Són dies de pluja a Lisboa. Cau l'aigua de forma constant, només en petites ocasions la tempesta es manifesta amb violència. Són dies de museus i d'aprofitar petites treves per passejar pel barri de Santos o per deixar-se perdre entre les il·luminacions nadalenques de la ciutat. Són dies per estar-se a la sala 61 del museu nacional de arte antiga contemplant les al·lucionacions de El Bosco en el seu turmentat "Les temptacions de Sant Antoni". Són dies per aprofitar les pauses climatològiques i endinsar-se en la ciutat on la temperatura mai no davalla dels 17 graus. Fa calor i canta el Coro da Achada al Clube do Ferroviario, on la Vanda descobreix que els seients dels intercidades no desapareixen, sinó que es transformen, com l'energia, en cadires de bar. Hi ha el riu que fa olor de mar o el mar que fa olor de riu. Hi ha l'església de Santos o Velho il·luminada i pàgines magistrals de Lobo Antunes que ens parlen de semàfors que empenyen els cotxes de cap a Martin Moniz on se senten els crits dels mariners allunyats del mar en la seva al·lucinació. Han passat 22 anys des de que publicàs el llibre i ara hi ha redades contra les botigues xineses. Hi ha la pluja que converteix en espills les rajoles i hi ha la música i els balls de la companyia de teatre meridional que duen 1974 a la sala Garrett del teatre dona Maria. Hi ha les parades de metro i gent que demana pel carrer, hi ha els bojos i els alucinats i hi ha edificis que cauen com si fos un quadre de la sala 61 del museu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada