La història, a vuit-centes milles marines
Més de vuit-centes milles marines és molta aigua pel mig. Lisboa està molt lluny de les illes Açores, nou pedres enmig del mar tan fascinants i tan desconegudes que quan un açorià parla per la televisió portuguesa l'han de subtitular. És aquí on en Colom -el mallorquí que va redescobrir Amèrica si hem de fer cas a les teories nostrades sobre el seu origen- va recalar a la tornada del seu viatge oceànic. No ens enganyem. En Colom sabia que més enllà de Finisterre hi havia terra, perquè els bascos havien arribat a Terranova ja al segle XIII en la seva recerca del bacallà que els va convertir en un dels pobles més rics d'Europa en el seu moment. Colom l'única cosa que va fer va ser publicitar el descobriment i prendre possessió en nom de la corona de Castella. Supòs que a hores d'ara els portuguesos encara deuen pensar que els reis que l'engegaren a dida anaven ben errats d'osques, però la història és com és i gràcies a Colom i al Tractat de Tordesillas i a les barbaritats dels colonitzadors (tant portuguesos com espanyols) Hispanoamèrica parla el que parla, malgrat que no fa tant el rei Juan Carlos -aquest formidable aliat dels EUA, segons Wikileaks- afirmàs que l'espanyol no ha estat mai una llengua d'imposició. Clar que ja se sap, als reis sempre els deixen dir barbaritats.
Vuit-centes milles marines permeten tenir un grau d'autonomia elevat i fer torcebraços amb el poder central, que està molt lluny i a més a més és fluvial i no marítim. Això és el que han fet les autoritats regionals (de regió autònoma, que és l'estatus legal de les nou illes), que han decidit que del seu pressupost propi donaran incentius als funcionaris als quals el govern central ha decidit retallar el sou al voltant del 5% -en alguns casos més- amb motiu dels ajustaments econòmics terribles que s'estan afrontant en els darrers mesos. La decisió de les autoritats açorianes ha sacsejat terriblement la política estatal i fins i tot n'hi ha que miren de fer tot el possible per declarar la mesura anticonstitucional, començant pel president Cavaco Silva, que s'ha mostrat com un imperialista i fins i tot ha amenaçat de retallar part dels drets autonòmics als 2.333 quilòmetres quadrats que formen la regió. No cal dir que els quasi 250.000 açorians estan en peu de guerra i que ja és segur que Cavaco no obtendrà una gran quantitat de vots per a la reelecció com a president en aquestes illes enmig del mar.
Tot això ha fet ressorgir el vell fantasma de l'independentisme i dels moviments armats a Portugal. És una espècie de tabú, quasi cap portuguès vol parlar d'això, i de fet a molts d'ells no n'hi han parlat mai. Doncs bé, el 1975 el Front d'Alliberament de les Açores va dur accions armades destinades a aconseguir la independència si a Lisboa s'imposava un règim comunista. Volien ser guardians de la democràcia i eren, sobretot, anticomunistes i estaven disposats a acollir amb els braços oberts els Estats Units, que tenien un pla per envair-les. Al mateix moment hi havia moviments independentistes armats a Madeira i a les Canàries, i cap Verd acabava d'aconseguir la independència precisament de Portugal -per cert, que es diu que un dels màxims dirigents dels independentistes de Madeira és l'actual president, Alberto João Jardim.
O sigui, que es pot dir que el 1975 la Macaronèsia estava armada i era perillosa, però això no s'ensenya. Com que a Portugal i segons l'article 9 de la Llei de partits polítics "no poden constituir-se partits polítics que per la seva designació o pels seus objectius programàtics siguin d'àmbit regional", hi ha com a mínim 17 formacions il·legals, algunes armades i extintes i d'altres en vigor a Portugal: 2 a la Terra de Miranda, 2 del municipi de Barrancos, 1 de l'Algarve, 3 de l'Alentejo, 1 del Condado Portucalense, 1 de la Lusitània i ni més ni manco que 7 de les Açores i Madeira. Això sí, a Portugal, de tot això, ni parlar-ne. No sé per què, però tenc la sensació que a ells també els amaguen la història. Ara, les Açores han obert de nou la capsa dels trons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada