Els meus amics poetes són a Lisboa. No hi són tots i n'hi ha que són més amics que altres i alguns amb qui tot just iniciam amistat. No hi fa res, ens uneixen paraules, versos, maneres de veure el món. La ciutat és silent i no ho és, pluja de dies continguda perquè el cel plora en aquesta Lisboa de saudades i fados. Els meus amics poetes recorren els carrers com si fendissin el sol de les ànimes. Amb en Manel Marí i amb na Clara Fontanet la trobada comença de dia, tranquil·la, i acaba tard, de nit, en un bar amb múltiples decorats i massa estona per estar cansats. Na Nora se'n torna a Eivissa aviat, després d'haver descobert que a Lisboa el bon menjar sempre es troba en el lloc més insospitat. En Gabriel Sampol no és només un magnífic traductor i un gran poeta, sinó que sense ell els dinars i sopars no haurien estat el mateix, ni l'espera als hotels, amb les seves proverbials admiracions. La lliçó de traducció fou espectacular. Amb en Miquel Cardell, en Ponç Pons i en Toni Xumet la cosa s'allarga una mica més, perquè el món és especial quan has observat com funcionen els seus mecanismes de fabulació, quan has pogut contemplar Santa Caterina buit i sota la pluja. Tots ells són el meu país de mots escrits en lo pus bell catalanesch del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada