EL SECRET BLANC (UN RELAT)

EL SECRET BLANC

“És això el que penso, assegut aquí, a Barcelona, lluny de Lisboa, on estava escrivint no fa massa estona, només unes hores, uns dies:”
La narració de l’escriptor s’acabava aquí, després dels dos punts, sense que ningú sabés ni pogués intuir què hi hauria posat, quin era el seu pensament final, allò que hauria volgut escriure. Era el darrer que havia traçat, amb lletra clara i petita, amb ploma, ell sempre escrivia amb ploma, just abans de la mort.
El va trobar la seva secretària al matí següent, a la cambra sempre una mica humida d’aquell pis vell de Barcelona. Semblava com si ho esperàs. Va telefonar amb tota naturalitat al metge i a la funerària, va encarregar les flors, va anar a parlar amb el capellà –metro, pudor d’aixelles suades de dos homes blancs, molt blancs, amb escuradents a la boca- prop del Parc Güell, el capellà que havia estat company de classe de l’escriptor, “ai, quin greu me sap, i tant que sí, senyoreta, oficiaré el funeral”, el capellà amb qui s’havia distanciat els darrers anys, a mesura que augmentava el seu agnosticisme, el capellà que, en definitiva, li havia d’obrir les portes del cel o com a mínim tancar les de l’infern si ell s’havia equivocat.
La secretària que va encarregar-se de trucar als mitjans de comunicació, de facilitar els detalls, l’hora de l’enterrament i la del funeral “sobretot posi-ho bé, jove, no fos cosa que la gent s’equivoqui i vagi a un lloc pensant que va a l’altre”, la secretària, encara amb el vestit verd, inadequat per a unes circumstàncies com aquelles, que arriba a casa seva –més parades de metro amb nens que surten de l’escola i fan pudor de suat, però una pudor bona, dolça, de pati d’escola i entrepà de motlle amb xocolata desfeta, una pudor de cuiro de pilota surant per sobre de la dutxa de colònia del matí- i que es treu el vestit i llavors, nua, completament indefensa, comença a plorar.
Sobre la taula de l’escriptori, en aquell pis vell de Barcelona, només hi ha la frase que anuncia un pensament perdut, el pensament que mai no va escriure i que no sabem si era important o simplement una anotació fugaç, destinada a fer avançar la seva narració, destinada a provocar una emoció o destinada, qui ho pot saber, a ser simplement un conjunt de ratlles sobre un paper esperant com a destí les escombraries, la corrupció, la fusió en un abocador municipal de les paraules amb les restes de les prunes massa verdes, els bolquers d’un infant que tot just comença a olorar i a distingir les olors de la seva pròpia corrupció, els preservatius dels adolescents que deixen un rastre de fúria i plàstic en la seva manifestació de l’amor, les espines del lluç congelat engolit en deu minuts abans d’anar a treballar, les paraules doncs, que esdevenen no res, silenci, deixalles, o que haurien estat la consagració perfecta del geni, la mostra de la seva lucidesa, de la profunditat del seu pensament.
Això és el que pensa alguns anys després el jove que analitza aquells papers, un matí de pluja, sembla que és primavera però no en pot segur perquè ara, a Barcelona, es passa de la tardor i la primavera a l’estiu, sense transició possible, sense hivern, sense fred que es clavi com a ganivets a les interseccions tumefactes dels dits dels peus gelats, unes sabates que són com a lloses, bocins de goma i de pell inservibles. Ara només hi ha gradacions en la intensitat de la calor, tan sols variacions entre la fresca matinera o l’absència d’aquesta, l’únic que condiciona la climatologia d’aquest país.
És a la seu de la fundació de l’escriptor, a un pis lluminós i ample, a una avinguda per la qual s’escolen tots els automòbils de la ciutat que ell ignora, concentrat com està en aquella frase, en aquell pensament inacabat. Es pot dedicar tot una vida a una sola frase, a analitzar el sentit d’un pensament inacabat? Sap que si li ho demanàs als seus professors, a aquells que l’han encaminat a fer la recerca sobre l’escriptor, la resposta seria afirmativa. Però si dedicàs tota la vida a cercar aquell sentit, les darreres intencions de l’autor, quan podria esdevenir un més, un altre dels cotxes que s’esmunyen, criatures, mares, botes de futbol, radiografies per als metges, prestatges per al nou pis, i que ara no sent des de la seva talaia sobre una avinguda?
