La brisa du l'olor del riu, que sempre és canviant. A l'espigó de la rada que protegeix barques de colors llampants que conjuren els mals esperits de la nit hi ha homes que pesquen amb aquella calma ancestral que només algunes persones poden tenir. S'ha de tenir l'esperit predisposat a l'espera per poder pescar des de dalt d'un mur de pedra. I si no és avui serà demà. A poc a poc es va fent de nit i els carrers esdevenen un reflex de llum taronja sobre un empedrat de minúscules pedres que formen dibuixos. Tal volta les feren pescadors de carrers, amb paciència infinita. Paço d'Arcos és així, una olor de pa atrapada en l'aire que sovint s'arrossega amb força per sobre d'aquest mar de Palla. Tot el riu fonent-se amb la mar, amb aquelles fondàries glaçades que fan pensar en l'Atlàntic que solquen barques de colors. Hi ha algun moix que miola a la lluna i fins i tot en les nits més càlides d'estiu s'agraeix una camisa de màniga llarga. L'aire és saladina pura que parla de gestes heroiques, com per exemple, posar un plat de peix fresc a taula per sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada