, la darrera gran Revolució Romàntica, els soldats instaurant una democràcia, invertint el seu paper natural en els cops d’Estat. Els dos joves continuen caminant, junts, gaudint de la ciutat, del sol d’abril i de les explicacions de Maria Engraçada, davant del quarter del Carmo, on es refugien les darreres restes del poder, professor Marcelo Caetano, feixista de primer nivell, amb la guàrdia fidel i els ministres i les dones dels ministres que ploren quan Salgueiro dóna l’ordre de disparar al teulada i rebentar les canonades del quarter del Carmo, que és inundació, fuita constant, derrota, negociació, capitulació i el poble a la plaça, petita, que s’omple de gent, fins a dalt, tot Portugal està amb els soldats, i el capità preocupat per si els dispararan des de dintre i es produirà una matança de civils, del poble que ells han vingut a alliberar, perquè el poble són els seus pares, les mares, els germans que no volen anar a fer el soldat a Angola, no se’ls ha perdut res, allà, i el poble és la llibertat i la cultura i la pau, Maria Engraçada els explica tot això, com cada any, com farà sempre, i enguany sap que és especial, ha vist qualque cosa en els ulls d’aquells estrangers joves, una esperança, un saber que recuperaran al capità de l’oblit, i que mostraran les contradiccions de Portugal, del seu país estimat”.
-Perdoni senyoreta, estam a punt de tancar.
La professora aixeca els ulls del full i se n’adona que s’ha fet fosc a la plaça, que ja no hi ha ningú a la terrassa, al bar, que la cervesa és un pixum calent dins la gerra, les croquetes s’han gelat a la vora de la finestra i que ella ha escrit i escrit, i se sent feliç, arreplega les coses pensant en acabar el conte quan arribi a casa.
-Disculpi, m’he encantat i no m’he adonat de l’hora.
La professora marxa pels carrers del Carme de València, amb els papers dels seus alumnes i l’alegria de la seva reconciliació amb l’escriptura al rostre. Arriba a casa, puja les escales, se treu les sabates, la roba, es posa el pijama i comença a corregir els treballs, el conte l’acabarà a l’endemà, amb la calma del dissabte, posteta de sol a la vora del mar. No té son i corregeix i aprofita les hores i ja a la matinada llegeix el conte d’un dels seus alumnes, que escriu sobre una professora de literatura bloquejada, en un bar de València, que apura cervesa mentre fa un conte sobre la revolució dels Clavells de Portugal, i aleshores ella sap que és literatura.
Palma, abril de 2006.