Fa dies que el pobre estudiant s’ho mira i ho pensa, fa massa temps que el perd en aquell treball, intentant copsar el sentit d’uns mots enlloc d’anar a la recerca dels seus, enlloc d’anar avançant en l’escriptura de la seva pròpia novel·la, aparcada amb aquells contes, una desena en total, que li han valgut els elogis dels escassos lectors que han tengut el privilegi de llegir-los. Per això avui ha arribat a la conclusió que no pot treure l’entrellat per si sol, que necessita l’ajuda d’algú més, i truca la secretària.
No ha estat difícil aconseguir el seu telèfon. Ha esperat que marxàs la secretària de la fundació i ha agafat la petita llibreta on fa còpia de seguretat a mà de tots els contactes que té a la base de dades de l’ordinador. Ella no esperava la seva telefonada, el llibre desat acuradament, amb un punt comprat alguns anys abans al Louvre, indicant el punt exacte on el plaer havia quedat interromput, l’olla que va coent amb mestria immemorial les verdures que pensa cuinar per aquella nit, i per això la sorprèn l’interès del jove. “Sí, és clar, pot venir a veure’m quan vulgui. D’acord, cap a les cinc, ja ho sabrà trobar?” Penja i torna a la lectura, però no es pot concentrar gaire en les pàgines de la novel·la, les lletres se li escapen i se li mesclen amb el record d’aquell dia, amb la certesa absoluta de no haver pogut acabar de caçar el somni.
L’estudiant arriba a casa d’ella, la secretària, plantes amb flors vermelles al balcó una mica pansides, olor de kebab i de restaurant xinès i de restaurant grec i de restaurant indonesi, carrer Verdi, l’essència de Gràcia diluïda entre aquelles olors de la Barcelona multicultural, i es presenta, passa el llindar amb la fotocòpia a la mà del darrer text, amb els dos punts i l’espai en blanc inserits com una equació impossible de respondre, com una hipòtesi que escampa el seu silenci fins als límits de l’infinit, allà on s’amaguen les respostes del silenci.
“Sap què hi va estar fent a Lisboa, té alguna idea de quin podria ser el seu missatge, el pensament que mai no va escriure?”.
Ella li diu que no en te ni idea, i amb una mà es plega repetidament i nerviosa la falda marró, una ganga a la botiga d ela cantonada, nerviosa perquè ella s’ha estat els darrers dos anys fent-se la mateixa pregunta, quin devia ser aquell pensament, què va passar en aquell viatge a Lisboa, quina era la conclusió a la qual havia arribat aquell home amb qui sempre viatjava però que no havia volgut que ella anàs a Lisboa amb ell, “no ho sé, com si sabés que anava a la recerca d’un tresor i no me’n volgués fer partícip. Jo crec que ell havia marxat a Lisboa a buscar alguna cosa concreta”.
L’horabaixa s’esmuny al carrer Verdi i és tard, devers les vuit, quan el jove estudiant marxa, passa pel darrera, s’atura en un cafè literari on llegeix la premsa del dia mentre fa un cafè i continua el seu camí de cap a casa, llums de neó, llums de fanal, llums de carrers, llums de cases, de persones, de cotxes, de botigues, d’anuncis lluminosos, llums que fan creure que la nit és una prolongació del dia, llums que són com les estacions i que perden el seu sentit, la seva raó de ser.
En arribar a casa, cansat però content, busca els vols barats que hi ha per anar a Lisboa i en troba un per a dos dies després, telefona a un hostal que apareix a la guia que ha comprat d’urgència al drugstore de la Rambla de Catalunya, llibres convivint amb una barreja indecent d’ampolles de llet, iogurts a punt de caducar, galetes envasades, restes de torrons d’un Nadal ja caduc com les estacions i esdevingut tan sols una festa consumista, reserva una habitació per a tota la setmana i marxa de cap a Lisboa a la recerca del secret, del tresor que s’amaga al darrera dels dos punts, en l’espai en blanc que hi ha, perfecte, a la darrera pàgina de l’escriptor. No torna mai, però deu anys després apareixen a Portugal els deu contes i una novel·la que recorden, en ser traduïda, a alguna de les escasses persones que van tenir el privilegi de llegir aquelles històries, a un jove estudiós de literatura que va marxar a Lisboa i que estava encapçalada amb una misteriosa cita d’un escriptor català:
“És això el que penso, assegut aquí, a Barcelona, lluny de Lisboa, on estava escrivint no fa massa estona, només unes hores, uns dies: “.

Barcelona, Maig de 2007.