Migdiades
a dos euros
La cinemateca portuguesa és un d’aquests locals
que fan que hom se senti realment en un espai
privilegiat. La combinació de fusta i cuiro fa que
a la seva sala s’hi respiri un aire de lloc venerat, i
si encara s’hi pogués fumar –per sort aquesta
pràctica ja ha desaparegut de la majoria de locals
públics–, homs’hi podria sentir comun dels
joves espectadors de Soñadores, lameravellosa
cinta de Bernardo Bertolucci que presenta una
aproximació molt diferent a la revolució del
maig del 68, si és que en el 68 parisenc es pot
parlar de revolució.
A la cinematecahi ha gent de totes les edats, que
aprofiten el preu de les entrades –meravellosos
els descomptes per a estudiants que ens permeten
veure les cintes a només dos euros– per entrar
en contacte amb el setè art d’una manera diferent.
Aquí no calen ulleres especials per dedicarse
a veure escenes en tres dimensions (pagades
amb un suplement), tot i que a favor dels cinemes
portuguesos s’ha de dir que en els comercials
també fan descomptes per als estudiants.
M’agrada la comoditat d’aquesta sala vella que fa
olor d’intel·lectualitat. Avui dia costa trobar espais
còmodes a les ciutats. I és cert que els cinemes
de darrera generació presenten seients molt
bons (també aquells que s’han reformat recentment),
però continua havent-hi una considerable
quantitat de sales que no tenen el gust de l’antigor
necessaris ni la modernitat absoluta i ergonòmica
–i aquí estic parlant de Barcelona i de Palma–.
El problema de la cinemateca portuguesa és
quan es decideixen a exhibir pel·lícules portugueses.
El cinema portuguès està caracteritzat per
una extrema lentitud i per un regust important
pels paisatges i per històries molt pausades.
L’altre dia parlava amb una portuguesa i li deia
que l’únic film que emva emocionar va ser Capitanes
de abril de Maria de Medeiros, però que jo
l’havia trobada un poquet lenta, tot i la seva excepcionalitat
com a pel·lícula. I ella em va respondre
ambtota la naturalitat del món que la cinta estava
bé, però que en comparació amb la resta de
films portuguesos tenia un ritme quasi de thriller,
frenètic, trepidant.
Davant d’aquesta afirmació, hom arriba a dues
conclusions: evitar els films portuguesos o aprofitar
les magnífiques instal·lacions de la cinemateca
per fer una bona migdiada pel mòdic preu de
dos euros. I en sortir, impostar la veu i posar aire
d’intel·lectual per comentar amb veu d’expert el
magnífic ús del tempo assossegat en la fotografia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada